VALENCIA. Este dimecres passat el guaita que viu des de 1916 en la Torre del rellonge –acaba de complir 100 anys– va vore bocabadat, a través dels prismàtics, com el pont de comandament de l’«A» emergia imponent entre el perfil del port de València mentres avançava per darrere del Veles e Vents de David Chipperfield. Arribava de Dénia, amb el seu aspecte de Zumwalt, el futuriste destructor nordamericà. El bielorús Andrey Melnitxenko es va gastar 300 milions de dòlars dels 10.000, xino-xano, que Forbes diu que té de patrimoni i tingué la romàntica ocurrència de batejar-lo amb l’inicial de la seua princesa sèrbia, Aleksandra. A Melnitxenko, amb el seu aspecte d’exboxejador soviètic, se li intuïx una inclinació a buscar la felicitat envoltat d’aigua, llunt del món de taurons terrestres entre els quals és un triomfador, i fantasiejant amb horitzons infinits al costat de la seua miss.
Potser el seu vaixell, dissenyat per Starck i construït l’any 2008 és més que el capritx d’un ric. Amb 119 metres d’eslora, buc d’alumni, 23 nucs de velocitat màxima i una autonomia de 6.500 milles nàutiques, té 37 hòmens de tripulació i recursos tecnològics que encara no ensomien algunes armades occidentals. El prodigi oceànic no fon amarrat en la T dels mega-iots, allà on es conserva la memòria de l’escala reial i el Maria Daria. El capità de l’«A», a instància d’Andrey, optà per la discreció de la dàrsena Sud.
¿Qui és el capità? ¿Cóm és? I sobretot, amb quins criteris ha triat Melnitxenko l’home en mans del qual deixa la seua vida, la fortalea flotant de 300 milions i tot allò que ama en el món? Com es recluta la tripulació? Com es dissenya la seguretat? Fins on arriba la confiança i on comencen els rezels? Quina disciplina hi ha a bord? Quina jerarquia? El capità Nemo segur que es féu les mateixes preguntes abans de botar el Nautilus. I també el capità Giménez, de Torrevella.
El «Nautilus» que Jules Verne va fer navegar per les pàgines de «20.000 llègües de viatge submarí» (1871) i «L’illa misteriosa» (1875) i l’«A» de Melnitxenko no se semblen en res, tot i les constants comparances. El submarí de Verne era barroc; la creació d’Starck, minimalista. L’«A» és un iot amb aspecte de submarí i el Nautilus (que significa “mariner”, en grec) és el submarí més popular de la història. Ací acaben les semblances. I en que els dos son enginys del seu temps. Un d’ells de ficció, el de Nemo, que per cert era ja més ràpid, fa segle i mig: alcançava els 50 nucs i podia anar des de Londres a Nova York en dos dies i mig. Però Nemo no tenia una grumet com Aleksandra. I sí altres obsessions, a banda del plaer.
Giménez va pilotar per als Onassis i era el capità del vaixell que Santiago Bernabeu tenia en Torrevella. Giménez acabà en el Cabanyal com tants altres “torrevejenses”. I és que de Torrevella i del Cabanyal es rifaven a mariners i capitans. L’Armada espanyola pouava cabanyalers per a servir en Marina. Hi havien galtades per assignar-se’ls a una tripulació. Així fon durant dècades. A l’altra cara del just orgull, el drama per a les famílies, que veïen com la pàtria se’ls emportava la font d’ingressos.
La relació del Cabanyal amb Torrevella és antiga i estreta. En 1796 un gran incendi destruí un centenar de barraques en el Cabanyal. Les tragèdies mai vénen a soles. Durant tot el segle XVIII i el XIX la persecució de la pesca del bou fon terrible. Un centenar de famílies, ja deprimides per la situació econòmica, es trobaren de sobte sense casa. Les barques sobrevisqueren a les flames, varades en la platja. I en Torrevella calien mans de cuiro per a treballar en les Salines de la Mata. L’èxode, cantat, ens l’explica detalladament l’erudit i croniste Ximo Díez en les seues «Crónicas del Marítim».
Vora mar els cabanyalers arribats establiren l’assentament. Alçaren humils barraques d’esquena al vent del llevant i paral·leles a la mar, com tenien costum de fer en el seu poble d’orige, i vararen les barques en la platja. Amb ells deixaren la memòria, els llinatges i alguna tradició, com la del fantasma que eixia pels carrers sempre que els contrabandistes havien de fer descàrrega, casualment. Amb el pas dels anys alguns tornaren al poble i establiren una llar de Torrevella en el cantó de Josep Benlliure i Teatre de la Marina, on es cantaven havaneres en estiu. El capità Giménez era un d’aquells hòmens i els seus descendents viuen en el Canyamelar. La mar no mira pèl, iguala a tots. Això ho sabien Nemo, Giménez i Melnitxenko, qui, si haguera nascut en un altre temps, haguera reclutat els seus marins en Torrevella, en el Cabanyal o en Marstal. Ho saben tots els capitans que han tingut hòmens al seu carrec, encara que no tingueren una fortuna exorbitant, encara que no tingueren un gallet.
