Fa vora 50 anys que va obrir, però és ara quan Lar Botánico, gràcies a les seues truites de creïlla, està agafant molta fama entre els esmorzadors.
Quan Antonio Escribano i el seu germà Julián obriren el bar en 1973, no sabien que Lar Botánico seria la seua llar, per a tota la vida. Fa uns dies l'establiment complia 49 anys obert, i tot i que Julián ja s'ha jubilat, Antonio, natural de Quintanar del Rey, continua allí cada matí, fent els arrossos de migdia: "mientras pueda trabajar vendré, me gusta el contacto con la gente, y aquí se me pasan los dolores". Al seu costat dos nebots, germans els dos, César i Julio, al revés que l'emperador romà. Ells tres són el triumvirat que ha convertit al Lar Botánico en un referent al barri, un supervivent de quan encara estava obert el mercat d'Abastos. César va arribar l'any 1996 al bar, mentre que Julio va canviar el seu treball d'electricista en 2013 per substituir a son tio Julián "la crisis, ya sabes, però ahora no cambio el bar por nada". Antonio es dedica més a arrossos i dinars, els esmorzars són cosa de César, i el servici l'encapçala Julio.
"Pintxo de truita de creïlles i torrezno" demanen uns clients habituals, i apareix al cap de pocs minuts en la terrassa Antonio amb tres plats prou consistents. "El Torrezno de Soria és molt demandat, una de les especialitats locals" ens comenta César que poc després ens porta un perquè el tastem "aquí tenéis una barrita energética". Humor no li falta, per això cada matí en la pissarra de la porta hi ha un acudit diferent "me los envían, o los voy recopilando de internet". Tampoc li falta afició al futbol, i per això al local hi ha bufandes del València i del Llevant "són els dos equips de la meua ciutat, els anime als dos", afirma un César que de jove va ser àrbitre de futbol "vaig arribar a xiular en segona regional". Encara que ara es dedica més a eixir en bicicleta els caps de setmana, ja que el Lar Botánico només obri de dilluns a divendres. Son tio i el seu germà, també aprofiten per a "fugir" a Setaigües, on la família té el seu poble d'acollida.
Parlant de futbol, hi ha una anècdota futbolera millor encara que la de l'arbitratje. Quan Johan Cruyff va signar pel llevant en 1981, es veu que no estava tan en forma com era d'esperar d'una estrella del seu calibre i tenia dolors musculars. Per solucionar-ho visitava a una massatgista ja major, Vicenta, que tenia la consulta al barri. Així es va convertir aquells mesos en client habitual del Lar Botánico, tot i que aleshores encara no eren tan famoses les seues truites. "En l’any 2013 mon tio es va jubilar i jo em vaig fer càrrec de la cuina a l'hora dels esmorzars. I el primer que vaig fer són les truites". Des de fa nou anys són molts els que van a buscar allí la seua dosi matutina amb ceba o sense, que segons César rivalitzava amb la de l'antic Bar Alhambra "jo no vaig arribar a tastar la seua perquè coincidíem en horari, però és cert que molts clients em deien que els agradava més la meua, per a gustos...".
La truita és gran, no obstant això no massa grossa, d'uns dos dits d'altura. La cuina César de memòria, amb 22 ous per truita i el punt de sal precís. Cada matí arriba al bar a les 5:30 h per a començar a pelar i fregir desenes de quilos de creïlla agra, i en fa unes 9 o 10 al dia. De les que més prepara, òbviament, de creïlla o de creïlla i ceba, però també oferix d'altres verdures. La creïlla tallada fineta amb la mandolina, i l'ou prou líquid, sucosset. Al remat gasten vora 800 ous en només cinc dies i alguns clients habituals demanen truites per a portar a casa. "Tengo unos huevos que no me los merezco" bromeja César mentre fa els comptes de la quantitat d'ous que gasten. Siga en forma de pinxo o en entrepà, amb un poc de cansalada, amb llonganisses o amb pimentó fregit, la truita és la reina de la casa. Sempre acompanyada de pa de forn tradicional, en este cas el de Tonet i Roseta.
A banda de la truita, hi ha altres especialitats al Lar Botánico. Embotit d'Ontinyent i Albacete, calamarets amb allets tendres, sang i ceba, magre de porc amb tomaca, o xistorra amb pimentons són alguns dels plats que oferixen en l'aparador. També un més curiós i innovador, una combinació de calamarets amb salseta picant que ells anomenen "Matamuchachos". A l'hora de dinar cada dia un arròs diferent, com arròs amb fesols i naps el dimarts, al forn el dimecres, paella els divendres o de calamarets amb alls tendres els dijous. Eixes les fa Antonio, que també guisa plats de cullera com l'olla de carn, la fabada o potatge. "Tot és fet a casa, jo vinc des que era una xiqueta i ho fan tot molt bo" afirma Patricia, una clienta de les que passa quasi cada dia pel bar.
El local on ara està Lar Botánico, antigament era la seu de la Falange. I quasi com si fos un recordatori, unes vitrines amb objectes antics decoren el centre del bar. Entre ells algunes fotos de Franco, que semblen vestigis d'aquell "hogar" falangista. Millor, per tant, no parlar de política amb César. En la terrassa deu taules que van rotant molt ràpidament, al costat de la boca del metro d'Àngel Guimerà. Allí aprofiten moltes mares i pares que acaben de deixar els xiquets a escola per a fer-se un esmorzaret. Tastem el torrezno i ens sentim un poc Paquita Salas, entusiasmats amb el sabor. La truita va que vola i alguns la combinen amb vermut casolà o amb "la vacuna", que és com han batejat allí al glopet de cassalla. Antonio fa un cremaet, Julio somriu, César entra i ix de la cuina per saludar o buscar més ous. És la vida del Lar Botánico, un d'eixos bars que sembla d'altra època.