L’històric professional Luis Lizarán puja a YouTube un vídeo a partir de les imatges enregistrades pel càmera de la televisió pública Carlos López Gay que mai s'havien vist abans, en un muntatge que tots dos han volgut fer coincidir amb l’efemèride de l’Operació Telefunken
VALÈNCIA. Potser per l’actualitat (o potser no), l’absència d’una ràdio i una televisió públiques este 29 de novembre de 2016 està ben present quan fa ara tres anys del seu tancament. Després que València i les comarques de l'Horta i les Riberes hagen patit les pitjors tempestats de la darrera dècada, s'evidencia amb un cas pràctic la necessitat del servici públic que a hores d'ara es troba en la cruïlla de la reobertura. Una cruïlla amb la data de l’11 de gener per al juí que podria tombar l'ERO i tornar al treball els 1.600 treballadors de Radiotelevisió Valenciana, en procés d'extinció. Un juí que, passe el que passe, compta amb la intenció del que va ser el Comité d'Empresa d’arribar fins al Tribunal Constitucional per refer els seus drets en cas de no aconseguir-ho en esta ocasió.
Eixe és el punt de partida, el context en el qual s'ha publicat fa uns dies un vídeo de la mà del mateix realitzador que estava assegut a la primera emissió de Canal 9 el 1989: Luis Lizarán, el mateix que, animat pels seus companys, va veure des de la cadira principal de realització el 29 de novembre del 2013 com les pantalles es fonien a negre després de 12 hores del que ell anomena "el programa rebel". El vídeo "domèstic" té "imatges que mai no s'han vist. El tercer aniversari ens ha semblat un bon punt per a recordar el que va succeir. El que allí es viu, les sensacions, vos les podeu imaginar". Bona part de les imatges són d'una descàrrega visual potent, com per exemple el moment en què la Policia Autonòmica i el seu comissari avancen com si fóra una acció militar pel magatzem de la televisió:
Les imatges filmades per Carlos López Gay, en plans de no més de dos o tres segons, s'enceten des de l'exterior, on el desplegament de la seguretat privada es converteix en porós enfront de la insistència de treballadors (i, de vegades, no només treballadors) que volen accedir al Centre de Producció de Programes de Burjassot. També ix la famosa finestra per la qual van poder accedir a l'interior moltes persones, davant la impossibilitat de creuar el cordó policial a la porta principal. Les converses i el nerviosisme als corredors, els plans al voltant de l'estudi 3, la redacció i l'arribada dels policies, els crits contra l'expresident Alberto Fabra, l'arribada a l’espai de control central tècnic, la passada a negre i les arengues entre companys abans d'eixir del CPP.
Lizarán contextualitza que "el que va ocórrer aquell dia era la conseqüència d'uns dies en els quals el Govern va perdre el control del que s'havia convertir en una ferramenta contra la seua política. Eren incapaços de reconduir els programes i això va derivar en un tall tècnic del qual encara no en sabem les conseqüències". Aquella nit, Canal 9 va tornar a "audiències oblidades", fins al 45% del share. La ciutadania va reconnectar aquells dies i, especialment, aquella nit amb uns professionals que Lizarán, membre de l’esmentat Comité, lamenta que s'haja "pervertit la seua percepció social. Entenem la desinformació, però els companys periodistes, tècnics, administratius, etcètera, que jo he conegut vàrem treballar durant molts anys amb convicció; no va estar a les nostres mans la manipulació i la generació de desprestigi de la cadena, de la qual érem conscients i vàrem denunciar”.
De fet, Lizarán puntualitza com "s'ha estés la idea que els sindicats, amb l’excepció de CGT, vàrem acordar les condicions de l’acomiadament. No teníem alternativa. El que proposaven era un despatxament amb unes condicions al límit de la legalitat i vàrem defensar els comiats en condicions dignes una vegada Les Corts ja havien ordenat el tancament d’RTVV. Eixa és la clau; un acord després del tancament acordat a la càmera de representació". Ell mateix lamenta que el Govern del Botànic no haja complit els compromisos per a paralitzar la liquidació de l’empresa pública. Era l’ocasió per a restablir el servici quasi de manera immediata, amb la possibilitat de pactar un ERO ajustat a la realitat d'eixe moment. No s'ha volgut fer així".
