L'any que ens va costar arrancar la reconstrucció

1. Sense massa festa a Elx

Entre maig i novembre del 2006, dos anys després de l’arribada de Zapatero a la Moncloa, la Dama d’Elx visitava la seua ciutat. L’efemèride redona era enguany, quan feia 125 anys de la troballa de la figura ibèrica a l’Alcúdia del Camp d’Elx. Ara fa un any, el ministre Iceta anunciava la intenció de descentralitzar el Museu Arqueològic Nacional.

La dimissió de la directora general de Belles Arts al govern espanyol Lola Jiménez-Blanco, contrària al trasllat,  no va fer moure la peça de Madrid a la seua ciutat. La publicació d’un informe del Museu que no preveia inconvenients per a la seguretat de la peça, tampoc.

2. Cases a contracorrent de l’especulació

Els arquitectes no fan només cases, però sembla que només uns mesos després de les últimes restriccions pel covid, s’haja oblidat la importància vital dels espais domèstics. Almenys a les converses quotidianes, perquè als premis d’arquitectura sí s’ha guardonat l’edifici La Borda del col·lectiu Lacol, una cooperativa designada com el millor projecte als premis Mies van der Rohe.

La medalla Soane del RIBA ha sigut per a Peter Barber, renovador de l’habitatge públic anglés, i el premi Pritzker per a Francis Keré, amb base a Berlín, però projectes a Àfrica, que se suma al paper del continent a la pròxima Biennal de Venècia amb la curadoria de Lesley Kokko. A casa nostra, els lloguers segueixen sense ser regulats per una llei espanyola d’habitatge, mentres que la catalana va ser suspesa per la Justícia en març. A la Vicepresidència Segona de la Generalitat hi ha convenis, jornades, diagnòstics i registres, però l’impuls per a la transformació dels espais públics i privats és lent. Més àgil és el creixement del parc públic d’habitatges, gràcies al dret de tanteig i retracte a favor de l’administració. Cases com les dissenyades per Piano Piano, Beatriz Alés, BamBam o Mario Montesinos encara estan lluny de la sensibilitat pública.

3. Els museus es recol·loquen a la societat

En maig, un home disfressat de iaio al Louvre de París va estampar un pastís a la Mona Lisa. Un mes més tard, el Prado de Madrid va acollir el sopar de gala de la cimera de l’OTAN. I a finals d’estiu, el Consell Internacional de Museus acordava canviar la definició d’estos centres, en vigor des del 1974. Educar, gaudir, reflexionar i intercanviar coneixements són ara les principals funcions d’estos espais.

Lluny de moment de les protestes ecologistes, a València l’IVAM enguany ha recuperat definitivament el seu caràcter d’institut. A les seues exposicions a València i Alcoi, el centre suma la consolidació d’un programa expandit pel territori i de diferents programes d’estudis com Art i Context o Articulacions. El Centre del Carme segueix amb rècords de visites el seu model de ‘kunsthalle’ i ha apuntalat el disgregat programa de la Capitalitat del Disseny amb altres institucions com el MuVIM. A falta d’un centre consagrat a l’arquitectura i el disseny, el Reina Sofia ha apostat per primera vegada per l’arquitectura a la seua exposició permanent amb la nova sala Mediterrànies, cuidada per l’arquitecte Lluís Alexandre Casanovas Blanco. Mentrestant, el CaixaFòrum obria en juny reivindicant-se com un contenidor que busca una pretesa espectacularitat.

4. Necessitem energia solar, on la produïm?

L’agricultura és una activitat tan artificial com la generació d’energies renovables, i ha causat un alt impacte a ecosistemes com el Mar Menor o Doñana. I les plaques solars també, amb un canvi radical sobre l’horitzó dels paisatges. I durant unes setmanes, s’ha instal·lat una falsa dicotomia entre bancals i plaques solars.

La derogació de l’impost al sol, noves ajudes públiques, la crisi energètica per la Guerra d’Ucraïna i les mesures per mitigar el canvi climàtic han sigut un còctel que ha acabat qüestionant on s’han d’ubicar les plantes fotovoltaiques al nostre país. Un debat encara obert que acabarà amb un mapa autonòmic de zones prioritàries abans d’acabar la legislatura. De moment, sembla que omplir els sostres de panells solars no serà suficient per a afrontar els reptes de la dècada.

5. La memòria també és patrimoni

I no només es tracta de la memòria democràtica. La celebració dels anys Berlanga i Fuster, més aïna tímida, no es preveu diferent amb l’any Nino Bravo per al 2023. Homenatges que prompte haurà de rebre Ricardo Bofill, qui va faltar en gener i autor de la Manzanera de Calp i de part del llit vell del Túria de València.

La Pantanada de Tous, rescatada pel centre Habitare de Beneixida, o la memòria industrial de Benetússer marquen l’horitzó de nous projectes culturals que posen la seua mirada sobre el territori. I per fi ha sigut l’any de la Ruta: l’exposició sobre el seu disseny gràfic a l’IVAM o l’estrena de la nova sèrie d’Atresmèdia ha permés conèixer, més enllà del clixé, el fenomen musical a la vora de la CV-500. Les fotografies d’Eva Máñez a la rescatada Heaven o el testimoni gràfic d’Adrià Ripoll sobre els projectes arquitectònics de les discoteques han donat testimoni des d’esta finestra a la cultura del disseny valenciana.