Els descobridors de bellesa valencians arreu del món

VALÈNCIA. No superen la dècada dels 80, però els pilars de la moda coneixen bé els seus cognoms: Beamud, Segade, Gómez, Andrés, Sebastià. La seua manera de mirar i de crear fetitxes els ha dut a signar portades, editorials i campanyes publicitàries a Tokio, Los Angeles, París o Milà; ens han fet fixar la mirada en la bellesa, mentre ells queden en l’anonimat. 

Álvaro Beamud, des de Haper's Baazar fins a Rihanna

A l’altra banda del món, a Hong Kong, trobem estos dies Álvaro Beamud (València, 1981) endinsat en una producció per a Air France Madame, capçalera de Conde Nast. Ha triat un dels barris més perillosos de la ciutat xinesa per retratar durant una nit la dona que li agrada, aquella a qui “no se la menja la moda, sinó que la porta”, la protagonista de desenes d’editorials per a Vogue, Harper’s Bazaar o Marie Claire US.

Es va endinsar en la fotografia de moda dirigit per un subconscient ple d’influències familiars: un pare aficionat al retrat, una mare amb estil i “molt power” –“me encantaba fotografiarla maquillándose, separándose las pestañas con un aguja después de fijar la máscara”, i dos germans eclipsats per la feminitat alhora que el feminisme. Tant clar ho tenia, que tal vegada este siga el motiu pel qual rebutjaren el seu ingrés a l’escola d’Arts i Oficis: “Quería hacer moda y en aquel momento no era nada. Cuando el jurado me preguntó por mi vocación y les hablé de fotógrafos como Steven Meisel o Richard Avedon, seguro que pensaron: ‘Este tío es un frívolo’ y no me cogieron”.

Però com que tot passa per alguna causa, a una acadèmia privada va trobar el primer consell inesborrable. El del fotògraf Miguel Oriola (Alcoi, 1943): “Si tienes un concepto interesante, la luz debe ser directa, clara y frontal, y acompañarte muy cerca de la cámara”. Beamud estudiava de dia, treballava de vesprades i a les nits feia tests per a models d’una agència de València; i així dia a dia fins que va arribar una altra empremta i espenta, la de Roger Salas, crític de dansa del diari El País: “Me encargaba retratos de bailarines, coreógrafos,... Y cuando le dije que me quería ir a Barcelona, me dijo: ‘Vete fuera’”. El destí va ser Milà, on des de fa cinc anys el representa la prestigiosa agència Atomo Management i viatja sovint cap al seu apartament de París. 

Ha disparat davant Scarlett Johansson, Rihanna i Rachel Weisz i ha trobat la bellesa en col·leccions impossibles de grans firmes, que hui li donen carta blanca per a jugar amb el luxe, tot i que fotografiar joies supose una vigilància extrema de “25 personas encima de lo que haces”. “Dicen que mi estilo es erótico, pero yo digo que es natural, mi educación ha sido libre y sin tabús. Intento no alterar la textura de la foto. Prefiero jugar con las luces y sombras. Tengo obsesión por la luz. ¡Soy valenciano!”, sentencia.

David Gómez, des d'Elda fins a American Apparel

"La persistencia y creer en lo que haces es un 80% del éxito"

Descobrim David Gómez (Elda, 1984) a Instagram, refugi narcisista dels fotògrafs de moda. Des de fa tres anys és el cap d’imatge de la marca American Apparel, amb seu a Los Angeles i per a la qual ha dissenyat prints ètnics. Paral·lelament s’obri camí com a free-lance amb treballs per a marques alemanyes i japoneses i va dissenyar la imatge promocional de Russian Red en Rolling Stone. El criden pel seu estil androgin: “Visto a las chicas más de chico y a los chicos más de chica. Me gustan los tonos amarillos, la actitud dark y crear situaciones para que el consumidor se pregunte cosas sobre lo que retrato. Con todo, son siempre fotos bonitas, con belleza”.

“La persistencia y creer en lo que haces es un 80% del éxito. El resto es la red de contactos que haces a nivel mundial cuando sales de España”, assegura este fotògraf avantguardista, il·lustrador, llicenciat en Belles Arts i deixeble d’estiu d’un pare dissenyador de sabates. 

