El lobby del poder faller

VALENCIA. Mai he sabut a quines roses es referia: les roges, les blanques, les grogues... Ja queda menys per escoltar els pasdobles pels carrers de la nostra ciutat i dels nostres pobles i jo estic un poc confós. Confós com un turista enmig d’una globotà o com un jugador americà del València Basket quan visita per primera vegada la mascletà. Més que res perquè, quan escoltava alguns amics fallers apocalíptics fa uns mesos, pensava que les falles les prohibirien. M’havien convençut que ja no escoltaríem masclets pels carrers, que les carpes desapareixerien, que les llums poquetes i ecològiques, que si totes les falles serien experimentals... I jo estava atacat, perquè pensava en la pobra Fallera Major, desvanida a sa casa, sense poder dir això de “senyor pirotècnic pot ascomençar la mascletà” i tenia malsons en els quals m’atacaven monyos (rodetes) de pèl sintètic que em volien ofegar mentre dormia a la nit... “A ningú que li passe!”, que diu Eugeni Alemany. Però passen els dies i sembla que no hi ha revolució, que canviar, al remat, canviarà poc. 

Bueno, alguna cosa sí que ha canviat, els cartells de la discòrdia, però només això, perquè resulta que els totpoderosos fallers han aconseguit que fins i tot uns versos que ningú mai llig estiguen finalment en el llibre faller. El tema dels poemes sembla que era una tradició mil·lenària, quan en realitat era de feia poc més de 10 anys, però com que els fallers són immobilistes, no toleren que es canvie res.

Revisar les coses que funcionen, per tal que funcionen millor, és un exercici necessari i enriquidor. Jo propose humilment 10 canvis, poc traumàtics, que millorarien substancialment la convivència entre fallers i antifallers:

- Un espai al riu, a l’estil del Mesó del vi de Castelló, a l’aire lliure, on la gent no fallera puga acudir per menjar i beure amb llibertat.

- La cessió de baixos municipals i solars públics condicionats a col·lectius fallers perquè els utilitzen en lloc de les carpes enmig del carrer.

- La inclusió de subvencions a les falles que utilitzen materials no contaminants en la confecció dels seus monuments.

- La possibilitat real de crear noves comissions falleres.

- L’habilitació de grans espais per a aparcar a les rodalies de la ciutat, amb transport gratuït al centre de la ciutat. 

- La limitació horària d’utilització de material pirotècnic en les hores nocturnes (una vegada acaba el castell i fins a la despertà).

- La creació d’un museu faller en condicions que done a conéixer la festa a turistes i escolars. 

- La ubicació de banys públics a prop de les falles més visitades i les revetlles més multitudinàries. 

- L’obligació que cada comissió cree un horari amb les activitats que faran a la via pública i que el repartisquen entre el veïnat afectat.

- La creació d’un bono faller que facilite les visites des de dins a tots els monuments de categoria especial, “pegar la rodà”, inclosos els monuments municipals de la plaça de l’Ajuntament.

Jo sé que són idees genials (algunes), però sense massa recorregut, perquè a València canviar les coses és molt complicat i prohibir que a les quatre del matí et tiren masclets a la porta de casa sembla utòpic, perquè estem parlant de l’influent nucli de les falles. “Els fallers et poden fer perdre unes eleccions” és una frase que qualsevol assessor a sou de qualsevol partit polític pronunciarà a la menor ocasió. I és una afirmació que convertix el “lobby de poder” faller en pràcticament intocable. Com ara està de moda dir, són influencers, però dels que posen i lleven alcaldes.

Si tenim en compte que la València fallera practicant només representa aproximadament el 9% del total de la població, ja que el cens faller estava fixat l'any 2014 en 63.815 fallers adults (segons la Junta Central Fallera), potser des de fora no s’entén tant de poder.  El que ocorre és que, a més dels practicants, com passa en la religió, el món faller té molts creients no practicants, com un servidor, que sense ser fallers s’ho passen bé a les festes de Sant Josep, recorren els monuments, participen en les revetlles, acudixen a la nit del foc i les mascletaes i es colen als casals dels amics. 

Estos creients tenen el seu contrapunt en els antifallers. Un grup nombrós de persones que peguen a fugir durant les festes, ja que consideren impossible fer vida normal a la ciutat. I ací radica el principal repte de les falles, fer possible la convivència “pacífica” entre ambdós bàndols. L’exèrcit invasor dels fallers, amb la seua armadura model “forro polar”, l’escut protector de la paella, els masclets preparats a la motxilla i la força de la cassalla, es fan els amos de la ciutat durant quinze dies i, a ritme de Paquito el Chocolatero, obliguen els veïns a fugir a les muntanyes.

Ningú pot discutir la monumentalitat de la festa, l’emoció que suposa viure una mascletà, el goig que dóna poder caminar per la ciutat sense cotxes, l’ambientació de les bandes de música, el sentiment de l’ofrena, el treball que genera als artistes fallers i a l’hostaleria de la ciutat... Però tampoc pot discutir ningú la molèstia que suposa anar esquivant masclets pel carrer com si estigueres a Sarajevo, tindre una revetlla de reggaeton baix de casa, que et posen més llumenetes que al Romaní a la finestra del dormitori o que et planten una carpa a la porta del garatge.

Estes coses han de començar a regular-se, hem de començar a buscar alternatives a tanta carpa, a tants dies de música de dubtós gust (parle de les disco-mòbils), a tant de pixum pel carrer i tanta molèstia per als veïns. No és fàcil, perquè ningú vol perdre drets adquirits, però recorde que no fa molt les revetlles acabaven a les sis del matí i ara ho fan a les 3:30, i ningú s’ha mort, de veres, per no poder ballar sota l’influx de la cassalla un parell d’horetes més.

Un altre debat és si les falles són obertes o tancades, si els monuments haurien de ser més ecològics, si als tallers dels artistes es treballa en condicions laborals dignes, si la cort d’honor va “com cagalló per séquia”, si cal que tot l’espai públic se cedisca de manera gratuïta a col·lectius privats perquè puguen omplir-lo de xurreries o l’ús partidista que es fa de la llengua i de les falles per part dels partits polítics.

Per això cal que hi haja debat, però no només un debat en què participen els fallers i diguen a tot que NO. Cal un debat obert a la societat civil valenciana en el qual s’arribe a acords de convivència positius per a tots. El problema radica en el fet que quan algun polític proposa canvis, apareix el “lobby de poder del masclet” per tombar qualsevol iniciativa. Ja siga per vetar que una carpa canvie d’ubicació o simplement per criticar que la música que ambiente la plaça de l’Ajuntament abans d’una mascletà siga en valencià.

I un exemple de l’immobilisme són els cartells, ja sabeu el rebombori que ha creat la presentació dels cartells oficials de les falles. A mi personalment no m’encisa el disseny. Això sí, reconec la seua originalitat i em sembla que, si tenim en compte altres dissenys que s’han fet durant molts anys i que tampoc representaven ningú, estos estan prou asseats.

Voreu, això és com tot, per a gustos tapisseries, i quan parlem de disseny i de concepte, a alguns els agrada més un quadre de Velázquez o un Antonio López i a altres un Kandinski o un Gerhard Richter.  A mi no em llevaran el gust de recórrer, com cada any, totes les falles de categoria especial mentre em menge uns bunyols i m’encise amb l’olor de pólvora. Igual que ningú solucionarà el fet que no puga ni dormir ni aparcar durant una setmana. Però amb un poc més de diàleg, un poc més de tolerància, de convivència pacífica i de bona voluntat, estes festes no serien només patrimoni de la humanitat, serien les millors festes del planeta per golejada.