Manifest contra el popular jersei de muntanya, i altres tendències que mai no haurien d’haver d’existit
VALENCIA. La culpa la té Decathlon. Eixe gran parc temàtic del culte al cos que ens fa sentir esportistes d’elit encara que no passem de fofisanos. Un lloc màgic que desperta en nosaltres el tirador amb arc (o practicant de qualsevol esport minoritari en general) que no sabíem que portàvem en l’interior. Un generador infinit de dilemes que mai crèiem que ens anàvem a plantejar, i que allà dins es convertixen en capitals per al correcte entrenament del nostre cos. Hi ha gent que s’ha passat un matí sencer elegint els calcetins adequats. Verdad verdadera.
I el sèptim dia, el dimoni creà la secció muntanyenca. I els humans van descobrir que la roba d’allà era còmoda, calenteta, lleugera i confortable. I el pas de la muntanya al carrer va vindre rodat, amb el forro polar com a màxim exponent d’esta tendència de terror pasqüer.
Primer conquerí els diumenges. La gent anava de paella equipada com si haguera de fer-la a l’Everest. El següent pas fou guanyar-se la coqueteria femenina llançant un model entallat i en els mal entesos colors de xica. I finalment colonitzà els nostres outfits d’anar per casa, canviant així tots els codis que teníem establerts fins llavors. Així ho corrobora la metgessa i experta en moda Greta Borràs: “Abans podies determinar el nivell de gravetat d’una persona que es presentava en urgències per la manera en què anava vestida. Si portava batí, era greu. Algú que no és capaç de llevar-se’l per a anar a l’hospital es troba malament de veritat. Amb la irrupció del forro polar estem molt més perduts. Perquè la gent el fa servir indistintament com a batí i com a roba de carrer”.
El perill més important, no obstant, està sent la imparable invasió quechua de la societat civil i religiosa. El primer en adoptar el jersei polar va ser el món faller. Una segona indumentària que ha quallat com la neu de la que pretén guarir, i que s’ha instaurat personalitzat amb escuts i colors corporatius per a més inri. Les confraries no volgueren ser menys, i emularen les comissionsfalleres amb polars color morat natzaré i corones d’espines brodades en or. I més tard, algun que altre partit isqué a fer campanya electoral d’alta muntanya, arriscant-se així a què els electors decidiren no posar el país en mans d’algú capaç de demanar-los el vot amb un polar taronja.
Però posats a fer neteja d’armari, potser este no siga l’únic element a desterrar. Hi ha una sèrie de tendències que mai no haurien d’haver existit, i que és millor observar des de la barrera fins que l’inexorable dalla de la moda se les emporte per davant. Esta és la passarel·la dels horrors:
*L’abric multiestampat de Desigual. Si l’infern existix, allà el tenen d’uniforme. I els pecadors quan es moren no escolten Ven hacia la luz, sinó La vida es chula. És l’eslògan d’esta marca catalana que va començar plagiant sense miraments Custo Barcelona, i que s’ha consolidat a compte de fer passar per modern i transgressor el que molts consideren un disseny aberrant.
*Les katiuskes Hunter de canya alta. Model Fomento de Construcciones y Contratas. Ideals per a visitar les obres de la línia 2 del metro i poc més. “Les Hunter només es poden portar en estos tres casos: en el festival de Glastonbury, si vius en un cottage als afores de Londres, o si ixes a caçar (animals de quatre potes)”, explica Greta Borrás.
*El color Marsala. Eixa broma pesada del becari de Pantone, a qui probablement li degueren encarregar escollir el color del 2015. Un Erasmus d’algun lloc del món on Marsala deu significar caca. Nivell d’afavoridor: zero.
*Les ugly shoes, granny shoes i Birkenstock. O dit d’una altra manera: les sabates ortopèdiques, de iaia i les sandàlies de turista alemanya que ens han horroritzat tota la vida, ara són última moda. L’estilista Gloria de Pablo explica així la tendència: “El lletgisme als peus naix de la voluntat de diferenciar-se de la massa. I sembla que l’única manera de fer-ho és posant-se el que ningú no es calçaria”.
*L’eyeliner blanc. Un cosmètic amb el dubtós honor de parar-li malament a tothom. Es dóna la circumstància que les seues usuàries acostumen a ser les menys destres en l’art i tècniques del maquillatge. Porta ja dècades entre nosaltres, i sembla que costarà més d’eradicar que el morrut roig.
*Els jeggings. Perquè no es pot desvirtuar d’eixa forma el concepte de jeans. Ells que tant han fet per nosaltres... I a açò cal sumar-li el perill intrínsec de les malles en general. “S’ha de tindre molta cura amb els leggings. L’errada de base està en gastar-los com si foren uns pantalons, perquè no ho són. Jo solc dir que els borratxos, els xiquets i els leggings sempre diuen la veritat”, apunta De Pablo.
*L’obsolet uniforme escolar. El demodé infantil màxim. Deixant al marge el debat sobre la conveniència o no de la seua implantació, en el que tothom sembla estar d’acord és que són lletjos, incòmodes i antiquats. Un castic plisat de color depressió i mides de calcetins impossibles que demana a crits un Cámbiame Premium. No pot ser que els nostres xiquets vagen al col·legi vestits com els de Cuéntame (en la primera temporada).
*Les ulleres de vista d’aviador (vulgarment conegudes com de violador). Resulta inquietant vore per la tele en una mateixa vesprada que Màxim Huerta, la presentadora de Cazamariposas, la concursant mexicana de Gran Hermano i el possible assassí d’Ylenia Carrisi compartixen muntura. No pot significar res de bo, eixa coincidència.
*Els tirants de silicona dels sostenidors. Quan el remei és pitjor que la malaltia. Quan fugint del foc caus en les brases. Terrorisme llencer. “Sempre és preferible que es veja un tirant de sostenidor que un de silicona.”, aclarix Gloria de Pablo.
*Mr. Wonderful Imperi bonrotllista que s’expandix en versió pijama, tassa, agenda o tanga. Nyonyeria a granel que atempta contra el dret universal a tindre un mal dia. Abstinguen-se els diabètics.
Fins ací este juí sumaríssim a la ignomínia estilística. No patisquen si s’han sentit al·ludits en algun punt d’este decàleg dels espants. Tots hem tingut un mal dia de compres i, com per a tots els problemes de la vida, per a este també hi ha una solució: es diu contenidor orgànic. I, en qualsevol cas, recorden que per a gustos, colors (però el marsala no, per l’amor de déu!)
‘Foc i flames’ es podrà visitar en la seu de la Diputació, en la Plaça de Manises de València, tots els caps de setmana del mes març, el primer d'abril, i la setmana fallera entre el 12 i el 19, amb accés lliure