Forn de l’estrela, amb el seu flamant miramar. Foto: Felip Bens VALÈNCIA. Les situacions excepcionals sempre requerixen solucions excepcionals. Per la situació en si mateixa, que pot generar conseqüències irreversibles i indesitjables, però també per l’impacte i la repercusió social que tenen. Això els polítics ho saben. Ho haurien de saber. Hauria de ser, vaja, una de les primeres coses que saberen, en un món normal regit per l’imperi de la lògica.
Abans que les urnes sancionaren el canvi de color polític en la Generalitat i en l’Ajuntament de València, aquells que després serien els nous governants devien conéixer la situació del Cabanyal i tindre un pla per a fer front a una problemàtica excepcional, cuita a foc lent durant tres dècades. Devien. Per si eixien triats. I perquè si no, no s’entén en raó de què criticaven als anteriors governants i prometien millorar les coses.
I no obstant, molts encara estan esperant, dos anys després que allò es fera realitat, una roda de premsa on l’alcalde Ribó, amb el recolzament del president de la Generalitat, explique a la ciutadania què té pensat per al Cabanyal, en matèria de convivència, de servicis socials, de solució de la delinqüència i el narcotràfic, de recuperació del comerç, de frenar l’especulació, de controlar el procés de gentrificació i, en la matèria que ens ocupa, de recuperar i posar en valor un patrimoni arrassat en els últims anys. En realitat, dos anys després, la gent ja no espera açò. La ciutadania tenia la vana esperança què els nous governants coneixien ben rebé la situació del Cabanyal i per això tindrien un pla global per a actuar des del minut 1. Per allò de l’aterratge i la prudència, convingueren deixar 100 dies de gràcia. I la cosa va per a més de dos anys sense la roda de premsa anunciant el full de ruta, més que fóra, per a l’excepcional situació del Cabanyal. Una declaració d’intencions, almenys. Però d’això res. Ni amb Puig ni sense Puig.
S’han fet algunes coses, clar: subvencions per a rehabilitacions de cases, derogació del pla anterior i sanejament i reurbanització d’alguns carrers (ara per ara en marxa), fonamentalment. Però no pareixen solucions excepcionals per a una situació excepcional, ni molt menys. I, més enllà d’açò, l’alcalde no ha sigut capaç de coordinar a les regidories municipals ni al consistori amb la resta d’institucions i forces de seguretat, la qual cosa, sumada al resultat palpable a peu de carrer, delata que no hi ha un full de ruta i per això no s’ha anunciat; que no hi ha, de fet, massa pensat, més enllà del “pensat i fet”, valga la redundància, i del clàssic apagar focs.
Em fascina la gent amb capacitat per a discernir, de forma ràpida i eficaç, allò que és important d’allò que és inajornable. Tarantino va tipificar este perfil en el senyor Llop, l’inoblidable Harvey Keitel de Pulp Fiction. “Sóc el senyor Llop. Solucione problemes”. En política esta és una gran virtut. I quan es desconeix el terreny es busca ajuda. Per al Cabanyal, Ribó hauria d’haver tingut la perspectiva de buscar un grup de persones del poble, amb esta capacitat de discerniment, que l’haguera ajudar a prioritzar, a traçar el full de ruta, en sintonia amb el carrer. Però no ha volgut o no ha sabut fer-ho.
En este sentit, en l’àmbit patrimonial la primera obligació del batlle era dictar un paquet de mides generals per a protegir el conjunt urbanístic moderniste catalogat com a Bé d’Interés Cultural per la Generalitat, però s’imponia també, per tot allò que tenia de simbòlic, fer un llistat d’edificis emblemàtics, per motius històrics o arquitectònics, independentment de la titularitat pública o privada, blindar-los i, ja amb temps, arbitrar les mides per a gestionar la seua rehabilitació, abans que caigueren a pla. No parlem de grans fites monumentals; ja que el modernisme del Cabanyal és d’orige “popular” i no burgés, a diferència del que s’escampà per tota Europa. Parlem, per exemple, de catalogar (el treball està pràcticament fet en les tres edicions del llibre «Houses from el Cabanyal») les a penes 300 cases de taulellets que queden en peu, ara que encara s’està a temps –però cada dia una miqueta menys–, i garantir la seua pervivència. Sí, és ben sabut que actualment tenen un grau de protecció, però també que, sense el compromís ferm de l’administració, en les últimes dècades han caigut a terra o han sigut substancialment modificades centenars d’elles. I que hui per hui a penes en queden un 20% en un estat de conservació i habitabilitat òptim.
Només açò, que pareix tan senzill i tan lògic, s’antoixa un escull insalvable per a l’alcalde i també per a les regidories implicades i, si m’apuren, per a la pròpia Generalitat. Tant és així que dimecres 5 de Juliol els bulldozers recordaren les escenes més deplorables de l’època de Rita Barberà i enderrocaren un edifici singular, emblemàtic i carregat d’història que ningú en el Marítim podia imaginar que no seria rehabilitat, que les nostres institucions no farien res per evitar el seu trist desenllaç. I més encara després que sonara com una de les seus del futur Museu Marítim de València.
La trista veritat –en la seua vessant política– és que l’edifici ni tan sols tenia cap grau de protecció, com succeïx amb molts altres en tot el Cabanyal. L’enderroc immisericorde d’El Pinzón, el popular casinet republicà, és la primera conseqüència de la llista que mai no féu Ribó, una cosa que qualsevol amb una mínima sensibilitat podia previndre, ja que el patrimoni desprotegit està en un risc altíssim de desaparició. I més en un moment en que el Cabanyal s’està disparant com un dels objectes de desig dels promotors immobiliaris. I realment, amb unes quantes directrius municipals, podrien tindre molt de treball. Però, amb tant com n’hi ha per reconstruir –carrers sancers, com Sant Pere; centenars de solars…–, ¿té algun sentit seguir enderrocant edificis?
