El Bar Castilla és un d'eixos locals que sense fer soroll sempre està ple. Esmorzars i dinars tradicionals amb una història darrere de falles, futbol i pesca.
Quan entres al Bar Castilla a hora d'esmorzar, el primer que et crida l'atenció és la barra plena de safates acabades de cuinar, i una camiseta del jugador valencianista Hugo Duro, dedicada "para mis tíos" en un lloc preferencial. Preguntem pel parentesc i "sí la mare d'Hugo i jo som cosines germanes, i hem viscut a la mateixa casa de xicotetes a Getafe", confirma Mari Carmen Isabel. Així que no és difícil vore a Hugo entrar a saludar a sa tia la cuina o segut a taula fent-se un café el seu dia lliure. L'altra foto esportiva, més discreta, és la de Luis Tamarit fill (sisé Luis Tamarit de la nissaga familiar), amb el trofeu de Campió del Món de Pesca en Aigua Dolça a les mans. "Hem viatjat per tota Europa amb ell, seguint-lo en les seues competicions de pesca esportiva". Tamarit pare també pesca els caps de setmana, d'ahí l'afició del fill, que té un palmarés impressionant en aigua dolça i salada. Es nota que ha heretat la velocitat dels seus pares, que van que volen, Mari Carmen en la cuina no para des de bon matí fins que acaben els dinars. Luis Tamarit (quint) en la barra: servint, cobrant, omplint entrepans, fent cafés, dient alguna volta allò de "lo de siempre?". Ells dos amb l'ajuda de Paco, antic empleat de Casa Cesáreo, que igual està en la cuina que en la barra, gestionen tot el bar.
Per a esmorzar, que és el que ens agrada fer per ací, pot semblar que no hi ha molta varietat, però tot està acabadet de fer i dura fins que s'acaba. Embotit d'Ontinyent, truites que van eixint una darrere de l'altra -molt de l'estil de les que et faries tu a casa-, puntilla que s’esgota ràpidament, i sèpia -o pota- a trossets ben fregideta que jo, personalment, barrege amb unes tires de pimentó verd fregit. Tal volta, el seu entrepà més original, és el de croquetes d'abadejo amb allioli. No és per a tots els paladars, però eixes croquetes suaus, de sabor delicat i consistència contundent, dins del pa, són glòria. També fan moltíssims entrepans grans o menuts, la mida la tria cadascú com vol, de remenat d'ou amb verdures o embotit. I ho fan amb un pa de qualitat, arriba acabadet de fer cada matí del forn de Raimundo, una institució al barri. De gasto: cacaus amb corfa i uns envinagrats acompanyen el menú, que segurament és dels més econòmics de tota València "som un bar de polígon al cor de la ciutat" definix Luis així el seu negoci. I raó no li falta, preus molt populars, horari d'esmorzars i dinars de dilluns a divendres, i tot fet a casa perquè et trobes així, com a casa.
Els dimecres de tardor i d'hivern, este passat fou el primer, cuinen cocido madrileny, recepta importada de Mari Carmen des de la seua terra. "Hi ha dies, que ens han reservat tantes racions, que a hora de dinar tenim tot el putxero reservat i no el podem oferir". Així és, tanta fama ha agafat el seu cocido que cal reservar-lo si vols assegurar-te un plat. Carns al forn com carrillada, pollastre, codillo, i molts plats de cullera com lentilles "les meues favorites" afirma Paco, i per descomptats arrossos, "és el que més m'agrada cuinar" relata Mari Carmen "però els faig a la valenciana, que vaig tindre la millor mestra del món". Es referix a Socorro, la seua sogra i la seua mestra al bar. Ella i Luis Tamarit (quart), el pares de Luis, es quedaren el bar l'any 1976, i fins a fa una dècada encara treballaven allí. Ara passa el pare a dinar cada dia, al nou local que obriren fa nou anys, enfront de l'anterior. "El bar s'anomena Castilla, perquè esta era l'antiga avinguda de Castilla, i des del 1954 estava obert allí davant -assenyala amb el dit- Però ens va sorgir la possibilitat de quedar-nos este local i fa nou anys canviàrem de vorera el Castilla". Ens resumix un Luis, que està orgullós del que han creat els seus pares i de continuar l'aventura amb la seua dona.
És molt probable que hages passat per davant, i que passares de llarg, perquè la seua decoració no crida l'atenció. També et pot passar com a molts estrangers, d'eixos que venen a passar un parell de dies a un apartament turístic del barri. "Molts venen, miren, i se'n van, no entenen el nostre esmorzar" afirma Luis. I ben cert és que l'embotit i les creïlles fregides poc tenen a vore amb els brunchs "saludables" d'altres latituds. De totes maneres, tampoc els fa falta esta clientela, cada dia donen més de 50 esmorzars a la parròquia habitual, i més de 50 menús del dia "hem arribat a donar més de 80 menús en un dia, i això que som només tres persones". Entra un grup de clients habituals, "truita amb llonganisses, per a mi un d'abadejo i pimentó, jo mig de revuelto, i per a mi mig de tonyina, ou i olives", es posa ràpidament a la faena Luis que encara no ha tingut temps d'acabar-se el café del matí "hi ha dies que no puc ni desdejunar".
Qui els havia de dir, quan ella va decidir vindre a casa del seu cosí amb només 18 anys a visitar les falles, que encara estarien junts. Era el 1987, i Mari Carmen va arribar a València per primera volta de turisme. Ella treballava en la branca de la sanitat, però es va enamorar de Luis, amic del seu cosí, i encara continuen junts. "Si et soc sincera em vaig enamorar del seu monyo, el tenia llarg i rull, el seu malnom era Maradona" confessa entre rialles. Els cabells han desaparegut, però ha quedat l'amor i la família que han creat al voltant del Castilla. Si passeu per allí no dubteu a entrar a saludar, esmorzar en alguna de les seues tres taules de la terrassa, o intentar traure-li a Paco la famosa recepta de les braves del desaparegut Casa Cesáreo. Vos sorprendrà el preu, la cordialitat, i les possibilitats de menjar coses que abans eren habituals i que ara entre tant de tataki, pa bao i alvocat, són més difícils de trobar. El pròxim viatge tastarem el putxero, o cocido madrileny, que tant agrada a Hugo Duro.