Lutieria artesanal per construir el so de l'edat mitjana

BÉTERA. Si Joanot Martorell hagués tingut Spotify en 1490, potser hauria escrit el 'Tirant lo Blanch' escoltant música. Sense aparells de gravació, és difícil saber cóm haurien sonat exactament aquelles cançons del segle XV, quan Sor Isabel de Villena sembrava el germen feminista en mig d'una València convertida en el major prostíbul del món a l'aire lliure. Sis segles després, hi ha un luthier que investiga cóm sonava l'edat mitjana. Asier de Benito és un dels pocs constructors del so del renaixement d'Espanya. Amb investigació, paciència i dedicació, munta instruments medievals rescatant les característiques, les espècies exactes de fusta i els patrons i decoracions que tenien els antics models a partir de gravats, llibres o antigues peces de museu. I la llista d'espera per aconseguir-ne un és de més d'un any.

“Vaig començar en 1998. Estudiava guitarra sense pretensions i tenia molta afició de fer maquetes i figuretes. Un dia vaig trobar una publicitat d'una tenda anglesa que venia un kit per muntar un instrument. Quan el vaig poder aconseguir, el vaig muntar la mateixa vesprada. I vaig veure que jo també podia fer peces com aquelles!”, relata al seu taller de Bétera envoltat de trossos de fusta amb formes impossibles. “Els següents instruments els vaig construir pel meu compte, però només feia nyaps que acabaven en la xemeneia”, riu. “Amb el temps i la formació, vaig anar millorant i fent col·laboracions, amb músics que em deien: “mira, jo estudie l'organologia i tu fas el treball manual”.

En uns anys, De Benito (39 anys) passà de muntar trastos que acabaven fets cendra, a construir només 15 peces al any que arriben a costar fins a 3.000 euros. “Fer instruments té l'alicient de que quan l'acabes sona. I a més els instruments ens sobreviuen! Viatgen en el temps!”, conta apassionat. “Però a més, l'al·licient de fer aquestos instruments de l'edat mitjana i el renaixement és que construir-los és un repte major perquè han passat 600 anys i no tenim originals als museus. El que fem és recórrer a les fonts iconogràfiques i treballem a la vegada amb els intèrprets que estàn investigant cóm es tocaven aquells instruments”, relata.

Sobre les bancades de fusta, serres, compàs, regles, burís, premses, pinces, motles... i una imponent zanfona, un instrument semblant a un violí amb tecles i una manivela, que espera el seu torn per ser acabada. “Fins als anys 80 s'han estat construint reproduccions d'instruments medievals d'arc però amb violins camuflats dins. O instruments de corda antics però com si foren guitarres, amb els trastes metàlics i distribucions modernes en lloc d'afinacions pitagòriques que eren les que s'empraven en aquella època”, precisa.

Però construir aquest tipus de peces no exigeix només saber cóm muntar-les sinó com sonen les que sonen bé. “Açò està tret de la catedral de Terol, del segle XIII per a un projecte que he hagut de colar en la llista d'espera”, diu ensenyant tres instruments. “El meu client potencial són músics acadèmics que volen especialitzar-se en música antiga. Estudiants de música de corda que es passen a aquest tipus d'instruments d'arc i comencen a estudiar la tècnica per tocar. Hi ha també altres tipus de músics, com Capella de Ministrers o un que tinc ara que és cantant d'òpera i de heavy metal. I entusiastes, persones que treballen en una oficina o donant classes però tenen l'afició de la música antiga”, explica.

Fídula, vihuela, cítola, ravel, baldosa o llaut barroc en son alguns exemples. “Tarde vora dos mesos en fer una peça com aquestes. Aquest instrument és tot una peça. El cos és una sola peça com si fos una escultura i la caixa està buidada a mà per dins, la tapa amb forma de bóveda està també buidada a mà per dins, les clavilles estan també tallades a mà...”, precisa fregant amb la ma la fusta d'una de les seues creacions. “Els acabats exteriors també els faig estudiant quins vernissos s'empraven en aquella època i he arribat a fabricar-ne jo mateix alguns en alguna ocasió amb receptes antigues”, assegura. Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Japó o Estats Units han rebut instruments construïts al seu xicotet taller de Bétera on Asier conserva una vertadera joia vegetal: la seua xiloteca.

