Totes les músiques que caben a la música infantil

VALÈNCIA. Són pares de l’última Quarantamaula, col·legues d’Amparito la filla poligonera del metge o nets de la iaia rockera. Creadors d’un univers indòmit que alça de les cadires al públic, esgoten entrades en gires que són una versió desmitificada del Never Ending Tour de Dylan. Són estrelles allunyades d’eixe sistema solar que gravita al voltant del pop convencional, tot i que ells reneguen de l’etiqueta que s’assigna a la seua constel·lació: la música infantil.

“Esta setmana tinc set actuacions i encara em queden dos dies lliures!”, esclata Dani Miquel, un cantacançons a punt d’arribar a l’estadi d’omnipresència en tots els espectacles infantils o per a públic familiar. Diu que haurà superat les 250 actuacions enguany, una xifra impensable per a qualsevol col·lega. Sense arribar a eixa exuberant agenda, altres bandes cosines també presenten números saludables. És el cas de Ramonets, els quals estimen que hauran actuat entre 80 i 90 vegades en 2018, o de La POP, qui calculen uns 50 concerts durant un any normal. 

Amb propostes que conciten l’entusiasme dels xiquets, estos grups han arribat potser a un volum de concerts que no havien trobat amb projectes anteriors. Tots ells provenen de la música que podríem catalogar, per tractar d’establir ací una diferència, no-infantil. Com van arribar a este nou univers?

“Una amiga es va quedar embarassada i em va proposar que fera música per a nanos. Jo duc en la música des dels 16 anys, en diferents grups, i sóc molt fan de Ramones; així que  vaig pensar fer una versió d’ells”. Així va començar, en paraules del seu líder Ferran Martí, l’aventura de Ramonets, un dels grups més demandats als cartells d’espectacles infantils. Dos guitarres, un baix i una bateria composen està formació clàssica que adapta els temes de les llegendes del punk. Bé, en realitat es tracta d’un grup més gran: “Un percentatge gran del nostre èxit el devem als dos animadors que portem als directes. Teníem clar que només amb música no ho podíem fer. Els nanos necessiten moviment, visuals i que cada cançó siga una cosa nova”, reflexiona Martí.

Ja són dos anys des del primer concert i han tret dos discos al mercat. El títol de l’últim, Ser major és un ful (2017), posa l’accent en un dels elements més sensibles a l’hora de connectar amb la seua audiència: el llenguatge. “De fet eixa expressió ja no la gasten”, reconeix Martí, “però ens agrada barrejar coses de la nostra infància”. Tècnic de joventut de professió, apunta Martí que la seua relació al treball amb xiquets nodreix l’imaginari de Ramonets, a més d’altra aportació essencial: els fills dels músics de la banda.

Més recorregut als escenaris ha fet La POP. Els músics Hugo Canet, Gerard Vercher i la cara visible, Francesc Burgos, van transformar el concepte del seu anterior grup, Amanida Peiot, quasi per casualitat. “Vam fer una actuació al teatre La Clau, el baix que Dani Miquel transformava en teatre a l’Alcúdia, amb disfresses i altres elements de l’estil; ell ens va animar que ho férem, i també un altre gestor cultural ens va vore”, recorda Burgos. 

La POP és l’acrònim de La Petita Orquestra Peiotaire, un grup amb la voluntat de “fer valdre el nostre llegat cultural tradicional i expressar-lo d’una manera contemporània, llevant-li a més temes religiosos i sexistes”, explica el seu fundador. Així, esta orquestrina d’aire surrealista fa sonar instruments inversemblants, com joguets, inspirats en referents com Pascal Comelade, l’Orchestra Feriluche o el Dani Miquel que tocava instruments de reciclatge al seu Triquilisò (2005).