L’altra qüestió, burocràtica, tampoc té desperdici: el Casino estava fora d’ordenació segons el PGOU, tot i que està pendent la redacció i aprovació d’un pla per al Cabanyal. Encara. En realitat l’edifici estava reeixit respecte al carrer, com en tants i tants altres racons del cap i casal; una qüestió pràcticament inapreciable per als veïns. Així que, segons informava Lola Soriano en Las Provincias dijous passat, l’Ajuntament va decidir, des de l’oficina de llicències, que dirigix l’arquitecte Fernando Aledón, autoritzar l’enderroc al promotor que havia adquirit el Casino i la coqueta casa annexa (el número 4, que havia sigut un taller mecànic) a canvi de la cessió del sol a l’Ajuntament, sospitem que per a poder fer una vorera més ampla, eixa moda tan del nostre temps, i que el tram ja estiguera “dins d’ordenació”, la qual cosa, segons pareix, era d’una prioritat absoluta. Sarrià, regidor d’Urbanisme, i Ribó, alcalde, s’enteraren de tot açò el dimecres, després que jo mateix donara la veu d’alerta, en penjar una foto de l’enderroc a migdia, en facebook. Per inexplicable que parega, així és.
L’any 1925 la cupletista aragonesa Mercedes Serós estrenava en l’Olympia de París el Valencia del mestre Padilla –amb lletra de José A. de la Prada–, amb tant d’èxit que la cantant gal·la Mistinguett gravava el passodoble en francés i venia mig milió de còpies en unes setmanes. Els neons del Moulin Rouge anunciaven Valencia amb tanta força que l’èxit pegà la volta al món i el propi Gardel volgué gravar també la seua versió. Un any abans, el 1924, s’inaugurava en el Cabanyal, molt prop de l’antic Pedregalet –on hui s’ubica la grua històrica del port– el Casino El Pinzón, que venia a afegir-se a la llarga tradició de casinets i cafetins que jalonaven el carrer de la Reina a primers de segle. En les estampes d’aquells anys es veu un carrer ample i calmós, amb alguns parroquians assentats a les portes dels cafens, protegits del sol per les marquesines, en postura de raonar i deixar passar la vida. De tant en tant un tramvia trencava el silenci amb el seu trontollar.
Després de la seua vida com a casino s’instal·là en l’edifici la multinacional de pintures Glasurit que estigué oberta fins a 1986. Pocs anys després Eugenia Montero Padilla, neboda-néta de José Padilla (Almería, 1889-Madrid, 1960), adquirí l’edifici. En eixos anys prenia força la reivindicació del legat musical del compositor. De fet, el 17 de febrer de 1992 s’inaugurà la casa-museu Padilla de Madrid, amb l’impuls d’Eugenia i de Guido Padilla. Pareix que alguns dels mobles i un piano de 1929 es traslladaren al Casino, amb intenció de fer també un museu de Padilla en València, però el projecte va quedar en res i més quan la casa va ser saquejada a primeries del segle XX, i després ocupada. Les circumstàncies econòmiques de la família els dugué a perdre el casal i inclús a tancar la casa-Museu de Madrid en l’any 2010, davant el desinterés absolut de l’administració i els planys i les crítiques justificadíssimes de la neboda.
En els anys 30 el Casino va ser lloc de trobada dels afectes a Sigfrido Blasco-Ibáñez (1902-1982), fill menut d’en Vicent, que fon triat diputat a Corts Constituents per la ciutat de València l’any 1931, reelegit en 1933 i repudiat finalment pels seus acòlits, per la seua deriva dretosa. L’erudit Ximo Díez també ens conta, en les seues Crónicas del Marítim, com fon lloc de celebració d’una festa de tanta tradició en la València marítima com el Carnestoltes. Els carnavals es celebraren durant anys a porta tancada i, segons la llegenda, amb la vista grossa de l’autoritat, sempre tan amiga de balls i masquerades.
En abril de 2015 es desprengueren de la frontera principal uns pedrots i entre ells una voluta naturalista que deixaren al descobert una viga de fusta podrida. Posteriorment es retiraren de la frontera uns altres elements per a evitar qualsevol accident. De fet la policia local hagué d’intervindre per a protegir la zona amb una tanca i unes cintes, amb la qual cosa és obvi que l’Ajuntament, el d’abans i el d’ara, sabia que el Casino, per a sobreviure, necessitava una intervenció de certa urgència. Caigueren les fulles de pedra que adornaven el balcó i també les de la primavera d’hivern, per dos voltes. Ara el Casino ha sigut demolit per a sempre, amb la llicència i el consentiment de l’Ajuntament.
Mentres Ribó fa o deixa de fer el llistat de patrimoni del Cabanyal en risc d’imminent desaparició, el Casino Republicà El Pinzón se n’afig a una altra, ben trista, la d’edificis històrics demolits en els últims anys per l’Ajuntament o amb el seu consentiment. A Rita Barberà se la recordarà per una infinitat de coses tristes en el Cabanyal, però hi ha dos símbols que costaran de borrar-se mil anys de la memòria col·lectiva: l’enderroc del forn de l’Estrela, amb el seu miramar, i de la Casa de la Palmera, amb els seus miradors de vidre. Qui podia pensar que Ribó, en lloc de posar damunt la taula la possibilitat de reconstruir ambdós casones, permetria una aberració com l’enderroc del Casino El Pinzón?
