S’acaba d’editar, per primera vegada en valencià/català i per la històrica edicions 62, una obra estranya en la producció literària de l’escriptor italià, nascut a l’Havana (Cuba), Italo Calvino. Fent un joc de paraules bastant maldestre, el títol porta a poques especulacions: L’especulació immobiliària. “Normalment m’agrada explicar històries de gent que reix en allò que es proposa, no històries de derrotes o d’equivocacions. Aquí he explicat la història d’una equivocació (un intel·lectual que es decideix a fer d’home de negocis, en contra de totes les seues inclinacions espontànies) ho he fet per donar compte d’una època de baixesa moral”.
Calvino ens parla de finals dels cinquanta, en una zona de la Riviera, quan la pressió fiscal es va convertir en un mecanisme per castigar els capitals improductius. En aquells anys, com en els anys del desenrotllisme valencià i espanyol, l’únic capital especulable era el dels bens arrels, la terra, les propietats. Ara mateix s’ha pegat la volta i Quinto, el personatge de Calvino, seria un bé per ell mateix. Els bens intel·lectuals, els bens intangibles són els que fan créixer l’economia.
L’estranyesa, dins de la producció literària del autor italià, s’esdevé perquè esta invectiva contra el mal compartit, formalment situada en la realitat més circunspecta, se situa (1957) en el moment en què Calvino ja ha triat el camí de la simbologia com a trajectòria d’escriptura. El mateix any es publicarà El baró rampant, segona part de la trilogia “Els nostres avantpassats”, que havia encetat el 1952 amb El vescompte migpartit i finalitzaria a les acaballes de la dècada, el 1959, amb El cavaller inexistent, un camí que, adobat pels fils de l’OULIPO queneaunià, i el seu interés cada vegada més profund per la semiologia (per altre moment queda ressenyar l’aportació del pensament italià a la semiologia des dels anys 70 del segle XX), seguiria plasmant-se en obres com Les cosmicòmiques (1965) i Les ciutats invisibles (1972). Des del matiner Il sentiero dei nidi di ragno (1947) que no s’havia tornat a acostar als temes de la terra sense la màscara de la impostura literària, sense el filtre dels signes que han de ser interpretats. Ara, la seua prosa ja ha anat fixant-se, ja fa ús de l’exactitud, de la paraula precisa i de la dualitat majúscul-minúscul com a sinònim d’allò visible i de l’invisible, del que es percep amb els sentits i del que s’insinua. La geometria del text li permet utilitzat una llista en el monòleg intern de Quinto, el propòsit d’especulador, per definir el caràcter del pretés especulador professional, Caissoti: “ Els principals esdeveniments de l’estiu foren: una primera discussió amb Caisotti pel buidat d’un pou negre situat en el solar venut (ell insistia que era cosa que havia d’anar a càrrec de l’antic propietari); una segona discussió amb Caisotti pels munts de terra trets dels solcs, que impedien el pas pel carrer; una interrupció dels treballs durant quinze dies perquè Caisotti s’endugué els paletes a una altra obra els terminis del lliurament de la qual arribaven al seu venciment; el no pagament de la primera lletra per part de Caisotti”.
Cada vegada que els indicadors econòmics s’alliberen de l’encorsetament del discurs de la negativitat: deute, números rojos, creixement negatiu (els recursos retòrics fan dels textos d’economia un gènere literari amb identitat pròpia, a mêés d’una tendència cap a la ficció molt present en algunes corrents), que el primer signe de recuperació econòmica (aquí està l’exemple de literatura de ficció) és que es reactiva el sector de la construcció. Democràtic com pots, este és un sector al qual s’accedeix pels mèrits del treball, almeny en totes les seues fases productives. Però no així en les especulatives.
Quinto és un “intel·lectual d’esquerres”, un d’aquells exemples de classe mitjana entre l’espasa de la moral comunitarista i la paret del consumisme necessari. Han passat 65 anys des d’eixa figura, potser innocent en el panorama europeu. Ara, fins i tot a la intel·lectualitat, se li han afegit moltes decades de cinisme. Potser en cap novel·la escrita en l’actualitat algú gosaria fer dir a un personatge, ni que fóra una farsa, una paròdia: “Jo hi posaria una secció de somnis dels polítics. Convidem diversos polítics a explicar els seus somnis. Si algú no s’hi avé, és que vol amagar alguna cosa”.
Però la ingenuïtat de Calvino és una ingenuïtat volguda, un contrapicat des dels peus de fang de la corrupció. Bon timing el dels editors de Edicions62 per incorpar a la seua col·lecció El Balancí esta reeixida traducció d’Oriol Ponsatí de La speculazione edilizia.
Es imposible entender bien la biografía del de Iria Flavia sin conocer su enfrentamiento con Italo Calvino y el editor Giulio Einaudi
