El Hamlet més canalla arriba al Micalet per exposar les paradoxes del món actual

VALÈNCIA. El Teatre el Micalet s’obri de bat a bat per acollir la reflexió que el dramaturg Manuel Molins ha aconseguit proposar a Hamlet Canalla, una revisió del clàssic de William Shakespeare que enfrontarà el públic “a les paradoxes del món actual”. Així ho ha definit el director Joan Peris, responsable de la posada en escena que es repartixen damunt les taules els actors Ximo Solano i Josep Manel Casany, este últim amb un treball que acull els personatges de l’espectre del pare, el seu amic Horaci i inclús la mare del propi Hamlet, Ofèlia.

Precisament la mare tindrà un dels papers que, potser, més criden l’atenció d’esta revisió de Hamlet. Una reformulació a la qual, com ha comentant el mestre Molins, “no ens ha acostumat el teatre públic valencià”. Una obra “tan gran que ens permet este tipus de reescriptures”, en paraules de Solano, i que enfrontarà un dels temes “per desgracia” -apunta Molins- més actuals per al territori valencià: la corrupció.

Molins ha explicat en la presentació de l’obra, que estarà al Teatre Micalet des del divendres 14 d’octubre fins al 6 de novembre, que la política i el paper de la dona seran dos de les línies de reflexió al voltant d’un text que, d’altra banda, espera que siga defensat editorialment per l’Institut Valencià de Cultura més enllà de la Comunitat Valenciana. El projecte forma part de les accions de l’actual IVC, que el passat 3 de març va presentar una convocatòria oberta per a produccions escèniques en la qual van quedar finalment guanyadors Enric Monfort i José Antonio Portillo (amb Bliblioteca de Sons i Sorolls), Proyecto Titotaya (amb Lluita) i Teatre Micalet, amb el Hamlet Canlla de Molins. Les tres obres es representen durant les pròximes setmanes a la Universitat Jaume I de Castelló en el cas de Monfort i Portillo, ara al Micalet amb l’obra de Molins i a la propera Mostra de Teatre d’Alcoi amb la proposta De Cuçey a Nayma (Gemma Miralles).

Un Hamlet de hui que vol arribar més enllà

Amb el treball de la directora artística de la Companyia Teatre Micalet, Pilar Almeria, i la dissenyadora de vestuari, Isabel Requena, l’obra està convidada a viatjar per les altres dos províncies de la Comunitat, projecte que sembla obvi a partir de les coproduccions escèniques de l’IVC. En paraules del seu director, Abel Guarinos, “no s’ha produït un espectacle per als propers dos mesos, sinó per donar-li continuïtat”. 

En el cas de Hamlet Canalla, la contemporaneïtat del text, segons el seu autor, permet fer un retorn al “teatre al nu”. Molins s’ha lamentat de l’espectacularització del teatre a Europa: “al teatre no li calen grans vestuaris ni escenografies, com als musicals; el teatre només necessita un bon text, uns magnífics actors i el públic”. Amb eixa idea, Molins ha tractat de posar en valor la necessitat també d’afanyar-se en l’actualització d’un teatre públic valencià “amb ambició”, cap a un “esperit crític”, que ha valorat també a l’inici de la seua presentació amb una menció a Dario Fo, a qui va tindre inclús com a mestre.

Hamlet Canalla és, a més a més, la tercera obra d’una trilogia dins del treball de Molins. Primer arribà Shakespeare (la dona silenciada), Una altra Ofèlia i ara l’obra que s’estrena al Micalet. El dramaturg valencià ha fet la picada d’ullet a la possibilitat que esta línia de treball arribe a ser una tetralogia, tot i que ha fet força perquè, en qualsevol cas, l’IVC puga apropar el teatre en valencià als mercats més enllà de la Comunitat Valenciana.

Els riscos canalles

 Peris, Casany i Solano han coincidit en el “risc” que assumix el text de Molins. Tots tres han volgut, de partida, posar en valor el que entenen com una obra tan actual com complexa. Molins ha acceptat que la combinació de prosa i versos (alexandrins) “és difícil per als actors”, tot i que no creu que el text siga “tan complicat. El problema és que a València no estem acostumats a este tipus de teatre”. Ara bé, l’autor ha dit -fent referència a productors, institucions i públic- que “o realment creiem en el que estem fent o no eixirem fora i, si no ho aconseguim, no perviurem per sempre”. Molins ha lamentat la “terrible” política cultural del Govern valencià del Partit Popular i “el desert” en el que primaven “les comedietes”. 

Peris ha dit del text que “ens apropa a uns pensaments que no sempre el teatre aconseguix acostar al públic. Un pensament que va més enllà i ens fa trontollar les estructures internes”. Una sensació que el director de l’obra ha conclòs dient que “això és teatre”, amb “molts riscos” que, a més a més, compten amb un escenari situat en mig del Teatre Micalet, amb el públic als dos costats de l’escena.

L’escenografia és un altre dels riscos, a banda del fet que el vestuari deixa els actors pràcticament nus, deixant el text i la interpretació al front de l’experiència. “Les sis escenes volen transmetre emocions”, ha resumit Peris, al voltant dels temes ja esmentats, però també inclús parlant “del teatre dins del teatre”. Les misèries de la que per a molts és la història més gran mai contada al teatre tenen com a principal ingredient reflexionar al voltant dels mètodes per a combatre, per exemple, la citada corrupció.