X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Veles e vents  

Les últimes barques del Cabanyal

26/01/2019 - 

VALÈNCIA. Hi ha centenars d'estampes de les barques a vora mar, en les platges de les Termes i de les Arenes del Cabanyal. Estan en els llibres, en els arxius i en les retines de molts valentins. La impagable herència gràfica ens l'han llegada viatgers que ens visitaren, però també fotògrafs professionals i aficionats valencians, que prengueren imàtgens al llarg de les dècades, buscant el tipisme: el rostre, la barca, el bou, el paisatge, la cistella del peix, les formes de vestir o de somriure… Mai un escenari tan carregat de dramatisme va esdevindre tan bucòlic, com si aquelles escenes foren les escenes d'una Arcàdia feliç.

Però sabem que no fon així, perquè també hem rebut el retrat de l'ànima d'aquelles dones i d'aquells hòmens que féu Blasco Ibáñez en la fita novel·lesca que és Flor de maig (1895). Ho sabem alguns. Els que hem llegit la novel·la. Els que hem tingut alguna altra font, a banda de les imàtgens més dolces que, al remat, han tingut molt més pes, en la memòria col·lectiva, que les paraules, que la realitat. 

Així és com ens ha aplegat una idea ben distorsionada d'aquella vida, allunyada del sacrifici permanent de milers de famílies per a aconseguir que les generacions posteriors abandonaren l'ofici de la mar. Sí, això va passar. Ho aconseguiren. I tant. Succeí en Marstal (Dinamarca), com ens relata Carsten Jensen, en Nosaltres, els ofegats. Allà les dones, fartes de ser víudes i òrfenes, de pares i de fills, desactivaren tota la indústria pesquera. I en el Cabanyal també foren les dones i per les mateixes raons, encara que feren creure als hòmens que la decisió era d'ells.

La mar, però, és addictiva, tot i les tragèdies. Els qui narren les ventures i desventures que experimentaren a bord ho fan amb ulls de la nostàlgia, la que durant anys han alimentat en la vora de la platja de València, des dels anys 50 i 60. De la nit al matí els vaixells desaparegueren de la platja. Tot canvià. Havien estat des de sempre, des que la gent tenia memòria. Ningú sabia dir quant de temps era això, però cert és que els més majors conservaven el record de les contalles dels seus avantpassats. I allà estaven les barques, en l'arena. I els bous per a ajudar als hòmens a traure-les i entrar-les a la mar. I les travesses per a fer-les anar per damunt, sobre l'arena. I les drassanes per a construir-les i reparar-les. I els magatzems on guardar aparells, xàrcies i sàries.

Les barques de Pinazo i Sorolla

Platja de València de Sorolla (1908)

En els anys 80 en quedaven una vintena enfront de les drassanes de l'actual carrer Pavia i de les Termes. Hui sobreviuen quatre, front a les Termes, que a penes es trauen mai a la mar. Els marins vells van alguns dies de primavera d'hivern, en què s'agraïx el sol, a almorzar a la barca i matar el cuquet, amb la necessitat de fer visible als qui per allà passegen, per si no ho sabien, que aquell tros de platja mai ha deixat de ser d'ells. I que haurien d'heretar-la sos fills, com ells l’heretaren de sos pares.

Fins fa no res també en queden algunes més en els jardins del passeig marítim, entre les palmeres, les bardisses i els iaios que prenen el sol, un parell enfront de la Fàbrica de gel i un altra més gran, l'única supervivent hui en dia, de la qual només queda el trist buc, amb pose decorativa, a l'altura del carrer Espadà.

Durant els anys 80 els xiquets i els jóvens eren els únics que hi havia prop en hivern, jugant a futbol sobre la part més dura de l'arena de la platja, abans de construir-se el passeig. Els vells marins els cridaven quan necessitaven ajuda per a traure les barques. Així es com tornaven a prendre vida les escenes immortalitzades per Pinazo i Sorolla

Els més forts espentaven la barca cap a la mar, des dels costats, junt als vells, amb braons de ferro colat; els més menuts agafaven les travesses de popa i les posaven en proa, a mesura que la maniobra avançava. No era tan senzill traure-les a terra, banyant-se els peus en una aigua molt més gelada que hui, a penes fresqueta a causa del canvi climàtic. Una volta dins, els majors tampoc feien gran cosa, en aparença: tiraven algun curri, remaven un poc, almorzaven una milla endins, enrotllaven tabac, contaven històries.

barques varades en la platja, davant les dunes. Darrere, la Fàbrica de gel i els blocs de portuaris

Les barques en l'orige de tot

Les barques sempre han estat. Són, de fet, l'orige mateix del Cabanyal. Hi hagué un temps en què només estaven les barques. Els pescadors vivien ben llunt, en el cap i casal, i es desplaçaven per a eixir a la mar i feinejar. Uns pocs guaites quedaven al càrrec. Són els primers habitants del Cabanyal: vigilaven les barques, alimentaven els bous, recosien les xàrcies. Vivien en rústiques barraques –cabanyes de fusta, en realitat; d'ahí el topònim–. Eren uns pocs, sense família, en els temps més antics. Se'ls imagina solitaris, esquerps, supersticiosos, autosuficients. Si necessitaven alguna cosa, tenien a prop als llauradors que vivien en les hortes o podien acostar-se a les muralles del Grau, on la vida urbana alimentava molts vicis i escasses virtuts, trobaven. 

Sabem que a primeries del segle XV ja vivien famílies en barraques estables i que des de 1720 el poble ja assolia la fisonomia de carrers paral·lels a la mar que arribaria fins als nostres dies. I que tota esta història es va consolidar mentres creixia l'ofici de la mar, amb el treball dur per a traure-li el major rèdit, amb les barques varades a vora platja. 

Les barques sobre l’arena de la platja, a vora mar, no són un endemisme ni molt menys de la frontera marítima de València. En molts altres llocs de la costa mediterrània pervisqueren fins fa no res escenes com les descrites del Cabanyal. On no existia el refugi natural del port, una platja suau i sense marees podia ser una solució òptima. Si la tradició havia creat el costum, establit el dret i mecanitzat l'hàbit, molt més encara. 

La singularitat de la platja del Cabanyal és que va aplegar a existir tota una indústria sobre la pròpia platja: drassanes, secadors, cànem per a les xàrcies, aparells, enviades (barcasses de descàrrega), fàbriques de gel, llonges, bous i tota classe de negocis auxiliars. Que açò passara just al costat d'una gran ciutat com València li atorgava un aire pintoresc únic que va atraure la mirada de molts, més encara per conviure tota esta indústria amb la del turisme estacional i els balnearis des del segle XIX. 

Allò més important, per descomptat, fon la importància de la flota pesquera, en quantitat de vaixells i també en desplaçament i mida. Des de la platja del Cabanyal salpaven grans bucs que s'aguaitaven als caladors d'altres mars i que podien navegar durant setmanes fins que tenien a gom les bodegues. Hi hagué, fins i tot, temeraris que s'aventuraren a la caça de la balena, com documenta el malaguanyat erudit Joaquim Díez en les seues Crónicas del Marítim. Què queda de tot allò? Eixa és una altra història, en part ja relatada pel sempre estimat periodiste José Luis García Nieves: Los últimos pescadores de Valencia.

* Una crònica i un pretext: Flor de maig de Vicent Blasco Ibáñez (1895).

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email