Un paradís dissenyat per banyar el cos humà en harmonia

ALACANT. L’any 1666 a Newton no li va caure una poma al cap. El científic anglés no va necessitar cap fruita per esbrinar que la força de la gravetat ens atrau a la superfície terrestre. Després de la invenció de la impremta i la disminució de l’influència de l’Església a l’educació i la ciència, filòsofs, matemàtics i pensadors definirien què era la natura.

Només cent anys després, el fum del carbó acabaria per acotar què era artificial i què era natural. I amb la contaminació i la brutícia, també quedaria clar que deslligar-se del contacte directe amb la natura... no acabaria bé.

Amb estos fonaments, el jardiner alemany Richard Ungewitter acabaria escrivint la seua utopia: una societat completament nua que no consumeix carn d’altres animals, ni drogues, incloent l’alcohol i el tabac. Per a Ungewitter, la roba era una barrera entre les persones i fins i tot pensava que provocava la tuberculosi. El contacte de la pell amb el sol, els rajols del qual estarien carregats de metalls, prevenien desenes de malalties.

Ungewitter també tenia idees masclistes i racistes, però afortunadament només les naturistes van acabar trascendint. El seu binomi entre vegetarianisme i nudisme va ser una de les inspiracions per a centenars d’assemblees naturistes d’arreu Europa. Un moviment pioner que ací, evidentment, va destacar a Alcoi.

Les idees de ciutat-jardí que propugnaven una tornada al camp o novel·les utopies com el País de Macròbia d’Albano Rosell inspirarien joves com els de la Sociedad Naturista Cultura que es fundaria a Alcoi als anys 20. Com recull el sociòleg Josep Maria Roselló i Castellà, en eixos moments a la ciutat industrial dominaven els banys comuns, l’aigua no potable i la misèria compartida als barris de les persones treballadors.

“El més important d'aquests joves, és que s'havien fet vegetarians perquè veien que era l'única manera de viure d’acord amb la Moral Biològica i que a més els induïa a no fumar, beure alcohol i a detestar les passions vicioses que esclavitzen la humanitat”, apuntava Agustín Belda, un dels fundadors de la societat naturista.

Aprofitaren l’esclafit de la Guerra Civil per requisar un xalet que anomenaren Vila Llum, amb banys, gimnàs i biblioteca on enriquir el cos i la ment en harmonia amb la natura. Al seu imaginari estava el cànon de les escultures de la Grècia clàssica. No només per les proporcions físiques del cos, sinó per tots els valors que comportaven: la natació per fer exercici en contacte directe amb l’aigua, l’atletisme com a pràctica no competitiva o l’harmonia de la gimnàstica rítmica eren les seues pràctiques favorites.

Amb un temps que es dividia entre les hores de no vida (a la fàbrica o el taller) i de vida (als paratges naturals), les visites al camp constituïen —segons els testimonis recollits per Roselló i Castellà— un moment per a compartir xarrades, música o menjar, a més d’uns banys a l’aigua.

Per això el seu disseny més important va ser el del paratge dels Canalons d’Alcoi. Ubicat passant l’actual via verda —l’antic traçat ferroviari que connectava Alacant amb Alcoi— i el conegut Salt, el riu Polop és un dels afluents del Serpis. Però abans d’unir-se al motor industrial de la ciutat, conforma uns xicotets tolls que es van convertir en l’epicentre de la vida naturista alcoiana.

“Baix una de les arcades de la muntanya es va fer una estada paradisíaca”, conta en tecera persona Agustín Belda. “Es va construir una gran llacuna on es celebraven concursos de natació. En un racó, un camerino per canviar-se de roba que servia també per preparar-se a eixir a escena, per recitar, cantar, ballar i representar escenes d'humor i amor a la natura”.

Un equipament completat perquè “es va construir en l'altra part de l'Arcada —aprofitant una penya molsosa plena de cristal·lines perles lliscant per unes fines gafetes— un xicotet embassament per beure”, així com “es van plantar rosers i arbres fruiters emmarcats per àlbers per convertir tot el paratge en un paradís”.

Relacionats aleshores amb l’anarquisme, les societats vegetarianes espanyoles van tardar anys a ser legalitzades per la dictadura franquista, però al cas d’Alcoi encara va demorar fins als anys 70. Les petjades d’este paisatgisme naturista encara es troben a l’ombra de la Mariola i la Font Roja.