Després de tres edicions arraconada al Centre Cultural Octubre, la Plaça del Llibre per fi s’ha celebrat on el seu nom indicava: a la Plaça, esta volta de l’Ajuntament
24/10/2016 -
VALÈNCIA. Després de tres edicions arraconada al Centre Cultural Octubre, la Plaça del Llibre per fi s’ha celebrat on el seu nom indicava: a la Plaça, esta volta de l’Ajuntament. Ja van fer l’intent l’any passat de taslladar este esdeveniment a cel obert per tal de guanyar visibilitat, que és un altra forma de nomenar la importància. El recent canvi de govern al 2015, degut a la voluntat d’evidenciar el canvi de relacions amb els agents culturals, s’aprestà de seguida a cedir l’espai públic però la precipitació de l’acte va fer més prudent esperar un any per què la Plaça del Llibre lluira amb tot el seu esplendor, per a estranyesa d’alguns, per a inquietud d’altres i per a goig de molts.
Parlem en termes de necessitat: a la Comunitat Valenciana, només el 56,8% dels habitants són lectors habituals, xifra per baix de la mitjana respecte a Espanya (59,1%) i molt més per baix, amb una diferència abismal, respecte a Europa (71%). Les causes poden ser diverses: l’escàs prestigi, la nul·la presència en espais públics, la manca de visibilitat en un entorn cultural estable, l’ínfima atenció, interés i repercussió dels suplements culturals valencians o estatals, fins i tot el clima benigne. Óscar Campos, al cap de la llibreria Viridiana, apunta a este baix índex de lectura com a causa principal per a começar a explicar les espantoses dades sobre venda de llibres en valencià al nostre territori.
De fet, segons la Fundació pel Llibre i la Lectura en el seu informe de 2015, a la pregunta “¿l’últim llibre que ha comprat vosté és en valencià?”, només un 2% de lectors de la Comunitat ha respost de manera afirmativa, mentre que a Catalunya seria del 28,1%, a Balears del 12,4%, e inclús estarien per davant comunitats com el País Basc, Navarra i Galícia amb les seues respectives llengües. És a dir: vivim en la comunitat amb la llengua més minoritzada de tot l’Estat espanyol en termes de lectura.
“Per fi hem vingut a la Plaça”
És divendres, el dia després de la inauguració de la Plaça del Llibre. Mentre els passejants del centre miren el cel a punt de ploure, entre els llibrers corre el rumor que s’ha convocat una concentració de protesta davant la fira en algun moment del cap de setmana. Blaveros, anticatalanistes, reaccionaris i demés ignorància autòctona continuen deixant la seua marca intimidatòria en una plaça que, a hores de dinar, es presenta buida, tranquil·la, serena, com un oasi enmig de l’enorme rotonda automovilística de la Plaça de l’Ajuntament.
Convide a passejar pels estands de la fira a Nacho Larraz, President del Gremi de Llibrers des del passat mes de juliol, a qui no se li cauen els anells per portar la samarreta blava que, a mode de publicitat, identifica als voluntaris i treballadors de la fira. Tardem un quart d’hora en començar a parlar perquè entre tots fan torns per eixir a dinar, i ha d’organitzar les guàrdies. Li criden des de lluny i em deixa mirant llibres. Jo passeje entre novetats editorials, observe el programa en el qual destaca la concessió dels premis de la Plaça del Llibre d’enguany a l’escriptora manacorina Maria Antònia Oliver i als bibliotecaris i bibliotecàries valencianes.
Molta “literatura” de circumstància, Ricard Pérez Casado, Laura Ballester, Ignacio Blanco, Víctor Maceda, premiada i exhibida per les circumstàncies cadascuna terrible a la seua manera. Molt d’Ovidi, molt de Sembra, de Drassana, Entre dones, La cuina del Cabanyal, José Miguel Mulet. Però sobre tot, muntanyes i muntanyes de literatura infantil i de literatura juvenil.
