VALÈNCIA. Els camins de la literatura són infinits. Però per al lector no massa disposat a eixir dels cànons de l’ortodòxia més estricta les velles taxonomies continuen sent el referent. Novel·la, assaig, poesia o història encara són percebuts per molts com compartiments estancs, com espais obligats a determinades formulacions o principis tan certs com immutables. Potser ha sigut així durant molt de temps, però els nostres temps líquids no només ens aporten una perillosa banalització de moltes coses, sinó que també –i eixa és la part bona– permeten i afavorixen, en el camp de les lletres, una permeabilitat desacomplexada i libèrrima entre els gèneres.
Mai com ara hem assistit a l’abundància d’eixa mixtura constant, a eixa reinvenció heterodoxa de cada espai que créiem –pobres de nosaltres– sagrat i intocable. Açò ha permés una capil·laritat orgiàstica i feliç que ha omplit de literatura territoris que es consideraven aliens, que estaven fora, per exemple, del lirisme més estricte d’un llibre de versos o de l’ordenació canònica del plantejament, nuc i desenllaç de les novel·les més solemnes. Les fronteres es diluïxen, el joc es reinventa, i a hores d’ara podem trobar altes quotes de literatura en llibres que apareixen i aparentment només prometen passejades per costes més o menys inhòspites, narracions celebratòries o recapitulatòries de la fascinació humana per les muntanyes, insòlites elucubracions al voltant dels objectes o dels animals més prosaics o relats històrics teòricament aliens als malabarismes de bellesa i veritat que sostenen les literatures.
En eixe gènere relativament nou juga –i en el primer nivell– l’alemanya Judith Schalansky (Greifswald, 1980). Va fer la seua primera incursió en la literatura heterodoxa en 2010 amb l’Atlas d’illes remotes, un festí suculent i un divertiment suprem on s’exposaven les històries i les circumstàncies de fins a cinquanta illes degudament remotes, de la seua solitud o dels feliços o infortunats personatges que les habitaren, tot un homenatge a l’ànsia viatgera més romàntica i, al mateix temps, un exercici d’alta literatura recreativa en el millor sentit que puga donar-se-li a esta darrera paraula.
Inventari de coses perdudes (Mesllibres, 2020, amb acurada traducció de Maria Bosom) és una altra volta de rosca més en eixe camí per desfer les fronteres mentals i físiques que encotillen els gèneres i on Schalansky es permet, amb l’excusa de mostrar una dotzena de realitats perdudes, devastades pel temps, ser diferent en el fons i en la forma amb la qual ens relata cadascuna de les seues extintes existències.
Així, una illa dels mars del Sud devorada per un sisme per a sempre més es convertix en un relat que manté l’eco de les cròniques de les exploracions de Cook; la fascinació pel desaparegut tigre del Caspi es transforma en una narració de mort, lluita i barbàrie en un circ romà, quan eixe animal perdut era un més dels exotismes que nodrien l’ànsia de sang d’un món tan refinat com cruel; la reconstrucció òssia –perduda, no cal dir-ho– d’un pretés unicorn dona peu a un relat intimista en primera persona, tota una reflexió al voltant de la solitud i la immensitat de la natura; l’assolament absolut de la Vil·la Sacchetti permet l’inevitable reflexió romàntica sobre les ruïnes i la recreació de la personalitat de Hubert Robert, un dels millors pintor d’eixos espais de devastació i memòria; la primera i desapareguda pel·lícula de Murnau esdevé un homenatge a Greta Garbo en un monòleg libèrrim de la decadència i l’oblit; els fets i l’obra introbable de Safo de Lesbos propicia una peça de tall enciclopèdic, però plena de nostàlgia en una difícil, meritòria i estranya conjunció, com eixos cants que han emmudit entre els segles; l’elegia pel palau dels Von Behr, a Pomerània, Schalansky la transforma en una narració en primera persona de ressonàncies decimonòniques i profundes; la perduda obra escrita de Mani (fundador del maniqueisme, eixa plaga) és un relat fundacional amb la flaire de les antigues epopeies; un quadro de Caspar David Friedrich que retratava el port de Greisfwald (localitat natal de Judith Schalansky), i que mostra un bosc de màstils i vaixells (l’edició aporta una reproducció de l’obra, destruïda durant un incendi en 1931), servix a l’autora per a rememorar i excel·lir el paisatge esplèndid del seu país; la sàvia bogeria d’Armand Schulthess li permet tornar a la primera persona i al fals monòleg per a explicar des de la seua adorable pertorbació el bosc enciclopèdic, un espai on dels arbres penjaven més de mil plaques amb inscripcions que classificaven per temàtiques el coneixement de la humanitat, així com les dotzenes de volums sobre sexualitat que atresorava, arrasat tot pels seus hereus quan el bo d’Armand va morir; el perdut i fastuós Palau de la República que s’alçava al Berlin de la RDA, tingut com a teló de fons, mentres existia, d’una historia domèstica i d’amors i desamors davall del socialisme real; o –entre els millors– la confessió del decimonònic Gottfried Adolf Kinau, pastor protestant, administrador de patrimonis de famílies benestants però sobretot autor de nombroses selenografies (dibuixos i gravats de la superfície lunar), totes perdudes per avatars diversos, i que és una relat fabulós de la seua vida (deliri final inclòs), impregnat de dalt a baix del perfum dels millors relats de Jorge Luis Borges i la seua majestuositat narrativa.
Totes i cadascuna de les peces que componen Inventari de coses perdudes és un desafiament en tota regla a l’estanquitat dels gèneres, als encontillaments excessius, constituint al remat un mosaic de mixtures, maneres i estils que acaba per conformar un brillant calidoscopi de les meravelles del món, del talent ja consagrat de Judith Schalansky i dels camins infinits de la literatura per a transmetre, en formats atrevits i atractius, veritat i bellesa.
Judith Schalansky
