X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

SIGUEU BONES I LLEGIU 

La poesia no està morta o els estius regirant versos: Pedrals, Millay, Celan, Berger

22/07/2019 - 

ALACANT. “La poesia està morta. O, més bé, i espere que la construcció gramatical siga correcta, a la poesia l’han morta. L’han morta a costa de rimbauds de supermercat, haikus de basar xinès (amb tots els respectes pel basars xinesos i per les líriques nipona i xinesa), isometrisme obsessiu i un excés de teoria poètica totalitària. Potser també perquè als poetes només els llegeixen altres poetes”. Aquesta seria l’argumentació remugadora d’un representant de l’acadèmia dels poetes moribunds, però com tot, i donada l’acceleració del món després de la Segona Guerra Mundial, les coses ja no són el que eren, i la complexitat és cada vegada més gran, demanant, per l’anàlisi, una fragmentació per espècies o, com a mínim, una escalabilitat. Com bé expressa el company Alberto Torres Blandina en el seu article sobre ‘La guerra de los poetas’, s’està produint/provocant un canvi de paradigma en el gènere poètic, tot i que jo no diria tant que està canviant, com que n’està naixent una nova branca.

Arribat el moment de posar-s’hi, per gaudir, cadascú pot triar el que li agrade, així que avise, aquestes recomanacions van dirigides a qui vol gaudir de la lectura en sentit barthesià, en què el primer plaer es troba en el propi text, en l’erotisme inherent de la llengua, molt semblant al desig carnal del pensament, com expressaven Susan Sontag i Anne Carson, tot i que al capdavall, la bibliografia està aquí, a l’abast de tothom, meravella dels temps del coneixement obert, i qualsevol pot citar Carson, Sontag o Barthes en un acte poètic davant de 500, 1000, 2000, o 50000 persones, citar és gratis, sempre que s’acomplisquen les regles de citació, clar.

Comencem per en Josep Pedrals (Barcelona, 1979), que gaudeix oferint una imatge el més acurada possible d’això que ara es diu que els quaranta són els nous trenta i, si m’apures, fins i tot els nous vint, el que posaria en bolquers directament aquells nascuts amb el segle. Camises hawaianes, barbeta de quatre dies que deixa entreveure una perilla becqueriana, mirada sorneguera i molta vitalitat, inclosa molta activitat cara a cara amb els lectors i lectores, oïdors, oïdores de poesia. 

Una de les convencions acceptades de la poesía és la de ser publicades dins col·leccions del gènere, convenció que no sempre s’acompleix, però al contrari, quan el nom de l’autor ultrapassa a AUTOR i forma part del catàleg d’una editorial de prestigi que el té en exclusiva, fent-se càrrec de la publicació de la poesia completa d’un novel·lista reconegut, com és el cas d’Erri de

Luca o Michel Houellebecq, però quan ens trobem amb una obra híbrida com Els límits del Quim Porta, publicades en la col·lecció Alabatre de LaBreu Edicions, sabem que hi ha una aposta especial al darrere, que els editors ens estan interpel·lant, exercint de manera minuciosa la seua tasca de curadors de continguts.

Dins de les 615 planes d’Els límits del Quim Porta hi trobarem assaig, teatre, folklore, poesia, narrativa i fins i tot intriga detectivesca. En algun moment hauríem de reflexionar sobre el fet de per què les noves generacions de poetes catalans miren cap al flolklor i la tribu per retrobar l’oralitat, mentre que els castellans es bolquen a les xarxes, instagram i l’anonimat de la globalització per fer la seua tabula rasa particular.

“Però jo llenegava pel suflé d’aquelles condemnes. No entenia que en Ventura era un depredador de la pedanteria, de l’estetisme, de la sentimentalitat petitona, que odiava el meu patetisme i el que ell considerava inutilitats. Detractava la meva tasca en el conjunt del corpus del Quim Porta escudant-se en una crítica del caràcter sensible i material de les obres en general”. Aquí tenim un exemple de fragment d’assaig memorialístic, en la línia dels Carnets de Camus, l’Ofici de viure de Pavese o el Llibre del desassossec de Pessoa.


Agarbuixa la gatzara!

Coacciona la punyeta!

Bifurca’t, vianant!


Aquí la poesia es converteix en una apel·lació a l’acció, que espenta al lector/oïdor, que l’obliga a llegir en veu alta, a alçar-se de la cadira i cridar com posseït per l’esperit de la paraula. 