La història de Marstal, la ciutat danesa novel·lada amb mestria per Carsten Jensen, és com la del Cabanyal-Grau: dos pobles bolcats a la mar on un dia les dones, fartes de parir hòmens per a que se’ls engolisca la mar, decidixen posar fi a una existència esguitada de tragèdies. No fon gens senzill, ni allà ni ací. A banda de substituir el sustent vital, calia arrancar d’arrel l’ànima indefugiblement marinera de tot un poble. Ho aconseguiren. Hui a penes queden deu barques de pesca en el moll habilitat de la dàrsena sud i la febril activitat comercial del port queda llunt de la vista dels passejants.
Penjar la xapa, pegar la xapa i no pegar ni xapaHan desaparegut quasi per complet els pescadors i també els hòmens de tors nu que aplegaven de bon de matí a les casetes dels encarregats per vore si calien els seus lloms per a buidar algun mercant, sac a sac, basquet a basquet. Sovint no hi havia faena. Llavors penjaven la xapa identificativa en la casella d’un tauler. Això significava què estaven disponibles i localitzables si entrava un vaixell. Alguns, els més llandosos o els més necessitats, pegaven la xapa per a treballar. Uns altres no “pegaven ni xapa”, que és prou distint.
El port ha crescut exponencialment en les últimes dècades. Fins a ben entrat el segle XX la seua fisonomia es limitava a l’actual dàrsena interior, amb el dic nord arribant al vell far que no fon inaugurat fins l’any 1930. Els treballs de càrrega i descàrrega es realitzaven just on hui es conserven les porxades (“tinglados”) construits entre 1911 i 1923, al costat d’on l’any 1916 s’inaugurà el gran símbol del moll, l’Edifici del rellonge, junt a l’escala reial.
El Grau en aquell temps tenia les venes obertes a la mar. A nord i a sud del seu carrer Major (l’actual avinguda del Port) els carrerons perpendiculars a la mar injectaven el vent i l’olor a brea fins a l’últim racó d’un poble condenadament portuari, amb totes les tavernes, galleres, cafetins, cases de joc i prostíbuls que el lector puga imaginar. Si els estibadors aplegaven de matí i penjaven la xapa, es quedaven bambant pels bars esperant a ser buscats; si ni tan sols la penjaven, no pegaven ni xapa. I potser també estaven vagarejant. Els aprenents sabien on trobar-los i també qui era més generós amb la propina. No tot era vici, clar. Estaven els consignataris i tots els industrials i comerciants que operaven en la zona. I els veïns d’una localitat amb una activitat frenètica, que mai tenien temps d’avorrir-se.
Junt a l’edifici del rellonge, uns escalons s’endinsaven en la negra mar fins a l’infinitud, amb un cert aire byronià. Era l’escala reial, assolada en 2006 pel Consorci València 2007 per a fer l’actual amarrador de mega-iots. O perquè sí, ja que es podia haver construït igual sense demolir-la. Datava de finals del XVII i primeries del XVIII i es bastí aprofitant els carreus del frustrat port projectat per Guelda, però es féu famosa amb la visita d’Isabel II en 1858 i sobretot perque els Reis d’Orient pujaven els seus graons cada sis de gener. També era el trampolí improvisat per als xiquets, l’escenari on els novençans es declaraven amor etern, on els nostàlgics somiaven a rant d’aigua i, ben entrada la matinada, era un bon lloc per a que l’aire gèlid posara la borratxera en el seu lloc. Un bon dia desaparegué.
Junt a les escales havia nascut també el Club de Regates en 1903, precursor del Nàutic de València. Tingué les seues instal·lacions en un falutx de vela llatina i, des de 1905 a bord de la goleta Maria Daria. En 1933 Goerlich inaugurà la nova seu sobre l’antic moll de Caro, que fon enderrocada per l’ànsia devoradora del port. A primeries de segle uns senyors amb bigot dalinià i samarreta blanquinegra a ratlles horitzontals pujaven a les canoes per a fer rem pel port i prenien malvasia en la terrassa de la goleta, davant la mirada atònita dels treballadors bruts i suats, que apuraven les hores de sol per a fugir en busca de diversió al xino del Grau, darrere de Casa Calabuig, on tan difícil de trobar era la virtud. Allí es gastaven condons abans que en València sentiren parlar d’ells. Els enginys, ja se sap, arriben per mar.
El del Grau de València és un port furtat a la mar, amb l’afany incansable i la determinació dels prohòmens valentins per dotar-se d’un gran moll que abastira l’activitat comercial de la capital valenciana, del seu hinterland i, si m’apuren, amb certa vocació nacional. El Marstal de «Nosaltres els ofegats» i el Cabanyal i el Grau són dos bodegons romàntics farcits de xàrcies, arboradures, esquenes suades, tavernes, magatzems, grues i mercaderies. El paisatge enforfoguit d’un poble que vivia dins la mar, que tenia la riba tan prop que es confonien els anhels i les olors.
