'Women in l'horta': la terra llaurada en femení plural

VALÈNCIA. Fa un any i mig, Amparo Martí (40 anys) va convidar a sopar una nit son pare i li va donar una notícia que els canviaria la vida: “Pare, he deixat el treball. Me’n torne amb tu al camp”. Després de l’esglai familiar inicial, aquell sopar es va convertir en l’inici de la seua etapa com a llauradora i en el final d’una llarga trajectòria en l’administració sanitària que s’havia tornat insostenible. “Era un desastre tot. Amb 40 anys, tenia una xiqueta de 10 anys a la qual deixava cada dia en casa, tornava del treball tots els dies angoixada i després de rodar amb diferents contractes vaig veure que tot era el mateix gos amb diferents collars. Un dia, mentre parlava amb la meua filla, vaig veure-ho clar. M’havia format, havia tingut fills i era el meu moment: ara sóc jo”, recorda. Com ella, en els últims anys moltes joves valencianes estan donant el pas de tornar a l’horta per impulsar i liderar nombrosos xicotets projectes d’agricultura ecològica amb un model ambientalment sostenible i socialment equitatiu. El Camí de l’HortA, els horts d’Amivera, l’Hort del Carmen o la cooperativa la Crisopa en són només alguns exemples.

Però passejar per l’horta un dia qualsevol fa despertar una pregunta: on estan les dones? Les estadístiques tampoc ajuden a esclarir-ho. Hi ha pocs estudis sobre la presència de dones en l’horta de València. L’últim Cens Agrari de l’Institut Nacional d’Estadística és del 2009. L’enquesta mostra que només el 23% de les explotacions agràries de l’horta de València tenen com a titular una dona. El percentatge es desploma si es consulta qui són els caps de les explotacions agrícoles: només el 12,6% tenen com a cap una dona. En l’any en que València és Capital Mundial de l’Alimentació per Nacions Unides, als organismes tradicionals de representació sindical agrícola es reprodueix aquest mateix patró: les dones són invisibles. 

Rosa Legua fa dècades que s’alça en plena nit. Hui, a la una i mitja de la matinada, s’ha pentinat, s’ha maquillat com cada dia amb precisió i s’ha posat en marxa. Veient-la omplir caixes de verdura, carregar-les i vendre, lleugera a les cinc de la matinada, hora punta a la Tira de Comptar a Mercavalència, ningú diria que té 79 anys. “Hi hagué uns anys en què veníem les collites senceres a intermediaris. Però arribà un moment en què allò no es pagava bé i ara hem tornat a fer verdura i la venem ací nosaltres directament”, explica. Rosa conta que treballa al camp des dels 9 anys, quan començà a vendre manolls de verdura que encara nuga manualment. Darrere de la goma de cada manoll de bledes hi ha una dona llauradora invisible. Però les noves llauradores no volen ser-ho més. 

“El model agrícola que tenien els nostres avis era un model molt familiar, d’autoabastiment, en què la dona tenia un paper fonamental, perquè produïa, processava el producte i el venia al mercat. Quan canvià el model a un model industrial amb la revolució verda dels anys 60, en què els pesticides i els agroquímics es feren massius en favor d’una falsa modernització, es transformà tot cap a un model intensiu, massiu, de baixos preus i masculinitzat. Es van perdre molts llocs de treball, va desaparéixer la venda directa i amb això la posició de les dones”, explica Susanna Ferrando Moreno (39 anys) passejant per Godella entre els seus camps sembrats de fenoll, enciams i faves. 

Filòsofa i doctora en feminisme, Susanna fa nou anys que va decidir on desenvoluparia la seua carrera: al camp. Junt amb Empar Martínez Navarro, nutricionista, varen fundar Camí de l’HortA, una tenda d’agroecologia i salut on assessoren i venen els productes que conreen a escassos 200 metres del mostrador. 

“Amb el nostre projecte, nosaltres no proposem una tornada al passat, sinó la recuperació i la revitalització de les pràctiques que reprenen la sobirania i l’autonomia dels productors i productores per controlar el preu i guanyar un sou més just i més digne. Som una altra generació, més jove, i estem fartes d’eixir només en els capítols de dones dels llibres. Volem recuperar el poder i la centralitat de les dones, el seu saber, i fomentar processos creatius”, detalla. El cas de Susanna s’estén més enllà de l’horta de València. 

