Idees per a lluitar de manera valenciana contra el pessimisme

VALÈNCIA. Esta setmana vos convide a viure, una cosa que els valencians sabem fer molt bé. Viure i disfrutar de la vida, eixa és la nostra especialitat. Per exemple la gastronomia: allà on vages mengen arròs i pollastre, en Àfrica, en Àsia, en Sud-amèrica, per tot arreu trobes pollastre i arròs, però només nosaltres fem paelles. El mateix passa amb la truita de creïlles, ous i creïlles en trobes amb facilitat a qualsevol país de món, però quan els ajuntes i formen una truita, la cosa millora. Igual que la paella i la truita, els valencians agafem el bon oratge i el carrer, i convertim els nostres pobles en llocs agradables per a viure. Per això esta setmana vos volia convidar a viure, a esprémer cada gota de la taronja, a no deixar mai de fer comboi i fer gala de la nostra alegria vital allà on anem. Per si de cas se vos oblida, que sol passar prou sovint, vos recorde algunes coses que podeu fer en eixos moments en els quals la vida ens pega una galtada de dantesca realitat. I per dantesca entenc la part en què Dante Aligheri parlava de l’infern, de l’horror i de l’espant. Com malauradament d’això en tenim massa, vos convide a usar el poder de les coses menudes, les nostres, les valencianades. Quan desapareix el sentit comú cal usar els altres cinc sentits per a recordar que viure en llibertat en esta terra és meravellós.

Vista

Mira el cel. Inclús els dies en els quals s’embruta la vesprada, el color del nostre cel és d’una magnificència aclaparadora. Sorolla o Pinazo el captaren com ningú i les nostres retines són afortunades de “patir” eixa llum tan clara, neta i viva que enamora a viatgers i veïns per igual. Ara ve la tardor, eixe cel rogent que traspunta a poqueta nit és un cant a la vida. I mira als ulls dels teus veïns quan et creues amb ells, als del fruiter i del carter, del company i del teu amor. Mira-ho tot com si fóra la primera volta, observa les pedres, les branques que es mouen, les aus que sobrevolen i les parets que callades parlen per a l’ull entrenat. “La riquea que atresora”, com diu l’himne regional, no està sempre a primera vista.

Oïda

Raona. Quant fa que no vas a esmorzar en els amics/amigues i perds tot el matí en la xarreta posterior? La rutina laboral ens fa pensar que passar un matí sense fer res “de profit”, és perdre el matí. I és una greu equivocació: invertir el matí, la vesprada o la nit en raonar és un luxe a l’abast de pocs. Eixe cafenet que s’allarga hores i hores, eixa cassalleta que solta la llengua “estàs xarrador hui Duardet”, o eixa cadira a la fresca a la porta del carrer, són salut. La salut que dóna l’amistat, el parlar per no callar, estar a gust i saber que mai estaràs a soles en les teues cabòries. Perquè sentir el que et diuen implica que t’afecta, igual que raonar implica que s’ha pensat el que es diu, i hui en dia la gent crida, ningú escolta, i rarament senten als que raonen. 

Tacte

Comboia. Les relacions familiars que tenim ací, i en general en tota Espanya, són també un motiu d’orgull. És meravellós poder dinar una paella el diumenge a casa dels pares, els iaios o els cosins i donar-vos una abraçada sincera en retrobar-vos després de setmanes o mesos. Fer un berenar-sopar perquè és l’aniversari d’algú, convidar a una picaeta perquè hi ha qualsevol cosa per celebrar, o simplement aparéixer a saludar perquè passaves per davant de casa, “i ja que estem ficats demanem el sopar”. Si tens iaios, passa a vore’ls, si tens nebots, fes-los un regalet, si algú en la família té xiquets menuts, passa un dia amb ells a la platja o a la piscina... i si no et parles en algú, oblida per un dia les discussions familiars, i que la sang que compartiu siga més forta que l’orgull. 

Olfacte

Sempre m’han enxisat les olors de les ciutats, cadascuna té unes olors diferents i característiques que es barregen entre elles. No totes són bones, però sense adonar-nos-en formen part de la nostra memòria. L’olfacte és un sentit molt potent, normalment infravalorat, capaç de transportar-te i emocionar-te a parts iguals. Passeja per la platja i olora la mar, pela una navelina amb les mans i olora els dits banyats pel seu suc dolç, camina per la muntanya i assenta't a l’ombra d’un garrofer, aprofita de bon matí per a recórrer la ciutat si ha caigut una bona rosada, i sent la humitat del cos que es desperta. Perquè olorar no és només respirar, implica més que simple supervivència, respirar és estar viu, olorar és ser-ne conscient i apreciar la vida. 

Gust

Vés al forn. Sembla una obvietat això del “pa nostre de cada dia”, però quan viatges i te n’adones que trobar un forn no és tan senzill, trobes molt a faltar el pa. I a més del pa, o les rosquilletes, m’agrada reivindicar els pastissets de tonyina o espinacs, que són un invent ideal i deliciós per a matar la fam en qualsevol moment del dia. El gust és un sentit privilegiat si habites en València, Castelló o Alacant: paelles, orxata, torrons, carxofes, taronges, melons, tomaques, putxeros, fideuaes, arròs al forn i un fum de productes que et lleven les ganes de barallar-te i t’omplin de goig. És impossible no ser feliç al voltant d’una taula valenciana, compartint ensalada, un arròs al mig en lluita de cullera de fusta, i una talladeta de meló d’Alger de postres. 

Fes ús dels teus cinc sentits: olora, mira, escolta, assaborix i palpa, i trobaràs que som uns afortunats. De fet si no hem fet ací encara una revolució a pesar de tot el que ens passa, és precisament perquè ací es viu molt bé, tot i la gentola que tracta d’impedir-ho mirant només pel seu propi interés. Però hui volia centrar-me en les coses positives, en les coses menudes que són importants i que de vegades oblidem, en què la por i el pessimisme no derroten mai la nostra manera de ser. I que els valencians, amb les nostres diferències, deixem per uns minuts arraconats les nostres eternes discussions i apreciem el que realment és important, tot el que ens unix, i ens convertix en uns afortunats.