L’exregidor d’urbanisme /corruptus interruptus/

VALÈNCIA. “Robare oh oh, furtare oh oh oh oh…” La temptació és massa gran i -clar, si el regidor del costat agafa un sobre, l’assessor agafa un altre sobre, i fins i tot el xòfer agafa un sobre amb les sobres com a “extra de Nadal”- no pot ser ell el borinot que diga que no. Perquè l’exregidor d’urbanisme no volia requalificar eixos terrenys rurals, no volia que feren una urbanització en la muntanya cremada, no volia aprovar el PAI sense el vistiplau de la Confederació Hidrogràfica, però ho va fer perquè “si no ho feia jo, ho faria un altre”. En realitat és una víctima del sistema que no ha inventat ell, ell va arribar i va assumir el discurs eufemístic:

-Cal ser esplèndid i generós! (amb els diners públics).
-Pararem l’especulació urbanística! (aquella sense comissió per a nosaltres)
-Renovarem els barris! (que prèviament hem comprat)

Este espècimen, segurament imputat, sempre lluïx una bona corbata de seda, i un bon vestit, que li ha regalat algun “amiguito del alma”. Mira a la gent un poc per damunt del muscle, perquè ell ha arribat on ha arribat gràcies a la meritocràcia... el mèrit de no tindre escrúpols. Segurament va iniciar-se a la política amb ganes de ficar orde i trellat en un món que s’està tornant boig per culpa de Veneçuela, els immigrants, els comunistes, els ecologistes, les feministes i en general tots aquells que es puguen etiquetar com a rojos, excepte els carabiners, eixos rojos l’enxisen.

Perquè a les coses bones u s’acostuma fàcil, i una vegada has tastat “unos gramitos de caviar”, i el “champagne i dones”, no és fàcil tornar a menjar de menú del dia i brindar amb sidra. Com tampoc és fàcil agafar el transport públic quan has comprovat que els Audis automàtics de 300.000 euros van de meravella, especialment quan els conduïx un xòfer discret que igual et porta al Congrés dels Diputats, a arreplegar els xiquets a la porta del col·legi privat, al restaurant de moda o a mantindre una reunió de treball nocturna en eixos locals discrets plens de llumenetes. La temptació és molt gran, però no passa res, perquè l’exregidor d’urbanisme després va a missa amb la família, demana perdó i Déu en la seua magnanimitat li permet algun pecat sense importància. Perquè la gent no ho sap, però Déu, és dels seus.

“El treball dur sempre du recompenses”, dirà una i mil vegades i, per corroborar-ho, lluirà emmarcat en les parets del despatx algun títol universitari que va obtindre després d’haver estudiat, d’haver anat, d’haver-se examinat, d’haver-se inscrit i pagat en alguna universitat privada. Perquè tot el que siga privat a ell l’enxisa, privatitzar, liberalitzar i els mercats, però no els de verdura, que eixos no els xafa mai. Això sí, si alguna cosa li agrada en este món és el formigó. Taulells, asfalt, ciment, tot el que siga construir el torna carabassa, perquè eixe és el futur (i on estan els cacaus), si poguera asfaltar la muntanya per a ficar banquets, alguna carretera i plantar quatre arbres decoratius, ho faria sense pensar-ho. Però el seu enemic, el regidor ciclista/ecologista, només fa que tocar-li els collons, i la cartera. I a ell quan li toquen la cartera… és capaç de fer dos milions de burrades. 

Això sí, una cosa no se li pot mai tirar en cara al /corruptus interruptus/, ell és molt bon amic dels seus amics, i molt familiar. Per això sempre ha intentat ajudar els seus a trobar treball o a que progressaren amb els negocis. Que cal un nou assessor, el seu cunyat assessora de categoria; que cal fer una obra, el seu cosí té una empreseta que està començant i ho farà tot baratet; que cal comprar llums per tota la ciutat de Xàtiva, sense problemes, té uns amics que venen les LEDs només un 80% més cares. A canvi després els en demana el 5% en donacions per a la campanya electoral (a ser possible de 1000 en 1000 euros i en negre), i tots tan amics. Ara bé, si eres el seu enemic, vas apanyat; nno podràs ni canviar una pereta en ta casa, que això dels permisos d’obres ho gestiona ell, i ja se sap que sempre es poden traspaperar.

Traspaperar no és cap cosa estranya, perquè de tant en tant a l’exregidor d’urbanisme li passa que patix de mala memòria i s’oblida d’algunes coses com:

• Declarar a hisenda.
• Qui li donava els sobres plens de… cartes d’amor.
• Qui li havia donat una targeta del banc de color negre.
• Quin dia es va gastar ell 3000 euros dels pressupostos municipals en un dinar en el Canyar.
• Que té obert un compte a Suïssa.
• Quan s’havia muntat una off-shore en Panamà.
• Donar d’alta a la dona de la neteja.
• A quants amics i familiars ha endollat en l’administració.
• Visitar als seus amics a “esas personas de las que usted me habla” en Picassent.

Veges tu, oblits sense importància! Res greu, unes píndoletes per a eixe problema de memòria selectiva i apanyat. Tan fàcil d’apanyar com el seu treball després de deixar la política obligat per dos denúncies sense importància. A ell no li ha de faltar de res gràcies als molts amics que ha fet pel camí, i els diners estalviats darrere dels quadres. Un poc més difícil d’apanyar és la seua consciència, si en té, quan passa per davant d’alguna d’eixes escoles que va inaugurar no fa molt i ara estan plenes de clavills. Però s’imagina que són bones per a la ventilació i arreglat. Perquè a ell li agrada deixar-ho tot arreglat, lligat i ben lligat, tirar la culpa a la “herencia recibida” que han dilapidat, i mirar cap al futur. Un futur de nou amb orde, amb valors tradicionals, sense modernors i sense ningú que el critique si vol fer un aeroport sense avions, autopistes sense cotxes o àgores sense ús. Total, amb dur corbata, fer-se quatre sessions de rajos UVA i bona cosa de laca Nelly, ell sempre serà el bon gestor… per als interessos propis i dels seus amics.

L’exregidor d’urbanisme, un espècimen parasitari que quan sembla estar extingit, revifa, com el franquisme o la censura a l’humor.