Eixe àlbum precisament va marcar per sempre la carrera del seu autor. Dani Miquel havia tocat la dolçaina des de ben menut, quan son pare li va pagar les classes que al conservatori no li oferien. Membre de diferents grups de música tradicional, a meitat de la dècada passada va tindre una idea: “Veia que els infants no coneixien les cançons populars valencianes i vaig decidir recuperar-les. Jo nasc com a músic amb la dolçaina quan no hi havia pràcticament dolçainers i arribà un moment en què hi havia dolçainers a patades, així que eixa feina ja estava feta; ara estic en la recuperació de la cançó tradicional infantil”.

D’esta manera va iniciar el camí qui és hui la gran icona entre el públic valencià infantil. Recorda Miquel el procés d’aprenentatge en la fonoteca de materials i les converses amb el contacontes Llorenç Giménez o el músic Paco Muñoz, i adverteix: “No és igual cantar per a adults que per a xiquets. Una cosa és la cançó que vull i altra com cantar-la; en eixe sentit els infants del públic m’han ensenyat com cantar per a ells, et presten la col·laboració a l’espectacle que els adults ja no”. En eixe sentit, Burgos va més enllà: “El públic infantil és dur, si no els portes a un territori d’atenció et poden destrosar un concert o anar-se’n”. 

Abundant en esta qüestió, Miquel activa una pregunta sobre la qual serà impossible una convenció: què tal es relaciona la música amb el cognom “infantil”?

“Començàrem per la música infantil però ara diríem que som per a tots els públics, als pares els encanta”, s’allunya Martí, de Ramonets. “M’agrada anomenar-la música en família”, s’inclina Miquel. “Nosaltres vam fer per a tots els públics, no buscàvem un tipus de llenguatge específic per a infants”, aporta Burgos, més prolix en la seua explicació: “A vegades quan es diu per a tots els públics són propostes adreçades a gent molt xiconiua i això no és per a tots els públics”.

Respecte al corset de l’etiqueta, el mateix Burgos exposa un experiment que van fer a La POP: “Vam fer l’espectacle Marxem de viatge!, on els xiquets ho passen molt bé, però les cançons eren de Vol 1 (La Casa Calba, 2013), un disc com qualsevol altre que editem a La Casa Calba. Vam tindre tres nominacions als premis Ovidi i no va ser tractat pels mitjans com un disc de música infantil”. Aleshores troba un punt on començar a establir diferències: “Hi ha matisos, crec, entre animació musical o espectacle musical; nosaltres fem més espectacle: no fem ballar als xiquets, no fem coreografies”.

Siga una etiqueta justa o no, Miquel assenyala que fan “molta falta més músics de música infantil, perquè és un treball pedagògic”. En este sentit, els grups parlen de la seua responsabilitat com a experiències iniciàtiques en la música. “Pense que hem cobert un lloc que no hi havia: fer música rock específicament per als nanos. Molts a qui a priori no els agrada el gènere, quan ens veuen se senten atrets per l’escenografia”, comenta Martí. “Ens agrada mostrar diversitat de gèneres: podem fer una jota punk, una cúmbia o un ritme balcànic. És important mostrar diferents estils o acabarem mostrant als xiquets que només una música és possible”, raona Burgos, qui va desenvolupar paral·lelament al grup, un festival que ha portat d’ací enllà eixe esperit eclèctic: el Sona Baixet.

Eixa vocació manté vius els respectius projectes. En el cas de La POP estan preparant Vol 2, el qual anirà emparellat amb un nou espectacle. Per la seua banda, Ramonets publicaran a 2019 nou disc on s’enlairaran definitivament del conjunt que els va prestar el nom i les primeres melodies. Mentrestant, Dani Miquel continua el seu pelegrinatge infinit amb els personatges de De por (Andana, 2018), el seu últim treball i on reuneix els monstres de la tradició valenciana. Ell i els Mamemimomúsics, el grup que va crear primer amb Josep Alcover i Rafa Solves i que ha anat creixent a mesura que el projecte engrossava.

A col·legis, teatres, festes de poble, sopars populars o festivals infantils. El catàleg d’escenaris és tan ampli que, segurament vosté, lector, es trobarà amb algun d’ells abans que s’acabe el torró a casa.