Nacho Larraz s’apropa de nou i es queda a càrrec d’un dels estands laterals. Ningú ens molestarà durant la conversa. A eixes hores, l’escenari és un esquelet de cadires, faristols i micròfons abandonats, i l’espai de la Plaça conté la calma de les tres de la vesprada. La primera pregunta, en la més absoluta de les intimitats i després d’haver ubicat els pocs voluntaris que queden, és obligatòria:
-¿Vos sentiu sols?
Esclata en una rialla optimista, vitalista, irònica, qualitats que potser siguen fonamentals per al sector.
-Cada volta menys. Ja portem quatre edicions i enguany és la primera a la plaça. La idea amb què va nàixer és la de visibilitzar la literatura en valencià, les editorials que publiquen, les llibreries que treballen a València. I ara, per fi, hem vingut a la plaça del poble.
-Et faig la pregunta al revés: ¿ve el poble a la plaça?
-La nostra presència s’està naturalitzant poc a poc. Hi ha un canvi en la gent, no resulta estrany veure estes fires en este moment. Més enllà d’un any era impensable. Ara bé, és cert que la naturalitat de llegir en valencià no s’aconsegueix d’un dia per l’altre.
Insistirà durant tota la conversa en un verb que en el seu discurs sona tant a desig com a feliç constatació: naturalitzar. A les meues repreguntes em respon amb exabruptes.
“El lector adult es passa al castellà”
-¿Hi ha literatura en valencià més enllà de la infantil i juvenil?
Li avise de què n’he preparat poques però intenses, i ell es pren vint segons de silenci abans de contestar.
-És cert que les dades que tenim són similars a les dades que hi ha per a la literatura en castellà: hi ha un gran volum de literatura infantil i juvenil. Ara bé, la peculiaritat nostra és que es produeix un canvi cap al castellà quan els lectors passen a ser adults.
-Per a que vengues un llibre en valencià, ¿l’autor ha de ser mainstream? ¿molar en les xarxes socials? ¿ser mite? ¿ser guai?
Vaig substituint adjectius, igual que ara podria afegir-ne més. Li aclare que la pregunta és maliciosa, però que la resposta pot arreglar l’ofensa. Comença dient tres voltes “crec”, “crec”, “crec”:
-Crec... que el que és tendència entén malament la cultura global. Certa “tendència” no és tan global com diu ser. Potser [“potser”, “potser”] valorem més llegir un autor estranger en la llengua original que llegir a un autor nostre en valencià. Pareix que la cultura global siga només anglesa. Al contrari, ambdues llengües en una cultura global haurien d’estar a la par.
Es lleva la pressió del crític de damunt. No respondrà amb noms ni amb valoracions, i es riu de nou veient maldat en la pregunta. Cadascú té la seua feina i la del President del Gremi de Llibrers és la de respondre com a venedor i com a representant de venedors. Ja es sap: optimisme, vitalisme, ironia.
-Què ha de passar a València per a prestigiar la literatura en valencià?
Pensa.
-En primer lloc, hem de naturalitzar la lectura en els nostres idiomes. En segon lloc, hem de reorganitzar els referents culturals, donar importància a altres autors, altres llibres. I en tercer lloc, hem de gastar diners en cultura: s’ha de comprar llibres en valencià, s’ha d’invertir.
Les tres idees, dites amb calma i pensant ben bé les paraules, contenen una càrrega profonda, com de full de ruta, com si fóra possible canviar el rumb d’ací a uns anys.
-¿Qué es ven més: Ovidi Montllor o Maria Antònia Oliver?
I m’acomiada diguent-me que sí, que la via de coneixement d’altres autors de Balears o de Catalunya s’està eixamplant. Confia en què el cap de setmana s’anime la fira. Que l’any que ve continuen a la Plaça. Que el full de ruta comence a desenvolupar-se per tal de ser adults, alguna volta, en valencià. Que és el moment de ser optimistes.
