Alimentar el cos i el cor és possible al bar de Victòria

VALÈNCIA. Poc abans de les 9 del matí, el xicotet bar de Victòria està de gom a gom, en ple centre financer i comercial de València. Banquers en trage de jaqueta parlant amb obrers amb restes de pintura i botes de seguretat. Les veïnes que riuen amb els venedors dels locals propers... i la cuina a ple rendiment. De fons, el rumor de la tele: que si el futbol, que si l’economia, que si Blesa, que si Dalí... Un espai de diversitat social on Victòria ha obert la porta a un col·lectiu abandonat fins i tot per les notícies. “Fa sols un mes que arribarem des d’Ucraïna. La guerra ens ha fet fugir amb la meua família. Hem aguantat allí el que hem pogut però no vull que els meus fills es crien enmig de la guerra”, conta la mare de família, senyalant amb la mà a dos xiquets de 5 i 7 anys que beuen amb fruïció un got de llet amb cacau.

Des de fa tres anys, centenars de famílies refugiades de diverses nacionalitats han passat pel menjador del bar de Victòria, on la seua família els ha acollit, els ha alimentat i els ha acompanyat en la lluita per la dignitat. Este és un reportatge de persones. Per seguretat, en estar amenaçades als seus països d’origen, no en mencionarem els noms.

“Els meus pares fundaren el bar en 1975 i des de llavors sóc l’única del barri que no ha traspassat el negoci”, conta Victòria sense deixar de pelar creïlles per als esmorzars. “En este local hem crescut el meu germà i jo, els meus fills i ara les famílies que vénen també amb els seus xiquets”, conta. Sensibilitzada per la realitat social, Victòria dóna els des dejunis, dinars i sopars a usuaris d’ONG d’ajuda als refugiats que els paguen esta despesa.

“Ací vénen i, mentres mengen, conversen i coneixen altres clients. És una manera molt senzilla d’integrar-se perquè ningú pregunta “tu qui eres?”. Senzillament estàs en un bar, desdejunant, com podries haver-ho estat al teu país si la situació hagués sigut millor”, conta la propietària i cuinera del local. “A més, nosaltres els donem tota la llibertat per a que ells es paren taula si volen, orenten els plats en acabar. Fins i tot algunes vegades han cuinat plats de les seues cuines originàries i hem fet xicotetes reunions per tastar-ho tots junts, amb el meu home i els meus fills. El més important per a nosaltres és que se senten com a casa”, remarca.

Equador, Rússia, Pakistan, Síria, Iraq, Veneçuela, Gaza, Marroc, Camerun, Sàhara, Ucraïna, Estats Units... persones de mig món han tastat els productes del foguer de casa de Victòria. “Tenim molta cura del que a la gent li agrada o pot menjar. Ens aprenem si són musulmans i no mengen porc; si són vegans, com per exemple els russos; si volen aprimar-se o si tenen alguna preferència com un xic que tenia una religió que li impedia menjar coses amb ulls o tentacles i ho vàrem saber quan es deixava al plat les gambes”, conta Victòria, que tracta de superar les diferències d’idioma per comprendre’ls. “Un dia vingueren uns xics d’Armènia amb una foto d’un San Jacobo per demanar-me que els fera un”, riu. “I els hovaig fer!”.

“Jo també vull que em faces una entrevista!”, diu una xiqueta veneçolana de set anys que desdejuna amb sos pares i la seua germana de només un any d’edat. “El que més m’agrada del que menge ací és la sopa de fideus. I Victòria és molt amable i l’estime molt! M’ha regalat un peluix, un ioió i un rellotge!”, conta davall l’atenta mirada de son pare i sa mare que riuen en escoltar-la.

"Preferiria no explicar ara quina és la raó per la qual estem ací perquè la xiqueta encara noho sap”, conta son pare de 35 anys. “A Veneçuela jo era pilot privat professional i m’estava formant en comerç. M’agradaria poder invertir un poc i tornar a treballar en la meua professió. No tenim paraules per descriure com ens han tractat en Espanya. De vegades millor que a Veneçuela. I en retribució de la bona atenció que hem rebut ací, el mínim que podem fer és no causar una càrrega il·legal al país”, detalla. “Per a mi, que els clients facen riure la meua filla o deixen que jugue amb els seus gossos em causa una emoció que no puc descriure”, diu mentre un client agafa en braços a la seua filla menuda.

“Ací hem vist de tot. Més coses bones que roïnes”

L’afluència de comensals varia i encara que el mes passat hi havia fins a 30 persones africanes, en estes setmanes el bar atén només a 8 persones de dos famílies, una d'ucraïnesa i una altra, de veneçolana. “Victòria ens ha donat molt d'amor. Hem abandonat tot a Ucraïna, els meus fills de moment pensen que estem de viatge. Fa uns dies, un d’ells estava tossint i Victòria ens va comprar els medicaments que necessitàvem. Li estem molt agraïts per l'acollida”, conta lamare ucraïnesa.

Per a tots ells, el menjador de Victòria és un lloc de trànsit cap a unes altres ciutats on se’ls assigna una plaça definitiva en un centre d’acollida. Per a ella, deixar anar als seus comensals és com perdre una part de la família.

“Mira, esta xica va començar a estudiar perruqueria i ens envià esta foto. Ai mare! Com ens va fer patir este xic... Vingué tan espantat... Esta xica donà a llum ací a València fa sis mesos i ara està a Còrdova. Ah mira! I esta és una xica ucraïnesa amb ma mare, un dia que se n'anaren a passejar juntes per ahí”, riu passant amb el dit les fotos que ha anat rebent al seu telèfon mòbil. “Mantenim el contacte amb moltes persones que han vingut durant estos anys. Fins i tot la primera refugiada que va vindre ací la tenim ara contractada i està treballant amb nosaltres!”, conta.

Tres anys de projecte donen per a moltes anècdotes. “Ací hem vist de tot. Més coses bones que roïnes”, conta la cap del local. “Un dia era l’aniversari d’una xiqueta de Pakistan que estava ací amb sos pares. Per celebrar-ho, li vàrem regalar un pastís. El pare es va posar tan summament content, que va tallar el pastís en molts trossos i, amb la xiqueta al costat, en va repartir a totes i cadascuna de les persones que estaven en aquell moment al bar. Encara que no coneixia a ningú! Quan acabà la ronda, no quedà pastís i finalment qui no va poder menjar fon la xiqueta!”, riu Victòria.

Les anècdotes divertides, de vegades, es tornen agredolces. “Hi hagué una dona que estava tan agraïda i que tenia tan pocs recursos que, com que no tenia cap altra cosa ens regalà una bossa de plàstic amb paquets de llentilles i de cigrons que havia tret de la cistella d’aliments d’emergència”, reviu. “Hi havia una xiqueta que havia passat molta fam i menjava tan ràpid la sopa que se li n'anava pel vedat. O xiquets de zona de conflicte que en menjaven un poc i s’amagaven la resta del pa o del iogurt a les butxaques”, recorda.

Per a Victòria, les companyes del bar i la família, el futur d’este projecte és clar: “No m’agradaria deixar de fer esta tasca, encara que siga difícil. Es necessiten llocs com este per a que socialitzen, que no es tanquen en un gueto. Ací s’integren, parlen, els ensenyem castellà, els deixem diners per a tallar-se elmonyo, els acompanyem al metge... És molt difícil que puguem mantindre este ritme molt de temps però la nostra tasca és necessària i no pararem”.