'Canción de atardecer', el còmic 'noir' que captura Castelló a ritme de jazz

CASTELLÓN. Agafen un còmic dels anys trenta, que siga de temàtica negra, però lleven els detectius, els carrers de Nova York i viatgen fins a l'actualitat per a traslladar-ho a Castelló. Qui li diria a la regidora de cultura, Verònica Ruiz, que apareixeria alguna volta a una novel·la gràfica? O als mateixos monuments que abrasen aquesta ciutat. Des del nounat Menador, fins a fites històriques com la Llonja del Cànem, el Fadri, la Concatedral de Santa Maria, l’estàtua de Ripollés, el parc Ribalta o La Farola. Doncs no cal que ho imaginen, perquè sota aquest context ha sorgit Canción de Atardecer (La pajarita roja editores, 2018), una obra de temàtica negra, ambientada per primera vegada en la capital castellonenca i en l’Alcora, i amb el jazz i la música com a eixos conductors. En efecte, la banda local Panchi Vivo Quintet també ha donat un salt de la realitat a la ficció, per a musicar algunes de les vinyetes. Què afloren així, els referents locals!

Fa dos anys que Jordi Pitarch (ilustrador) i Carlos Tosca (guionista) creuaren els seus camins per a donar lloc -quasi sense saber-ho- a aquesta obra. I és que segons conta el mateix Tosca, la idea va començar amb l'esbós d'un còmic que res té a veure amb el que és en l'actualitat. Editor de professió, el castellonenc va veure en Pitarch una excel·lent capacitat per retratar paisatges exteriors, de la que va voler treure partit amb una nova novel·la gràfica que escenificara d'una vegada per totes la ciutat de Castelló i també, en moments puntuals, l'Alcora, lloc de naixement del dibuixant. Així, encara que segons ressalten els cocreadors el més important és la part literària, no es pot obviar com el llibre es transforma per moments en una eina (turística) per a viatjar pels carrers de la Plana.

"És evident que la història haguera pogut fer-se a qualsevol lloc. Tant de bo hem decidit ambientar-la ací, sense adonar-nos de l'impacte que ha ocasionat entre els lectors". Publicada fa una vintena de dies, Canción de Atardecer ja va per la seua tercera edició, resultat del furor que habita entre els ciutadans de la contornà. "No ho havíem fet amb la intenció de cridar l'atenció, però sí que és cert que molta gent ho compra simplement per la visió de llocs coneguts que hi ha o inclòs per sentir-se identificat en les altres referències que afegim. Per exemple, el protagonista es meneja amb un Seat 600 i qui no ha tingut algun en la seua família? Són xicotets granets que porten a fer que es tinga l'èxit que ha tingut", assenyala Tosca.

Sobre la trama poc es pot contar, a expenses de no fer cap mena d'spoiler. "A Espanya la gent està molt poc acostumada a llegir còmics, no com a França on sí que hi ha un públic adult. Per tant, tot lector de còmics és coneixedor del fet que sols es poden mirar o es pot avançar el material de les deu primeres pàgines, la resta és destrossar la trama", apunta el guionista. Així mateix, com tota creació de temàtica negra no poden faltar els crims i la sang. La resta gira al voltat d'Ignacio, Laura i Andrés, uns "quarantons" que es retroben a Castelló després de molts anys sense veure's. I quin és el vincle d'unió? Tots tres pertanyien a una banda de jazz. D'ací l'important paper de la música. "En realitat el més important és que aquest còmic és una història que parla de records. La frase que més el defineix és, què haguera passat si quan érem jóvens haguérem pres unes altres decisions o si la gent del nostre entorn haguera interactuat amb nosaltres de forma diferent. En efecte, la temàtica negra és un escenari més, una manera de distraure al lector mentre els estem parlant d'aquest fet. Per a mi les bones novel·les són aquelles que amb l'excusa d'un acte delictiu, ens parlen al mateix temps de temes més profunds", manifesta Tosca. 

També, des del títol de l'obra -que parteix d'un vers de Pablo Neruda- es deixen clares aquestes intencions. "Canción perquè els protagonistes són músics i aquesta és clau en l'argument". Fins i tot la portada -creació d'Aaron Gallén- és il·lustrada amb una pistola i el cap d'una guitarra, deixant clar quines són les dues vessants de l'obra. "I pel que fa a Atardecer, es deu al fet que aquesta se situa en eixe moment quan comença la tardor de la vida". Igualment, l'estètica negra impregna l'interior del llibre on quasi totes les pàgines són en blanc i negre, remetent a eixos films dels anys 30 i 40. I pel que fa a la narració, el castellonenc ha optat per una tendència constant als còmics, com és obviar la figura d'un narrador, el qual sols apareix a través d'uns títols que ens indiquen en quin dia de la setmana estem, degut que la trama es desenvolupa sols de dijous a diumenge. "Aquesta tècnica ens porta al llenguatge cinematogràfic, on el 90% dels films es nodreixen únicament d'imatges i dels diàlegs dels personatges. Però en una llibertat que normalment no té el cine, i és que en moments puntuals entrem en el cervell del personatge principal i coneixem els seus pensaments".

L'inici d'una saga?

Canvien Nova York per Castelló, i el context actual per la Guerra Civil. Aquest és el marc contextual amb el qual ja pensen a treballar tant l'il·lustrador com el guionista. No obstant això, no serà una continuació com a tal de Canción de atardecer. Tindrà un vincle amb aquesta, sí. Hi haurà picades d'ullet, també. Però el fet que s'ambiente 60 anys arrere i en una altra ciutat, dóna per segut que serà una altra obra diferent. Fins i tot, els autors avancen que cobrarà molt de protagonisme l'escriptor Ernest Hemingway, sense saber de moment quin serà el seu paper. Tampoc, malgrat estar ambientat en la guerra, hi haurà massa mirada a la política. "Aquesta sols és un marc per a posar als protagonistes en un moment determinat on hi ha una gran crisi i la gent ha de lluitar per sobreviure", esmenta Tosca.

Des que fundara el seu propi segell editorial, La Pajarita Roja Editores, l'any 2015, el castellonenc ha editat un total de 15 llibres, entre els quals destaquen la guardonada La isla de las culebras de Miguel Torija, La escalera del gallinero de Juan Carlos Nuñez, Diva de Pasqual Mas i Canciones para no escuchar de Ernesto Diéguez. Així, sense publicar més de sis o cinc obres per any, Carlos Tosca aspira a convertir el seu negoci amb una "marca de qualitat". "Sabem que aquesta no és la manera econòmica de funcionar, però si volem aportar diferència en aquest món sobresaturat d'edició, està és la forma", conclou el guionista, qui confessa a més que al calaix de sa casa té guardades tres obres pròpies, pel temor de no ser suficientment "bones" per obrir el seu camí com escriptor.