VALÈNCIA. No podem fugir d’elles, estan per tot arreu, ens perseguixen, ens envolten, ens les trobem en qualsevol racó i no hi ha manera d’evitar-les. És igual que vages a la platja que a la muntanya, que visites els Estats Units o Filipines, per tot arreu s’ha expandit eixa plaga que afecta habitants de tots els racons del planeta per igual. Sí, supose que ja sabeu de què parle, d’eixes cançons repetitives i apegaloses de reggaeton que es queden al teu cervell com les picades dels mosquits a la teua pell. Que, per molt que vulgues oblidar-les, ahí estan, picant perquè te’n recordes d’elles de tant en tant, tornant insistentment per turmentar-te mentre te’n fas creus.
El reggaeton és la invasió musical que més ha calat en la cultura popular recent. Ni el rap, ni el hip hop, ni tan sols la música electrònica que fa gent com David Guetta ha tingut tanta transcendència en la nostra cultura musical. Les revetlles falleres, les ràdios, els xiringuitos de la platja, les discoteques i fins i tot les bandes de música municipals dels nostres pobles han assumit la derrota i rendit homenatge a este estil. Si no has escoltat encara això de Despacito, Súbeme la radio o La Bicicleta, segurament és perquè eres un ermità o vius a l’Estació Espacial Internacional. En canvi, si no eres astronauta o anacoreta, hauràs sentit tant estes cançons que en escoltar-les per enèsima vegada hauràs pensat: “Despacito et deixaria morir”, “Súbeme la radio a vore si em rebenten els timpans i deixe d’escoltar este infern” o “tinc ganes d’enviar a fer la mà la bicicleta”. Pensaments que sembla que es dissipen després de dos cerveses, i que esta música infernal barrejada amb l’alcohol és capaç de transformar en “faré la coreografia sencera en mig de la pista de ball”.
Els joves d’ara que es divertixen escoltant Enrique Iglesias fer la huitena versió de la mateixa cançó amb diferent lletra algun dia miraran enrere i se sentiran ridículs. Com ridículs ens sentiríem si per un forat ens veiérem fa 15 anys ballant “No rompas más, mi pobre corazón” de Coyote Dax, “Torero” de Chayanne, o “Saturday night, Dee Dee na na na”, eixe ball coreografiat que ens va acompanyar en moltes festes adolescents durant els anys 90. Tots tenim un passat musical, especialment qüestionable en estiu, quan sembla que la calor afecta les neurones del bon gust i en posar-nos les sandàlies proliferen les cançons dissenyades per a martiritzar el personal.
Sempre no ha sigut així, i les cançons de l’estiu pre-reggaeton tenien molt d’“un rayo de sol oh, oh oh”, “Aquí no hay playa” i “Eva María se fue buscando el sol en la playa”... Eren temes estiuencs, que no pretenien res més que fer-te ballar durant les vacances. En canvi, ara la pretensió és major, volen ser la teua música durant tot l’any, patixen el que he batejat com: La síndrome de l’hamburguesa gurmet.
És una síndrome que està expandint-se des de la gastronomia cap a la música. Consistix a agafar un producte de masses a priori de baixa qualitat, convertir-lo en gurmet i, així, fer-lo semblar desitjable per a situacions en les quals abans mai hagueres consumit eixe producte. Amb l’hamburguesa passa que ara pots anar a un restaurant de pedigrí una nit especial i trobar opcions diverses com hamburgueses de foie, de carn de Kobe o a la trufa negra per 20 euros la unitat. Quan l’hamburguesa sempre ha sigut un menjar de batalla i un recurs “fast-food”. Eixa síndrome afecta eixes cançons vulgars, que com les hamburgueses són acceptables per a una nit de festa i per a un moment d’urgència en el qual has d’ingerir alguna cosa, però no poden ser part del teu menú diari perquè són embafoses. En este cas, el condiment ben estudiat no són creïlles de luxe i ceba caramel·litzada. Es condimenten amb cantants de cert prestigi i videoclips caríssims que ens conviden a pensar que escoltar música sexista i repetitiva amb errades gramaticals greus és una opció vàlida durant tot l’any.
També passa amb les catximbes o xixes, que han passat de ser un producte marginal de “fumetes” a ser part de l’oferta de les zones VIP dels garitos de moda. O les espardenyes, eixes sabates de batalla que es gastaven per a anar a llaurar o a la caseta sense por a embrutar-les amb la pols, i ara hi ha versions de luxe dissenyades per les marques més prestigioses del món de la moda. També està passant amb la cassalla, que ja no és “cosa de gent de poble” i ara en els bars finolis de la capital és possible trobar diferents tipus d’anís. Com també és possible trobar de nou fetge, budells, orella i morro a moltes barres on fa temps que no es cuinaven vísceres. I si continuem per este camí, es posaran de moda les garrofes, la sang i ceba, i alguna mena de botifarró gurmet al perfum de gesmiler i aroma de caviar iranià.
Fa temps vaig llegir una reflexió tuitera molt encertada que deia alguna cosa així com “si ens han d’empresonar per descarregar música il·legalment, almenys que ens separen per gustos musicals”. Quan t’estàs menjant un tros de pizza congelada o una hamburguesa de McDonald’s, saps que molt sa no és, i que un poc de coliflor al vapor segur que té més vitamines. Per això, independentment de quin siga el teu estil (jo sempre dic: per a gustos, tapisseries), espere que tots tinguem clar que escoltar Daddy Yankee aportarà menys nutrients a les teues inquietuds culturals que la música clàssica, Radiohead o el Jazz. Si tenim clar això i no en fem abús, com s’està fent de les hamburgueses i el reggaeton, em semblen productes perfectes per a una nit d’estiu. Ara bé, si volem evitar l’obesitat infantil i volem una cultura sense estereotips masclistes i violents com els que canten moltes cançons de reggaeton, aleshores millor consumir les dos coses amb molta moderació.