Sarai Fariñas, sociòloga i professora de gènere al Màster de Cooperació per al Desenvolupament de la Universitat Politècnica de València, ha dedicat els últims 10 mesos a la investigació de la situació de les dones rurals a la Comunitat Valenciana. L’estudi, que publicarà a finals de mes l’associació Perifèries, inclou els primers testimonis d’aquest nou fenomen. 

“Estes dones tenen un perfil molt semblant: són dones universitàries que fins i tot han arribat a estudiar carreres tècniques i que a mesura que van deixant la universitat veuen que aquest model és un model caníbal, que no posa la vida en el centre i estan tornant a plantar com ho feien els seus avis i no com els seus pares”, explica Fariñas. Un model que ha fet perdre, a més, sabers ancestrals que els projectes joves estan tractant de recuperar, fins i tot els que no havien tingut mai cap contacte amb l’horta. 

Sis dones joves, una politòloga, una fotògrafa, una organitzadora d’esdeveniments, una treballadora social, una gestora de turisme i una càmera professional, fundaren fa un any i mig l’hort d’Amivera, un projecte personal que empra l’agricultura ecològica com a eina per a incidir en la societat.

“Som un grup d’amigues que un dia pensarem viure juntes. Però som la generació de la precarietat i era difícil perquè tot penja d’un fil, així que parlarem amb el propietari d’una masia fa dos anys i li varem demanar que ens la cedira a canvi de restaurar-la. Ell acceptà i ens ha cedit la casa en la qual vivim per als propers 20 anys”, explica Ana Díaz Dasí (33 anys). 

Després de viure a diversos països europeus com Holanda, Ana explica que el seu projecte està inspirat en les influències que ha aprés en els seus estudis i estades internacionals. “Volíem que la casa fóra un projecte de coexistència però també un projecte social enfocat al món agrícola, com les cases que hi ha a Amsterdam. Hem fundat una associació agrícola gastronòmica amb la qual, per una banda, tenim socis que poden venir a dinar o fer reunions i, per altra banda, donem suport a col·lectius socials que necessiten finançament i als quals cedim els espais per fer esdeveniments i finançar-se”, detalla Ana. “Ninguna tenia experiència en l’agricultura, però aprenem. El coneixement es pot compartir”. 

Com replegar plantes mengívoles, seleccionar les llavors, quan i com sembrar... Col·lectius com l’Artxiviu (Art+Arxiu+viu) de l’horta treballen contra l’oblit. El seu objectiu és recuperar la memòria de l’horta a través de l’audiovisual convidant a la població a afegir els seus propis continguts a una enorme base de dades de memòria agrícola. Altres col·lectius, com Les Espigolaores, reivindiquen a través del documental la visibilitat de les dones a l’horta històricament. Però quins reptes de futur tenen el món agrícola i la dona llauradora?

“Per tal que el sistema siga just, s’han d’acostar els dos pols de la cadena alimentària: productors i consumidors, per aconseguir un sistema més adient per a totes i tots. Hi ha molts mites creats. Es parla de la fam al món mentre estem generant tal quantitat d’aliments a preus tan ridículs que s’estan destruint cebes sense traure-les de terra perquè la indústria no paga un preu que compense el cost de replegar-les”, reivindica Susanna Ferrando de Camí de l’HortA. 

Incentivar el consum i pressionar les administracions públiques per tal que aposten fermament pels aliments ecològics, per exemple, als menjadors escolars, són dos de les reivindicacions en les quals les llauradores coincideixen.

Amparo Martí, filla d’un dels pioners en l’agricultura ecològica a Espanya, Vicent Martí, enfoca l’objectiu final: “Podem millorar moltíssim la salut a través de l’alimentació. I cada vegada les dones estarem més presents en aquest procés, ho tinc molt clar. La unió de les dones en el món agrari és fonamental i ho aconseguirem, perquè està arribant gent molt jove, formada i amb ganes”.