La realitat miserable que no amaga València

VALÈNCIA. Arriba l’època de les llumenetes de colors, de comprar regals i rebre’ls amb il·lusió, dels sopars d’empresa i en família, de les gambes, la loteria, el discurs del Rei, els torrons i els polvorons. Una època on intentem oblidar els problemes i contagiar-nos d’eixe esperit de generositat nadalenc. Arriben les festes de Nadal, els propòsits d’Any Nou, les campanades, brindar amb cava i mirar al futur amb optimisme renovat. Però hi ha coses que ni totes les decoracions nadalenques, ni tots els arbres plastificats made in Xina, ni totes les pastilles de torró ficades com una paret una damunt de l’altra poden tapar. Perquè convivim diàriament amb situacions miserables dins de les nostres ciutats, que no desapareixen per ser Nadal, en qualsevol cas s’intensifiquen.

Tots tenim al cap eixe carrer pel qual no passes perquè et fa pujar les pulsacions, ja que penses que et pots trobar a algun individu estrany o perillós. Evites algunes vies, alguns parcs, alguns cantons perquè saps que allí pots entropessar amb alguna imatge desagradable. Esta és una realitat de la qual evitem parlar, que no ix normalment als informatius que preferixen la misèria estrangera, però que està present en el dia a dia de la vida rutinària en la majoria de les ciutats, i València no és una excepció.

Esta penúria l’encarnen persones que “treballen” o no (depenent del cas) en activitats al marge de la legalitat. No estic parlant de lladres, delinqüents, traficants o proxenetes, que també. Parle de gent que viu amb més precarietat; d’aquells que viuen al carrer; els que arrepleguen fem per a menjar o per a revendre articles usats; els que busquen aparcament per als altres (els famosos gorrilles); les prostitutes que podem trobar-nos a la llum del dia pel centre històric de València; el col·lectiu de venedors de top manta; els drogoaddictes que es punxen en solars abandonats o en parcs del centre de la ciutat; aquells que demanen la caritat en semàfors o pel carrer; o als mateixos semàfors persones que demanen una moneda a canvi de netejar-te la lluna o de vendre’t un paquet de mocadors de paper.

Gent que també forma part de la nostra societat però que moltes vegades ens resulta invisible. Com eixes cases derruïdes que ara servixen de nius de rates, on és fàcil trobar-te amb alguna sabata desparellada al balcó que ens recorda que allí vivia algú. O com eixos solars on dormen desenes de persones cada nit “a la lluna de València”. Una frase preciosa, però que amaga un significa molt dur, el de no tindre un sostre entre el llit i el cel.

Pots intentar parlar amb ells, alguns t’eviten, altres no volen dir-te el seu nom, i altres et demanen diners per contar-te la seua història. Com “Guapa ti”, un venedor de flors hindú, habitual pels negocis de Russafa des de fa 8 anys. Ell, que és sikh -membre d’una religió minoritària però important en l’Índia, ja que ocupa el 20% dels alts càrrecs de l’exèrcit-, ací viu en una casa en 8 persones més i envia els pocs diners que pot cap a allí. O Sònia, que fa anys que ha superat l’edat de jubilació, i continua anant maquillada cada matí com des de fa més de 20 anys al mateix cantó del carrer Maldonado. Òbviament cal diferenciar entre aquells que practiquen una activitat il·legal com el narcotràfic o els robatoris; els que practiquen activitats en negre com la venda de misteres de bar en bar; i aquells que simplement s’han quedat fora del sistema i viuen en la indigència, no tenen per a menjar o es busquen la vida com poden demanant en un semàfor o venent coses que uns altres han tirat.

Postal de la Ciutat

Imaginat que arribes en autobús a València a poqueta nit. La primera imatge que veus de la ciutat és una estació fosca, àmb gent fosca que passeja per allí, i una sensació constant d’inseguretat. Creues el riu per Ferran el Catòlic i trobaràs que hi ha vagabunds dormint sobre els bancs de la mitjana de l’avinguda. Després tires cap al centre, pel carrer Quart, i al costat de l’antiga seu del PP i del Botànic es formen cues de gent que arreplega aliments. Continues cap al centre i trobaràs diversos gorrilles que et busquen lloc en zona blava, com tu vas a peu no cal que pagues i repagues per un lloc d’aparcament, però allí estan marcant territori i barallant-se entre d’ells per aparcar algun cotxe. En el teu trajecte creues cap al centre pel carrer Balmes o Viana, i allí et trobaràs a moltes prostitutes, proxenetes i gent que els ronda de dubtosa formalitat. El teu objectiu és anar cap a la Llotja i el Mercat central, però abans d’arribar et creuaràs amb els heroïnòmans que es xuten en la Plaça Juan de Villarrasa, a escassos 100 metres del col·legi d’Escoles Pies. Al costat també hi ha un “rastro” il·legal de productes trobats en el fem, algun solar abandonat on no és difícil trobar puces i ratolins, les històriques Covetes de Sant Joan tapiades, i algunes cases ocupades discretament.

No serà perquè no hi ha policies locals en el barri, ni perquè és una zona deshabitada, ni tampoc perquè la zona està deprimida i abandonada, ni de lluny és este el cas. És el centre de València i eixes són les estampes diàries que veiem i no mirem els habitants de la capital del Túria. I si això passa en el centre, que passarà en Orriols, en Natzaret o en Patraix, segur que escenes paregudes o pitjors. Algunes inclouen baralles entre gorrilles o traficants, xeringues tirades a un solar, cotxes abandonats on passen la nit diverses persones i molta gent menjant del que troba al fem.

Estan però no les veiem, hem creat una teranyina que com una cataracta enterbolix la nostra visió i impedix que ens afecte massa. La nostra ració de realitat miserable diària ens ha convertit en immunes als efectes de l’empatia que provoca la pobresa. Així que ara en Nadal, no sé, potser podem obrir un poc els ulls i adonar-nos que 1 de cada 3 valencians està en risc de pobresa o exclusió. Perquè potser si som conscients del problema, com a societat, fem alguna cosa per a solucionar-lo. I evitar estes imàtgens, no des de l’egoisme de qui no vol vore segons quines coses, si no des de la generositat de qui vol viure en un món més just, on cap dels milers de persones que este Nadal patiran els efectes de la misèria, es quede fora del sistema.