Jonathan Segade, des del Cabanyal fins a Vanity Fair

Jonathan Segade (València, 1984) ha fet parada en el seu Cabanyal natal abans d’endinsar-se en la pròxima aventura. Després de més de 10 anys vivint a París, empren el vol i s’assentarà des del pròxim mes de febrer a Nova York. Arribarà coincidint amb una de les setmanes de la moda clau al fashion calendar. Provinent d’una família humil i amant de la pintura, un dels seus mèrits és la versatilitat davant multitud de pressupostos d’este sector fútil, on cada temporada té una tendència, una model i un vestit tòtem. I ell ho ha retratat per a Vanity Fair, L’Officiel Paris i Amica Itàlia, després d’anys trencant el gel en Tendencias Valencia.

Després de vore un documental sobre el treball de David Lachapelle (Connecticut, 1963), es va dir: “Yo quiero hacer esto, dirigir a un grupo artístico multidisciplinar y plasmar el trabajo de todos los que colaboran, desde retocadores, asistentes, maquilladores y estilistas”; esta experiència, que ell va trobar en falta fa una dècada en l’EASD, és la que estos dies transmet en València en un curs dedicat a la fotografia de moda. “Que aprendan a saber venderse es mi objetivo”, explica Segade.

Josefina Andrés, des de les passarel·les internacionals fins al i-commerce de Zara

Ho va saber fer ben bé Josefina Andrés (València, 1987) qui, amb a penes 20 anys, signava el primer treball per a Rolling Stone. Caçadora empedreïda del street style, “de personas con carisma”, hui és responsable de captar per a Vogue la passarel·la de carrer de les setmanes de la moda internacionals. Ho fa durant les seues vacances, ja que entre setmana esta retratista urbana és una de les dos persones responsables del i-commerce de Zara, que, traduït als valencianoparlants, són les fotografies de totes les peces que trobem a la web del gegant espanyol de la moda. 

Maite Sebastià, des de la primera promoció de Periodisme a la UV fins a l'imperi de Anna Wintour

Vogue España ha recuperado su propia identidad. El criterio en la búsqueda de la belleza

Ella és la responsable també dels set looks diaris amb què el magazine totpoderós de la moda ha presentat als lectors la nova sudirectora, Maite Sebastià (València, 1982). Un iaio inventor i una iaia pianista i amant de Maria Callas van inculcar el gust per l’estil, en totes les seues vessants artístiques, a esta jove sofisticada, dolça i culta. Estudiant de la primera promoció de Periodisme de la Universitat de València –“escogí la carrera por la novedad en Valencia” –, va tindre clar des d’aleshores que la comunicació de moda era el seu camp de treball. Hereva de la periodista Mara Calabuig, a les esquenes porta un amplia formació, en centres de referència com Central Saint Martins i Vogue, i una més extensa experiència, on destaca la direcció de la revista Tendencias Valencia –“aprendí a editar una revista de moda en sus 360º”– i el càrrec de redactora en cap de moda de Telva, el que li va permetre passar tres dies junt a Paloma Picasso en Venècia i ironitzar sobre la crisi espanyola amb Armani.

Va anunciar el seu ingrés en l’imperi controlat per Anna Wintour a través de les xàrcies socials –“me pinté una camiseta blanca y me puse el lazo de campaña contra el càncer de mama que estábamos haciendo. ¡La gente me preguntaba dónde podían comprarla! – i hui ens desvela aquella telefonada de la directora de Vogue Espanya el passat mes de juny: “Pensé que me quería para un proyecto nuevo, y cuál fue mi sorpresa que el proyecto nuevo era un replanteamiento de la propia revista  y un cambio de rumbo hacia la excelencia, el lujo y la sofisticación para impulsar las ventas. Por primera vez, después de muchos años, creo que Vogue España ha recuperado su propia identidad. El criterio en la búsqueda de la belleza es lo más importante a la hora de marcar la diferencia con la competencia”.

Beamud, Gómez, Segade, Andrés i Sebastià triomfen arreu del globus terraqüi per, com diria Susan Sontag, saber llegir on està la bellesa i, especialment, per saber transmetre-la. Tenen l'habilitat d’educar l’ull dels lectors. Això és el que els agrada i això és el que és moda.