Bar Serrería, esmorzar tan gran com la seua simpatia

Julia i José va quedar-se amb el bar quan ella, que ja treballava allí, només tenia 25 anys. Estem parlant de finals dels anys 90, i tal volta els preus semblen un poc també d'aquell any, com la decoració, però no importa, no cal redecorar la casa cada any. De fet, per a sentir-se com a casa, necessites un poc d'estabilitat, i això és el que oferix el Bar Serrería, els clàssics més tradicionals. Ho fa en un local que de segur fa vint anys no era molt diferent de com és ara, i amb una parròquia devota als somriure de Julia i la seua família. "Com a ma casa" ens diu un client que es troba allí esmorzant a soles, i de fet, veiem una foto emmarcada de la família: José, Julia i els seus dos fills, tots disfressats. Com si eixa barra de bar on es recolzen els parroquians a fer-se vaqueritos de whisky fora una extensió més de la seua llar. José, l'home de Julia, està normalment en la cuina, "ha hagut d'aprendre, ja que la nostra cuinera de tota la vida s'acaba de jubilar" es lamenta Julia, que és qui ha estat sempre lluitant pel seu negoci, el seu matriarcat. 

En la terrassa hi ha obrers, treballadors i també algunes xiques que es fan un cafenet, tots xarren amb els decibels ben alts. Travessem per davall d'un escut del València Club de Futbol que corona la porta en forma de vidriera, i dins no falten les màquines escurabutxaques ni l'aparador. Un aparador enorme ple d'elaboracions esmorzadores, d'eixes que pots anar barrejant al teu gust. Rellom al rocafort, molta carn de cavall amb alls tendres que fan al moment, pinxos moruns, preparacions amb ou i embotit, sèpia, calamars, faves, pimentons, pernil... els sospitosos habituals no fallen. Ara bé, de sobte veiem eixir de la cuina plats de tellines i de clòtxines, que demostren que cada volta hi ha més gent, especialment els dies festius, que volen esmorzar amb una bona picadeta que acompanye l'entrepà. En este cas mig entrepà, perquè el Serrería és un dels pioners de la moda del XXL, i són possiblement, els més econòmics de tota la ciutat.

"Des del principi hem fet entrepans enormes, ara són un poc més grans que al principi, però sempre els hem oferit". Molt pocs són els valents que poden estacar-se un entrepà sencer, ple de gom a gom, com els que preparen allí. El de rellom, salsa rocafort i creïlles; o el de sobrassada, pernil dolç, formatge i truita francesa, són alguns dels més demandats. Encara que tal volta, el que més eixida té, és la truita de creïlles. Les fan més bé qualladetes, com les que fan les mares a casa, això sí, de 30 ous cadascuna d'elles i, per tant, acaben sent unes truites d'eixes ben grosses, de creïlla o d'altres sabors. Te les duran a taula Lorena i Julia, la filla major del matrimoni -quarta generació de Julias-, que tira una maneta els dies de més faena amb la mateixa simpatia i paciència, que ha heretat de la mare. Perquè hi ha una màxima que es repetix en molts bars a l'hora de l'esmorzar, i són un perfil de cambreres i cambrers molt salats, que amb el "carinyet, templat, o bonica" sempre preparat, van servint amb velocitat i gràcia natural.

De fet, en un moment on no ens escolta la matriarca ens comenta "si voleu treballar ací, hi ha faena, ara bé, més que servir, vos faran netejar". Lorena i Abel, els altres dos cambrers riuen i assentixen, perquè a Julia li passa com a la majoria de les mares quan les visitem, mai veuen sa casa prou neta. I et diran allò de "ai, disculpa el desordre!" mentre penses que es podria menjar en terra, de tant net que està. Per cert, que hem nomenat a Abel, el paradigma de cambrer antic darrere de la barra, que igual ha d'escoltar amb paciència els relats dels perduts, que et prepara un café irlandés reglamentari. Coneix a Julia filla des que va nàixer i, per tant, tot i no tindre la mateixa sang, forma part de la família. Una família, la de Julia, que ja tenia un bar en València, el Bar Chiringuito en Arxiduc Carles, on ella va aprendre l'ofici de son pare Pedro i sa mare Julia. 

A la barra arriba un forner amb un sac de 30 barres "faig 3 o 4 viatges al dia, perquè sempre estiga acabat de coure", és Resti el responsable del Forn homònim, també ubicat al barri i que ja li portava el pa als seus pares . Un pa de massa mare que ajuda al fet que l'entrepà, per molt gran que siga, no acabe de ser pesat. Veiem com una parella partix en quatre el sencer, impossible agafar-lo d'altra manera sense perill d'empastre. S'apropen uns electricistes a pagar i aprofiten per a comprar un el cupó del cap de setmana, mentre comente les marques de ginebra exhibides en la paret. Julia no para, ni de somriure, ni de servir, ni de netejar. Com passa en moltes cases humils, on els amfitrions suplixen el luxe amb una predisposició i afabilitat, que fa que tot faça millor gust.