Michel Houllebecq.ALACANT. Només dues paraules t’han de fer feliç: dopamina i serotonina, resa un dels memes que corren per les xarxes, un joc de paraules enginyós que en el fons és un dard enverinat de la ciència contra el 90 per cent de la literatura. Ja estem una altra vegada amb les dues cultures de l’Snow. El bonico de Michel Houellebecq ha tirat de la segona per a la seua darrera obra: Serotonina.
L’enfant terrible de la literatura europea l’ha tornat a fer, ens ha tocat els ous des de la pàgina 33 de la seua nova novel·la, Serotonina. ALERTA, va SPOILER mode cite-in-text a lo bèstia:
“Franco, independentment d’altres aspectes de vegades discutibles de la seva acció política, es podia considerar com el veritable inventor, a escala mundial, del turisme amb encant, però la seva obra no s’acabava aquí, aquest esperit universal més tard posaria les bases d’un autèntic turisme de masses (posem per cas Benidorm, o Torremolinos, als anys seixanta hi havia res que s’hi pogués comparar?), Francisco Franco era en realitat un gran gegant del turisme, i acabaria sent revalorat des d’aquest prisma, de fet ja ho començava a ser en algunes escoles hoteleres suïsses”.
Tothom s’entesta a dir que Houellebecq és un reaccionari, recuperant part d’un lèxic que només pot irradiar de l’ecosistema polític i cultural francés, sempre donat als matisos, front a la bipolaritat que l’hegemonia ianqui ha escampat pel món: liberals o republicans (conservadors), encara que aquí sovint la diferència és només el grau de blanquejador dental. En això ens pareixem als ianquis, i aquí també les coses són facha/rojo, madrid/barça… val, sóc incapaç de trobar dos noms literaris antagònics que paguen la pena. Tornem a Houellebecq. Efectivament, Houellebecq és reaccionari, contra tot discurs establert, si és d’esquerres, d’esquerres, si és de dretes, de dretes. Amb el rotund argument que una vegada, en una de les seues etílicoentrevistes de l’època de Submissió (si mireu les fotos d’eixa època, podeu imaginar que el dia a dia de Michel era prou rotllo Dies de vi i roses, per això tothom es va sorprende quan va aparèixer, uns mesos més tard, en una roda de premsa a Barcelona, molt mudat, sobri i acompanya d’una bonica nòvia oriental… nòvia oriental, oh, déu meu, ell no ho sabia, però Serotonina ja estava en marxa) va dir que si França era un país de dretes, i ell estava convençut que així era, millor seria votar Le Pen, les sessudes publicaciones de la nova intelligentsia gauche van concloure que millor així, que olé sus cojones, que no passava ser per ser un escriptor superb i un tanoca polític al mateix temps.
De fet vaig estar dubtant si publicar esta ressenya sota la capçalera Sigue bones i llegiu o la d’Els supernumeraris, dedicada als personatges literaris, i reconéixer definitivament Michel Houellebecq com el personatge central de la gran novel·la de l’alienació en el món del capitalisme del consum passat pel tamís del retropost-postmodernisme francés.
Explicant la literatura de Houellebecq a un amic, li vaig dir que tots els seus llibres, fins i tots els més breus, són incòmodes de llegir. Uns per qüestions formals, com ara l’estructura narrativa o la seua sintaxi (Les partícules elementals, Plataforma o La possibilitat d’una illa). D’altres per la temàtica o el to en que s’adreça al lector (Lanzarote, Submissió o esta mateixa Serotonina, publicada ací per Anagrama en traducció catalana d’Oriol Sánchez Vaqué i castellana de Jaime Zulaika).
Tots llevat d’eixe Houellebecq sense Houellebecq, com la Coca-cola sense Coca-cola que és la Coca-cola doble zero, que és El mapa i el territori, com si s’haguera posat a arreplegar les burilles de l’arena d’una platja d’Almeria, rendit a la realitat moral dels temps, fet a mida perquè li donaren el Goncourt, el millor Houellebecq fins a la data, i potser el millor Houellebecq que mai arribarà a fer.
Serotonina es podia haver titulat, parafrasejant el seu compatriota Jules Verne, Tribulacions d’un francés a França, quan Florent-Claude (fàstic de nom) Labrouste, amb quaranta-sis anys, assessor del Ministeri d’agricultura, descobreix uns vídeos pornogràfics en què apareix la seua companya japonesa (nòvia oriental!!!!). Alerta, ho fa quan ja estava immers en plena espiral autodestructiva i no sabia com desfer-se d’una relació de difícil follabil·litat. Agafant-se a este ferro roent, deixa la faena i se’n va a viure a un hotel, vagarejant entre el nihilisme de supermercat propi de l’autor (la causa principal de no llançar-la per la finestra és que entrarà en presó i es perdrà les 10 varietats d’hummus del seu hiper del barri) i els miratges hipersexualitzats de les hippies d’Almeria.
La búsqueda de la felicitat es fa difícil si a cada pas t’has de trobar una peça del puzzle que vas llançar a la brossa: “L’amo havia acabat de llegir Paris-Normandie, però havia començat la lectura també exhaustiva de France Football, era un lector exhaustiu, n’hi ha que són així, havia conegut gent d’aquesta, que no en té prou amb els titulars, amb les declaracions d’Édouard Philippe o amb l’import del traspàs de Neymar, volen anar al fons de les coses; són el fonament de l’opinió il·lustrada, el pilar de la democràcia representativa”.
