'Jo no sóc la teva mama': confusions maternals il·lustrades

VALÈNCIA. Només eixir de casa de bon matí, un esquirol es topa amb una bola de pèl inquietant i estranya a la porta. L'animal segueix el seu camí tot ignorant-la, però al seu retorn, una criatura peluda ix de la pilota en què es trobava i el confon amb la seua mare. Malgrat aquest malentés, l’esquirol promet buscar la vertadera mare d’aquest ésser misteriós. I no pararà fins a aconseguir el seu objectiu. O potser sí. Les formes inesperades que, de vegades, pren la maternitat, és el punt de partida de Jo no sóc la teva mama, l’últim àlbum il·lustrat de Marianne Dubuc (Editorial Joventut, 2017), una autora canadenca que va començar la seua carrera en la literatura infantil el 2006 arran dels estudis en disseny gràfic. Amb tot, l’èxit internacional li va arribar una mica més tard, gràcies a les obres Davant de casa meva i El carnestoltes dels animals, totes dues publicades també per aquesta editorial catalana. Des de llavors, ha escrit i il·lustrat una dotzena de llibres i ha rebut nombrosos premis, tant a Canadà com a l’estranger, com ara el prestigiós Governor General’s Literary Award atorgat pel Canada Council for the Arts. Així, amb l’aval d’aquesta trajectòria professional, ¿com resistir-se doncs a l'encanteri de l'estranya criatura nascuda d'una bola verda de pèl i d’Otto, l'esquirol despistat?

Jo no sóc la teva mama representa una continuació de l’estil artístic i narratiu d’aquesta il·lustradora. La serenitat i la delicadesa segueix sent-ne, per tant, la marca literària, amb uns textos molt breus que es presenten discrets sota les il·lustracions tot i que intenten jugar amb l’oralitat de la història escrita amb la presència de diàlegs, repeticions, exclamacions, onomatopeies i majúscules que reforcen i emfatitzen la lectura en veu alta, com ara«Ui, no, no! Jo NO sóc la teva mama!», «Apa, bona nit!», «Ets massa gran. M’aixafaràs! Me’n vaig d’aquí!» i «Piu!». El coneixement que demostra Dubuc del llenguatge propi de la literatura infantil mitjançant la introducció d’aquests recursos expressius, acredita la seua experiència com autora de textos infantils i demostra que aquesta és, sense dubte, una formula infal·lible a l’hora de llegir un conte als més menuts i captar-ne i mantenir-ne l’atenció, una cosa que, malauradament, amb una generació que ha crescut envoltada de pantalles, no és del tot fàcil. Aquesta, però, és una altra qüestió. 

 Altrament, les semblances argumentals amb El lleó i l’ocell, un dels àlbums il·lustrats més recents de Marianne Dubuc, confirmen també el gust d’aquesta autora per les històries tendres amb animals com a personatges únics i principals. En aquest cas concret, un ocell cau ferit a l'hort d'un lleó, mentre la resta dels seus companys prossegueix el viatge migratori. El lleó no pot deixar-lo abandonat i decideix portar-lo a casa, cuidar-lo i passar junts l'hivern fins que, la resta d’ocells torna de nou. Aquest és, doncs, un relat entranyable en el qual el pas del temps i la nostàlgia són tan protagonistes com ho són a Jo no sóc la teva mama. Malgrat això, en aquesta ocasió, el tema de l’amistat és substituït per la introducció d’una certa confusió maternal, un conflicte amb el qual es troba de sobte, i també a la porta de casa, l’esquirol que no resoldrà fins que una àliga gegant es llance en picat amb les urpes llestes per a tancar-se sobre la seua cua. Serà doncs l’estrany pelut qui espante amb crits furiosos aquest animalot que estava disposat a menjar-se a qui, per a ell, sempre ha estat sa mare. 

Pel que fa a les il·lustracions, aquestes destaquen per mostrar un dibuix clar i net i una paleta de colors suaus i tènues, tal com ens té acostumats aquesta il·lustradora, alhora que sintonitzen perfectament amb el to amable de la història. La composició ordenada de la imatge, la utilització que fa del full en blanc i l’ús mínim dels detalls essencials per a explicar l’acció són altres dels trets personals de la seua estètica i la seua manera de narrar amb les imatges. A més, per a la presentació, Dubuc combina les vinyetes més menudes amb il·lustracions més grans, fins i tot a doble pàgina, que normalment coincideixen amb els moments clau de la trama. Es tracta d’un recurs expressiu que atorga dinamisme i narrativitat a la lectura visual la qual, efectivament, és l’encarregada necessària d’explicar els petits detalls que marquen l’evolució de la relació dels dos personatges. Les il·lustracions es componen, doncs, de traçats senzills que, tot i la simplicitat, aconsegueixen descriure els personatges, només cal fixar-se en com la bola de pèl es fa més i més gran a mesura que avancen les pàgines, i també transmetre emocions i sensacions. Els elements dibuixats són, així, els convenients, els que permeten centrar l’atenció en allò que vertaderament importa. 

Aquest és, en definitiva, un àlbum il·lustrat delicat, de poques paraules i moltes il·lustracions que parlen soles fins a arribar a transmetre l'alegria dels bons moments, el silenci de la solitud i la tristesa, la frustració i la tendresa de l’amor maternal. Són els sentiments, doncs, els que omplen cadascuna de les pàgines d'aquest llibre, això sí, sense afalagar, en una mesura justa. Un llibre deliciós i reconfortant que sorprendrà qui s’acoste per primer cop a l’obra de Marianne Dubuc i que entusiasmarà els seguidors fidels d’aquesta autora, que trobaran en ell tot el que ja coneixen de les seues històries il·lustrades i molt més. És per això que, tant pels uns com pels altres, llegir-lo serà un plaer.