Una prestatgeria amb xicotets lingots de fustes del món meticulosament etiquetats, presideix la sala. Palo serpiente, pernambuco, boj, cedro, ébano, palo santo... La seua colecció de fustes, material indispensable per a les seues creacions, conté més de 100 referències, algunes d'elles ara prohibides per a l'ús comercial en ser ara espècies amenaçades. “Moltes vegades has de dexifrar de quin arbre estan parlant en els documents que consultem per construir estes peces. Després de Linneu ja és més fàcil perquè ell sigué qui va nomenar moltes espècies vegetals”, explica.

La seua passió per la fusta es manifesta en el seu mètode de treball. “Compre fustes 5 o 10 anys abans de gastar-les. Les guarde per secar-les a l'aire jo mateix en dos magatzems, un d'ells en la Serra Calderona, i segons quin siga l'encàrrec, vaig i elegisc la fusta més adient. Una vegada vaig fer un instrument amb un xiprer de 200 anys que s'havia caigut en una tormenta!”, conta divertit.

La música és un art que ha sobreviscut a tots els períodes polítics i econòmics i el seu poder catàrtic l'ha fet fins i tot créixer com a mode d'expressió en els pitjors períodes històrics. L'anàlisi dels materials amb que estan fets els instruments dona també idea del pas d'aquestes èpoques. “La fusta s'ha de respectar perquè quan vas a un museu, totes les seus característiques et diuen coses, si les saps llegir”, conta.

“Aquesta guitarra, per exemple és dels anys 20 i encara és de Palosanto de Brasil, ja il·legalitzat perquè la indústria se les ha menjat i ha extingit l'espècie fabricant instruments amb poca qualitat però amb fustes molt cares. I l'or es pot reciclar però les fustes no”, conta assenyalant les peces d'una guitarra visiblement envellida que està restaurant. “Els instruments dels anys 30 i 40 no tenen estes fustes. Tenen morera, nogal... Després de la guerra, va haver una gran recessió, va desaparèixer el comerç amb l'exterior i les tapes que s'empren ja no són de pi alemany sinó de pi espanyol de Pirineus. Fusta local. Perquè qui pot es compra una guitarra i qui les fa vol continuar construint-les per menjar!”, relata.

El respecte a la fusta l'ha dut a viure experiències emocionants. “L'instrument més antic que he restaurat és un celo guersán de 1765. Però el que més recorde sigué una guitarra madrilenya etiquetada com “Viuda e hijos de González”. Seguint la història del guitarrer, vaig descobrir que, en morir ell, sigué la filla qui va continuar el negoci i sembla que ella, Concepción, sigué la primera guitarrera que hi hagué oficialment en Espanya. Encara que com sabem, en aquesta cultura d'homes, hi havia moltes dones treballant en tallers i en decoracions que no constaven”, critica.

En aquest món on la indústria ho absorbeix tot, té por Asier de Benito a la industrialització? “Açò és pot fer en serie però no hi ha una demanda que permeta absorbir la producció industrial. Els xinesos ja ho han intentat sense èxit. Els clients busquen moltíssima qualitat, no tant quantitat. Així que és un treball molt exigent”, explica.

Però en la carrera per anar cap enrere, De Benito ha de fer coses actuals “per pagar factures” però reconeix que no li agrada. “Com que estem fent aquesta investigació que és molt costosa en temps i esforç per saber com era realment aquesta música, els instruments, el timbre i el context en el que s'empraven, tot el que et desvies d'allò autèntic estàs perdent el temps i desviant-te de l'objectiu final”, conta. “Especialitzar-se en açò és arriscat, però al final els clients et porten. Qui sap on estaran dins de 300 anys. Potser sonant per ahí... o en una altra xemeneia”, imagina.