VALÈNCIA. La cultura popular, el patrimoni immaterial, té, entre moltes de les seues peculiaritats la seua necessària manifestació en l'àmbit públic, d’allò compartit. De les celebracions i comportaments personals, familiars, que tenen lloc en l'espai domèstic i/o privat, dins de les nostres cases o espais propis, ens eixim, ens escapem per a omplir, al costat de la resta de persones, els espais públics, els carrers.

Es converteixen així, els carrers i places, en espais conquerits, més enllà de transitats, pels ciutadans i ciutadanes què, per un temps concret, amplien les fronteres de les seues vides fins a veure's amalgamades amb les dels seus veïns i veïnes. Encara que no tots, la major part dels esdeveniments que tenen lloc als carrers són de caràcter festiu. L'exaltació de l'alegria travessa les portes de les nostres cases per a trobar-se amb la dels nostres afins, i en moltes ocasions amb la de desconeguts. En el festeig ens convertim en iguals, i compartim l'espai públic.

Tant és així, que existeixen estudis que demostren com l'urbanisme s'ha vist influenciat pels grans festejos i actes multitudinaris que als carrers i vies públiques s'han succeït al llarg de la història. Recordem una tesi, defensada a la Universitat de València per Desirée Juliana, sota el títol “Festa i urbanisme. València en els segles XI i XVII”, on trobem una extensa anàlisi de com les festes han anat forjant l'arquitectura urbana, tant aquella que roman a llarg termini (ampliacions de vies, enderrocaments de construccions, etc.), com també l'efímera, eixes construccions temporals que precisen les celebracions (cadafals, tarimes, etc.). Dit d'una altra forma, la ciutat es veu construint-se a si mateixa en virtut dels usos dels espais, influïts per una cosa tan summament transcendent com és la cultura festiva del lloc.