‘Tupamaros’: quan José Mujica liderava un grup armat

ALCOI. Túpac Amaru II, batejat pels colonitzadors com Gabriel Condorcanqui, va ser un líder quítxua que al segle XVIII va protagonitzar la major rebel·lió anticolonial i indigenista a Sud-amèrica. En l’imaginari llatinoamericà, la seua figura ha quedat vinculada a la resistència i les causes d’alliberament. És per això que, quan a la dècada dels 60 del passat segle es va crear una guerrilla urbana a Uruguai, van decidir prendre el nom de Movimiento de Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T). Tupamaros (Tigre de Paper, 2017) és també el títol que porta el llibre en què, amb pròleg de l’exguerrillera Lucía Topolansky, el jove historiador Vicent Galiana (Callosa d’en Sarrià, 1992) repassa la trajectòria d’esta banda armada que acabaria integrant-se en una força parlamentària com és el Frente Amplio i fent president del seu país un dels seus dirigents, el mediàtic José Mujica.

Tal com apareix reflectit al llibre, el naixement dels Tupamaros se situa en el context de la Guerra Freda, en una Amèrica Llatina presa pel subdesenvolupament i la dependència en què l’onada expansiva de la Revolució Cubana començava a avivar els moviments antiimperialistes. Uruguai, que sempre s’havia caracteritzar per ser uns dels països més pròspers del continent, patia en els anys 60 una crisi econòmica derivada de l’aplicació de les polítiques d’un govern que, situat a l’òrbita dels EUA, tendia a l’autoritarisme i la militarització. Com a resposta a la poca incidència de l’esquerra parlamentària, es va articular al voltant de la lluita dels treballadors de la canya un moviment revolucionari que prompte derivaria en guerrilla urbana. En els seus primers anys de vida, l’MLN-T multiplicaria exponencialment el seu nombre de militants i posaria l’Estat contra les cordes amb la seua activitat armada. Però la instauració d’una dictadura militar el 1973 va frenar el creixement del moviment i va condemnar la major part dels seus militants a l’exili o la presó.

Els principals dirigents de l’MLN-T van ser empresonats, amb l’amenaça que si l’organització reprenia l’activitat armada serien executats. Entre ells es trobava Mujica, que va passar més de 13 anys privat de llibertat, fins que el 1985 va finalitzar la dictadura i es va aplicar una amnistia als presos polítics. Després d’este episodi, els Tupamaros van decidir abandonar la violència i integrar-se en la coalició electoral Frente Amplio, on acabarien suavitzant els seus plantejaments. D’acord amb Galiana, eixe és un dels motius de l’èxit que posteriorment assoliria l’expresident uruguaià en la seua carrera política. «El primer que cal tindre en compte és la tendència de la dictadura uruguaiana a no eliminar la dissidència, sinó a empresonar-la, a diferència del que va passar a Argentina o Xile. I la capacitat de reformulació dels dirigents de l’MLN-T, que en eixir de la presó van saber mostrar-se com gent honrada, sacrificada i amb valors ferms», explica en declaracions a este periòdic.

Encara hi ha dos elements més que ajuden a explicar el triomf de Mujica en l’àmbit mediàtic internacional, segons l’historiador. En primer lloc, «la seua construcció com a personatge amb la humilitat i la senzillesa per bandera que es reflecteix en tots els aspectes: com va vestit, com rep els periodistes, el fet que es transporte fins el parlament en una moto vella…». I, en segon lloc, «la capacitat que ha tingut per a connectar amb sectors importants colpejats pel sistema econòmic, que ha aconseguit apropar al seu projecte». Tot això ha fet créixer la seua figura, enaltida pels mitjans de comunicació de mig planeta. «Des d’ací mai s’ha conegut tota la història de Mujica i de l’MLN-T. Es transmet una imatge dolça d’home major amb un compromís ètic i moral amb la justícia, més basat en uns valors que en un programa polític, però molta gent no sap quines són les mesures que ha implantat», explica Galiana.

A Tupamaros, l’historiador fa un repàs per algunes d’estes polítiques, com la disminució de l’atur a mínims històrics, les reformes fiscals que han permés redistribuir la riquesa del país, l’augment dels salaris i les pensions, la reducció de l’analfabetisme, la instauració del matrimoni homosexual, la despenalització de l’avortament o la legalització de la marihuana. Un seguit d’actuacions que l’han erigit com a referent polític per a molts sectors que des d’Europa el reivindiquen obviant el seu passat guerriller. Galiana ho atribueix, per una banda, a la condescendència amb la qual s’han observat des d’ací els moviments revolucionaris llatinoamericans i, per altra banda, al desconeixement generalitzat de la història d’Uruguai. Una ignorància que l’historiador s’esforça per desmuntar en un text divulgatiu i ben construït que ens pot ajudar a entendre el passat recent del país llatinoamericà i, per extensió, el fenomen Mujica amb més profunditat.