“[Jo, Ull de la Providència escrid de la manera com escric perquè estic familiaritzat amb un determinat tipus d’organització textual.

Per més que vulgui imposar-me una idealització rotunda i potent del text, obligar-me a renovar-me, sempre hi haurà una distància entre aquesta Poètica i la meva poesia tangible]”. La reflexió, la metaliteratura, el text dins el text, l’autor que parla de l’autor. Els límits del Quim Porta ens fa estar presents en la lectura, al costat de l’autor, resseguint la seua escriptura, acomboiant el seu brindis per la paraula.

Quaderns Crema, la germana bessona de l’editorial Acantilado, fundada pel desaparegut Jaume Vallcorba, recupera a l’escriptora nordamericana de començaments del segle XX Edna St. Vincent Millay, una de les primeres en tractar la sexualitat femenina encara amb les estructures mètriques del modernisme anglosaxó. Contemporània de Robert Frost, va combinar noves experimentacions amb formes clàssiques, donant alguns dels sonets més bells de la seua llengua. L’antologia poètica bilingüe L’amor no ho és tot, amb selecció i traducció de Marcel Riera, ens ofereix un recorregut exhaustiu per un món bohemi i lliure, marcat per la sensualitat i la recerca d’un món propi.

LA PRIMERA FIGA

La meva espelma crema per cada cap;

no durarà tota la nit;

però, ai; enemics, oh, amics estimats;

fa un fulgor tan exquisit!

Potser Paul Celan no és un autor d’estiu. Potser Paul Celan no és un autor recomanable, així, a seques. Celan només pot ser llegit si el dolor és tan profund que cada paraula, sil·labejada de manera independent, provoca un fulgor ferèstec, una reacció elèctrica al cervell, una commoció fisiològica, que puga ser mesurada pels aparells que la ciència i la medicina tenen al seua abast. Si no és així, més val abstenir-s’hi. LaBreu Edicions ha publicat Reixes de llengua (Sprachgitter), en traducció d’Arnau Pons, amb un notable aparat de notes, dins de la seua col·lecció Alabatre. Aquesta obra de Celan, publicada originàriament el 1959, va ser una frontissa en la seua producció, un canvi profund en la seua manera d’entendre la poesia, en què l’abstracció despullada arrelava en una historització radical i pregona. No debades va ser molt mal rebuda en el context poètic del seu moment, rebuig percebut pel propi autor com un reflex del vell antisemitisme que roman en un substrat amagat de la crítica.


EL MÓN ha entrat on som nosaltres,

dins l’hora buida:

Dues

astes d’arbre, negres,

no esbrancades i sense

nusos.

Dins el rastre dels reactors, de vores netes,

única i lliure,

tothora dreçada, l’alta fulla.


Aquí també nosaltres, dins el buit,

vora les banderes, drets.


Val a dir, abans de començar a parlar de Poemes escollits de John Berger, en traducció de Montse Basté i Martí Sales, editat per 1984 Poesia, que jo vaig ser el primer traductor de la poesia de l’autor britànic en valencià-català, dins de la revista de poesia Esment, dirigida pel poeta, crític i periodista Ernest Farrés, l’any 1996. Per la qual cosa estic molt content de trobar-me, 23 anys més tard, un volum que arreplega una selecció dels poemes d’aquest autor que, tant en la seua narrativa, com en la seua obra assatgística i memorialística, va alenar poesia en cada text, en cada intervenció pública, en cada acció. Empeltat de la seua teoria estètica, de la seua visió moral, així com d’un arrelament profund en la terra i les terres, Berger ens parla dels homes i les dones en la seua veu, i ens adonem que la veu dels homes i les dones es bella com no ho és una altra.


VUIT POEMES SOBRE L’EMIGRACIÓ


V. Fàbrica


aquí

és trenc d’alba eternament

hora del despertar

hora de la profecia revolucionària

hora del caliu somort

temps de fer la feina

sense fi


allà vam fer la nit

encenent el foc

hi vam jaure

i ens vam tapar amb la foscor per la flassada


els camps propers eren

l’alè d’animals adormits

silenci de la terra

càlida com el foc


fred el dolor de creure

que el caliu no tornarà


aquí 

la nit és temps oblidat

trenc d’alba eterna

i en el fred somio

en el pi

cremat

com la llengua entre les dents

d’un gos


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email