CASTELLÓ. Per què no hauria de fer-nos pensar el carrer si és allí on anem a buscar moltes de les respostes que ni a casa ni a Internet trobem? Angie i Julia Vera ho tenien clar, elles al carrer volien anar a "buscar la veritat", però també a plasmar-la. Per això, les seues pintades van sempre acompanyades de reflexió. "Fem una autoavaluació constant del nostre entorn i després és important que el missatge que deixem als carrers siga profitós per a tot el món. Nosaltres no volem sols pintar coses purament estètiques, sinó ser altaveu", manifesten.
Ambdues germanes començaren a fer els primers murals allà cap al 2012 quan, en meitat de la crisi financera es dedicaven també a la bijuteria. Tant de bo, les comandes que cada volta rebien amb més freqüència els va fer dedicar-se al muralisme. No pensaven mai que seria així, però ara com ara encara ho és. "En aquells anys la pintura mural començava a fer-se el lloc que té ara, molt protagonista. I per això, ens vam anar atrevint cada volta a fer més treballs", expliquen les creadores, que han vist com amb el pas del temps ha evolucionat no sols el seu estil sinó també el seu propòsit.
"Al principi féiem grafitis més al nostre aire, sense tenir en compte l'espai on pintàvem, sols seguíem una temàtica. Però quan vam anar professionalitzant-nos, vam apostar per murals molt vinculats a l'espai on habiten. Per això, tot el que pintem sempre té un caràcter com social. Segueix sent estètic, però no és com abans", explica Angie Vera, qui, no obstant això, veu igual de "lícit" l'art urbà que sols busca ser bonic com el que busca anar més enllà. "Sempre hem defensat que s'ha d'embellir l'espai públic i no limitar els carrers a colors grisos o a dissenys geomètrics. S'ha de notar que hi ha persones que viuen en eixos espais, que els carrers estan vius".
Per a fer les seues creacions, les membres de 'Very Veritas' -que és així com juntes s'anomenen- utilitzen principalment imatges d'arxiu dels llocs als que van, també referències de cartelleria o fins i tot productes de dissenys antics. Els agrada, en efecte, l'estètica un poc antiga. Però sobretot als seus murals inclouen moltes frases i reflexions amb les quals se senten especialment identificades. En aquest sentit, han fet moltes pintades feministes amb escrits de dones com Virgina Woolf, Clara Campoamor o Rosa Luxemburgo, a pobles com Almassora, Picassent o Catarroja. Però, a més de tirar de referents, també s'han atrevit a posar veu a dones encara més invisibilitzades i desconegudes com fou Antonia Fenellosa Pérez (Borriana), qui en 1937 es va convertir en la primera dona col·legiada de la província de Castelló. Unes obres que, a més, en la seua majoria han sigut realitzades en llocs públics, com escoles o parcs. En aquest cas fou, fins i tot, un encàrrec de la regidoria d'Igualtat de Borriana.
Asseguren les artistes que, tot i aquest caràcter més reivindicatiu, solen rebre crítiques positives del seu treball. "A la gent li agrada molt que es transforme un espai per a dotar-lo d'un altre significat. Li sol agradar el nou valor que té eixe mur", assenyalen. Tant és així, que a voltes les mateixes associacions ciutadanes els han encarregat un mural. Exemple és Vilanova d'Alcolea, on diferents associacions d'aquest municipi castellonenc van transmetre a les artistes, gràcies a la participació de les mateixes en el projecte FAVA365, les seues opinions perquè feren un mural que representara les ganes de canvi i de trencar amb ideals antiquats. Per a fer-lo realitat, també participaren en l'execució veïns i veïnes de la localitat.
Ara bé, no sempre és així. També han hagut d'enfrontar-se a la disconformitat i, fins i tot, a l'insult. "Ens vam encarregar de cobrir una pintada feixista que hi havia a Borriana amb un mural que simulava l'efecte dominó. Era un crit als drets i a la igualtat de totes les persones, però els feixistes que per allí passaven no ho entenien. Els teníem cada dia damunt nostra", lamenten Angie i Julia Vera.
Malauradament no sols s'enfronta la dona artista a aquests fets quan habita al carrer. "També continuen havent-hi comentaris d'homes masclistes que quan ens veuen pintar ens interpel·len per a dir-nos 'guapa' i altres frases fora de lloc. No és una cosa que ens ocórrega sovint, però és veritat que ens passa. Obvien el teu treball, per a centrar-se en el teu cos. Passen en el cotxe, et diuen quatre coses i adéu", relaten les pintores. Unes vivències que donen, si cap, més sentit als missatges revolucionaris que deixen a les façanes.
Amb tot, continuen Angie i Julia Vera amb ganes de dir moltes veritats. Si bé el confinament i la pandèmia han frenat en sec el creixement imparable al qual estava sotmés el muralisme dels últims temps, segueixen intervenint els carrers, aproximadament, una volta al mes. Un volum de treball que, tal com reclamen, és insuficient per a viure, però que les manté com a figures imprescindibles de l'art urbà actual.
"Està sent un any prou dur, però el que més ens preocupa és que s'està deixant de fer coses per a la gent", afirmen les pintores, que han detectat com el muralisme està quedant a un segon pla, de la mateixa manera que ho està fent el carrer. "Sentim que el ritme de la nostra vida és igual que fa uns mesos. És veritat que hem tingut algunes reunions per a projectes, però poc més. Jo estic buscant altres treballs i tampoc he trobat. Faig altrec coses d'art. Amb sort la meua germana sí que té una altra cosa en paral·lel", esmenta Angie, qui espera, amb tot, que no es perda l'interés de cuidar els carrers. Eixos carrers d'on tots i totes som.
