'La Patrulla Canina' contra l’IVAM

VALÈNCIA. Jo no sé els que també teniu fills, però jo cada volta que vaig amb els meus a un museu em sent com un terrorista. L’altre dia, per exemple, me’ls vaig endur a l’IVAM (és que ja estic fart de tirar-me per l’engonal del Gulliver). El cas és que, a mesura que avançàvem, jo notava que els de seguretat posaven cara de: “ui, xiquets…”.  “Ui, xiquets…”. Collons, ni que hagueren vist Bin Laden! 

Ens seguien a eixa distància prudencial que intenta ser discreta, però que acaba per posar-te més nerviós encara. I total, què és el més terrible que podia passar? Que el meu fill de cinc anys tocara una escultura de bronze massís? Oh, a vore si es rovella… O pitjor. Que el de dos anys reballara un ninotet de La Patrulla Canina contra una projecció de videoart de 4x4 metres? Oh, Marshal el perro bombero de PVC estampat contra 4x4 metres de lona industrial. Quin drama!

La suor de les mans dels xiquets no és corrosiva ni tenen tanta força com per a trencar res. Encara que, veient algunes “coses” exposades, tampoc no passaria res si alguna se n’anara a terra. Però bé, eixe és un altre tema i una altra columna… Siga com siga i per a la tranquil·litat dels conservadors: si l’IVAM ha sobreviscut a Consuelo Císcar, pot sobreviure als meus fills.

Els pares que tenim xiquets xicotets i volem anar a museus –sobretot d’art o història– tenim un problema. O el problema el tenen els museus amb els pares que tenim xiquets xicotets. La majoria no estan pensats per anar en família. Es coneix que una família amb xiquets és massa convencional per a vore fotografies de Man Ray o escultures de Marcel Duchamp. Algú els hauria d’explicar que el dadaisme no ens espanta. Estem familiaritzats amb ell: gossos bombers que condueixen cotxes, helicòpters i parlen? Això sí que és dadà!

L’eco de buidor dels museus forma part de l’art?

Sovint els responsables es queixen de la falta de visitants locals als seus museus. Jo sóc del pensar que l’arbre s’adreça des de xicotet. Però és difícil fer-ho si el museu no es condiciona per als espectadors de menor edat. I no és suficient el fet de crear una sala taller per als menuts. Això està bé. Però jo no vull “aparcar” els meus fills a una cambra cuirassada. Vull que vinguen amb mi. I Marshall el perro bombero també.

Alerta, que amb açò no vull dir que els museus s’hagen de convertir ara en Chiquiparks. Per descomptat que no. Però tindre’ls més presents en la programació o adaptar algunes sales per a visitants de 0-99 anys, com orgullosament sempre han lluït els jocs d’Educa, tampoc em sembla tan agosarat.

Tradicionalment, els museus han tingut eixa aura com de lloc sagrat. Hi entres i tot està en silenci, amb alguns visitants que murmuren en veu baixa. El més mínim soroll retrona enmig d’eixes sales enormes on només passegen el de seguretat –més avorrit que una ostra i mirant-se el mòbil– i quatre persones més. I dic jo… eixe silenci dels museus està fet a posta o és el resultat del fet que està buit? L’eco de buidor dels museus forma part de l’art?

No sé si heu anat al Museu del Prado de Madrid, però allí hi ha més escama que al Mercat Central de València. Com està ple de gent, és un lloc animosament sorollós, en definitiva, ple de vida. El Prado porta anys obert i rep milers de visitants. Mai no he escoltat la notícia que un xiquet haja pintat amb un retolador Carioca damunt d’un Goya. És més, al Prado podries celebrar una boda valenciana i tirar una traca de quinze metres i no se n'adonarien ni Les Menines.

Un dia vam anar al Museu de la Ciutat de València. Érem dos parelles amb dos xiquets cadascuna. Doncs, només entrar, ens van advertir que els xiquets no feren soroll (tot el món sap que els xiquets tenen a l’esquena un botó per a posar-los en modo avión, clar…). Vam estar vora una hora per allí dins veient unes projeccions molt atractives de la vida de la ciutat en diferents èpoques. Dels romans, als àrabs, a la València dels segle XIX o la Guerra Civil... Els més majors tenien 5 anys i, clar, vulgues que no, cada volta que veien alguna vitrina curiosa es cridaven entre ells: 

-Mira, un tresor! Mira, una espasa! Eixe és Jaume I?
-Papi, papi, això què és? Un toca-discs? Com funciona?

Observar, tocar, pujar, explorar, amagar-se o tirar-se. La diversió no ha de prendre necessàriament la forma d’un Gulliver

Vaja, que els xiquets estaven disfrutant i ho estaven demostrant. Potser la seua forma d’expressar-ho siga un poc sorollosa, però almenys l’experiència és més autèntica que la manera en què l’haguera viscuda qualsevol adult: fent fotos i pujant-les a Instagram...

Vos podeu creure que en eixir ens van cridar l’atenció? “Si no sabeu controlar els vostres fills…” –ens van amollar! Senzillament, és per a dir: “mira, no tornaré en la vida” o “ja tornaré quan tinguen 16 anys, per a que a tu no t’emprenyen i aleshores l’art o la història els importen una puta merda”.

Estos dies he llegit que l’IVAM vol obrir-se al solar que té darrere (ara és un descampat ple de rates, que ni parlen ni són bomberes). Planegen fer-hi un jardí d’escultures amb “artistes per a majors”. Em sembla una decisió excel·lent, però igual, no ho sé, seria obrir-se més encara si encarregaren a escultors o estudis de disseny –jo què sé– un jardí absolutament innovador amb volums, formes i materials amb els quals es poguera “jugar”. Observar, tocar, pujar, explorar, amagar-se o tirar-se. La diversió no ha de prendre necessàriament la forma d’un Gulliver. L’art ens provoca perquè pot adoptar moltes formes. Tant de bo també puga provocar i adoptar moltes edats. L’arbre s’adreça des de xicotet. I l’amor a les arts i la cultura també.