Cara a cara amb la biblioteca personal de Josep Renau

VALÈNCIA. Per un moment, et mimetitzes amb el Josep Renau que entra a sa casa de la República Democràtica Alemanya i para l’atenció en la seua biblioteca particular. Et retrotraus de colp al segle XX. L’impuls el dóna el color terròs i l’enquadernació gravada d’alguns dels volums del pintor, cartellista i fotomuntador. T’embriaga la psicoanàlisi i conclous que la personalitat de l’artista era indubtablement curiosa i heterogeni el seu afany d’aprenentatge. Juntament amb manuals de plantes i llibres de Byron, conviuen fonts documentals de la seua obra contra l’imperialisme atòmic. De sobte, els ulls focalitzen bé i lleixen ‘La Bíblia’.

No he viatjat al districte de Mahlsdorf de Berlín Este, on va fixar la seua residència a partir de 1958, després d’un exili de vint anys a França i Mèxic. Aquest privilegi me’l ofereix i ens ho ofereix l’arxiu de la biblioteca de l’Institut Valencià d’Art Modern, on la Fundació Josep Renau té depositada la seua biblioteca, l’obra artística i caixes plenes de material personal, com són els retalls que prenia de revistes del segle XIX per elaborar els fotomuntatges. Els guardava ordenats en xicotetes caixes d’arxiu perfectament identificades amb lletres majúscules.

«Han volgut conéixer-lo de prop diversos investigadors de fora. Recorde un d’Islàndia i els que més han sigut mexicans, uns quatre o cinc», m’explica Eloïsa García, a qui li agradaria que l’arxiu d’aquet valencià històric, director general de Belles Arts d’Espanya, fora més conegut per la seua ciutat natal. «S’ha estudiat molt la seua obra, però no s’ha analitzat els secrets d’aquesta biblioteca». El biògraf de Renau, Fernando Bellón, assegura que tenia «la millor biblioteca d’art contemporani de Berlín Oriental. Tenia, per exemple, la col·lecció completa de Minotauro, la revista del surrealisme. També estudis de Picasso. Se’ls va dur a Mèxic i d’ací a Berlín. En Mèxic també va comprar molts en els mercats, on familiars dels revolucionaris venien els llibres que furtaven en assalts. Tenia una edició príncep. Es va fer amb uns quants de valor. En morir, la seua filla va haver de vendre alguns per subsistir econòmicament. Però a l’IVAM es troba la primera edició en Mèxic de l’obra de Max Aub sobre Jusep Campalans. És un exemplar amb signatura dedicada a Renau».

Les avantguardes, el valor distintiu

Eloïsa es mou per l’arxiu del museu com una sargantana que sap bé on estan les joies del museu. Hi va entrar a treballar obertes de poc les portes al públic. Era febrer de 1990. Aquesta bibliotecària, a qui les ulleres engrandeixen els seus ulls lectors, té admiració per la col·lecció de revistes de les primeres avantguardes de principis del segle XX. «Som de les poques biblioteques que tenen completa la col·lecció de Cahiers d’Art i també USSR in construction, publicada entre finals dels 20 i els 30. En aquesta última escrivien figures clau del constructivisme com El Lissitzky o Alexander Rodchenko».

Al temps vaig contemplant cuidades enquadernacions artístiques i tipografies  innovadores com la de la revista Wendingen, publicada entre l’any 18 i el 31. «El passat mes de juliol es va celebrar en València el 7è Congrés Internacional de Tipografia i els vam preparar un mostrari de tipus i compaginacions d’aquestes avantguardes», recorda Eloïsa, qui forma tàndem en aquesta tasca bibliogràfica amb Antonieta Grijalbo. «Quan s’inaugura el museu i s’inicia la compra de material, hi va haver una aposta arriscada, però clarivident per part dels responsables, de començar a comprar este tipus de material de les primeres avantguardes. Pràcticament ningú en l’estat espanyol ho va fer. Coincideix cronològicament amb el final de la Unió Soviètica i gran part d’esta documentació va eixir al mercat quan cau el mur. Van pensar: ‘No anem tant a les grans figures i anem a les fonts de l’art, a on escrivien els artistes, als manifestos, que tenen una faceta importantíssima dins del mateix ser i reflecteixen les característiques dels moviments. I aquesta adquisició és la que hui dona a l’IVAM especificitat», apunten les dues expertes.

Entre els elements més anecdòtics, al soterrani també dormen revistes acoblades, com les de Lalata, una alternativa independent a l’edició tradicional i que fuig de la reproducció massificada. Dins d’objectes, com poden ser caixes de sabates o llates, s’alberga l’obra col·lectiva i variada d’autors de les últimes dècades del segle XX. 

Galeristes, marxants i pocs ciutadans

«Per ací passen diàriament galeristes i marxants, que vénen a consultar la nostra base de dades sobre el mercat de l’art per veure què s’ha venut i a quin preu. Art Price es diu. També investigadors que se centren en l’obra dels artistes i es recolzen en els nostres catàlegs raonats, manuals i col·leccions de museus. Però hi ha molts interessats en art contemporani que no s’atreveixen a vindre. I som una biblioteca oberta a tot el món! Una vegada pagats els cinc euros del carnet bibliotecari, qualsevol té llibertat per consultar i dur-se en préstec gran part del nostre fons històric, que arriba quasi als 50.000 exemplars més tot el material d’arxiu», apunta Eloïsa. El volum s’ha adquirit entre compres, donacions i intercanvis amb principals museus de tot el món, amb qui comparteixen publicacions difícils de localitzar en els circuits comercials habituals. Sorprenentment, l’àrea més ampla de coneixement està dedicada a la fotografia.

Des de fa mesos, els llibres han eixit de la biblioteca. Acompanyen les exposicions en les sales; les documenten i inviten els visitants a endur-se a casa un manual per aprofundir en l’obra vista en el museu. «Un dels objectius del nou director, José Miguel García Cortés, és atraure els visitants cap a la biblioteca. Com moltes especialitzades vinculades a institucions, queden eclipsades pel museu i es queden arraconades», expliquen els seus treballadors.

Una sala d’exposicions exclusiva

Amb el canvi directiu, a l’equip bibliotecari es va sumar la conservadora Irene Bonilla.  Va ser l’encarregada d’impulsar la primera exposició confeccionada amb els fons propis de la biblioteca. Es va submergir entre revistes, llibres, cartells i catàlegs datats entre 1940 i 1960 per tal de retratar els antecedents del despertar cultural durant el franquisme. «L’essència de l’IVAM aflorava. Era tot material de la institució», es complau Bonilla.

I per exhibir-lo va estrenar una sala contigua a la biblioteca, abans desaprofitada en l’espai arquitectònic. Hui ja s’exhibeix la segona exposició. El comissari Álvaro de Los Ángeles trau a la llum els documents que testimonien la lluita ciutadana en la ciutat. Es poden llegir els textos elaborats per activistes que bé han defès el patrimoni natural del Botànic, el Cabanyal o el Saler, o bé han lluitat per a recuperar la dignitat humana com l’Associació de Víctimes del Metro, El Casal de la Dona o Lambda. Es pot visitar fins al 26 de febrer.

Per fi la biblioteca es realça i ara es compromís dels ciutadans saber aprofitar la riquesa d’uns fons on trobem també l’arxiu de l’escultor Julio González, de l’artista del Grupo Parpalló Eusebio Sempere, i dels pintors Manolo Gil i Richard Hamilton.