Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 18 de enero y se habla de depósitos bancarios banca Importaco coronavirus
GRUPO PLAZA

ressenya

'Noruega': la València perduda i recuperada de Rafa Lahuerta

1/01/2021 - 

VALÈNCIA. “Ho va fer també La Balada del bar Torino, quina gran obra sobre el joc de la pilota als peus, the beautiful game diuen a Anglaterra, i sobre la vida també, el millor llibre sobre el València Club de Futbol, ell diu que ho sent que en dos generacions li van arrabassar la llengua de les mans que no sap de sintaxi que no el domina que això i allò i el seu llibre que és un grandíssim llibre està en castellà i així anem, amb novel·les històriques i/o policíaques de merda amagades en l’últim racó de la Casa del Libro (...)”. Així, amb la seua habitual vehemència, expressava el protagonista de Narcís o l’onanisme, la novel·la de Carles Fenollosa guanyadora de la primera edició del premi Lletraferit, l’admiració i alhora la pena i la ràbia que li provocava que obres com el primer llibre de Rafa Lahuerta, La Balada del bar Torino (Drassana, 2014), no estiguera escrit en valencià i quedara al marge, per tant, de l’obsessió bibliòfila i literària del Narcís que travessava la ciutat envoltat d’aquell torrent incessant de pensaments inoblidades dels quals es nodria eixa engrescadora novel·la. A esmenar-li la plana a Carles Fenollosa (per a plaer seu, sens dubte) i amb redoble de tambors sembla haver vingut enguany Rafa Lahuerta Yúfera (València, 1971), guanyador del mateix guardó, el premi Lletraferit de Novel·la, però en la seua tercera edició.

“Tot eren senyals: les velles de llavis rojos assentades en cadires de boga a la porta d’edificis devastats, els bars del crepuscle, la sagnant orfandat d’un món dinamitat que ja no donava més de si”. Com ara diu Rafa Lahuerta amb estes paraules en Noruega (Drassana, 2020), podem dir que tot eren ja senyals en aquella Balada del bar Torino. Perquè en les pàgines de l’ajust de comptes amb si mateix que eixe llibre significava per a l’autor, i entre la memòria catàrtica d’una relació malaltussa amb el futbol, Lahuerta ja mostrava unes habilitats que feien intuir i meréixer futures grandeses: la capacitat per a cosir i mostrar trames familiars ben armades sense recórrer a sentimentalismes prescindibles, l’exhibició sense jactància de l’èpica real de la quotidianitat, o l’excel·lència d’una prosa que en ocasions aplegava, com una ascensió constant en la qual participes sense adonar-te’n, a cims de qualitat inexplicables.

Ni la sintaxi, ni el domini de la llengua, ni aquells “això i allò” han sigut problemes per a Lahuerta a l’hora de fer este doble debut en la novel·la i en la narrativa en valencià que representa Noruega. Però no és simplement l’evidència d’haver pogut amb eixe repte doble. Són moltes les novel·les que es despatxen –i es premien– al llarg de cada any complint (o no) amb les mínimes exigències de dignitat, i la immensa majoria patiran l’oblit i la intranscendència amb una rapidesa inquietant. Probablement qualsevol juí de valor o promesa de perdurabilitat feta de manera sincronitzada amb l’eixida al mercat d’un llibre és una temeritat, però ni els més obtusos es podran sostraure a l’aclaparadora consistència de Noruega, a la bellesa i el dolor que, com a tresors de durabilitat garantida, impregnen de dalt a baix esta novel·la.

Estes memòries ficcionades d’Albert Sanchis Bermell són el testament mural d’un temps i d’una ciutat, el cant del cigne d’una manera de ser i de viure, i un dels gran encerts del llibre és eixe valor testimonial que aporta. Més enllà dels mèrits i les dificultats de la pura creació, una de les utilitats de la literatura és la de fixar per mitjà dels seus personatges hàbits i conductes, una sort de recapitulació costumista del trànsit humà de cada moment i que serà, per als historiadors del futur, de tanta o més precisió que les fonts habituals i acadèmiques. Des d’eixe punt de vista, la contribució de Noruega és radical, perquè dins de les seues pàgines estan bona part dels arquetips que han marcat la vida de la ciutat de València en els darrers cinquanta anys.

Tot en la vida d’Albert Sanchis és el resultat d’un impuls aparentment creatiu però que fatalment acaba en indolència. Fill de la servitud del comerç honrat, del cor menestral del Mercat, d’una classe mitjana amb aspiracions sempre modestes, educat en la discreció, la seua voluntària adscripció al submon del lumpen de Velluters representat per la colla pasoliniana formada per Lolo el Manchao, el Turco i Charly és ja una primera revolta, una necessitat d’oxigen de qui sempre va sentir l’angoixa de les convencions. Eixe retrat dels ambients més canalles de la ciutat representats per aquells, les seues famílies i els seus sòrdids entorns és probablement, tot i la càrrega de misèria moral i física que traspua, un dels grans atractius del llibre. Ho és aclaparadorament en el primer terç de la novel·la, però exercix una persistent tutela al llarg de totes les seues pàgines. Fets i instants determinants, codis de conducta o lleialtat marcats a foc, amors, dolors i fugides que justificaran i explicaran tota una vida.

Els dies del protagonista són una batalla en la qual tots van caient al seu voltant, i això convertix Noruega en un llibre dur, molt dur, poc convencional i en res complaent amb certes ficcions edulcorades. En teoria això hauria de convertir esta novel·la en un plat de minories, però la lucidesa extrema que aporta la veu narrativa supera tot eixe dolor i acaba per oferir un retrat implacable i extremadament brillant, una obra literària memorable i un goig a l’abast de qualsevol amb el gust de pensar-se. Per a arribar a eixa lucidesa, Lahuerta ha tingut la suprema habilitat de presentar progressivament el protagonista, per mitjà de la cataracta de morts que el perseguixen, despullat i completament nu, permetent que eixa nuesa i eixa orfandat radical i en totes direccions en la qual va sumint-se siga el motor des del qual ens oferix, sense por a decebre ningú i amb la llibertat màxima de qui res espera, les seues peripècies vitals i les percepcions de la seua ciutat.

Perquè en una novel·la on són tres les presències femenines principals que travessen el cor d’Albert Sanchis (la germana Rocío com a referent, Susana com el primer amor, flor entre el fang, i l’oportunitat de normalitat que representa Elena), la ciutat de València és al mateix temps la ingrata madrastra i l’amant delicada i antiga, l’ànima i l’escenari de tot, la mesura de totes les coses, l’únic univers físic, moral i sentimental on el protagonista aboca tot com en un vòmit alliberador. Totes les Valències possibles les imagina Albert Sanchis, totes les conserva en la seua fastuosa memòria, i de totes és atent observador i dolgut rapsoda de la seua decadència, del seu somni de gegant postrat, de la impossibilitat de restaurar un món que s’extingix entre la cobdícia i la inutilitat de les elits i la ignorància de les seues classes populars.

La lectura de les successives caigudes i alçades d’Albert Sanchis és, en Noruega, un estrany conjur de deserció impossible, i en el qual la intuïció del final –un tancament sorprenent i amerat de bellesa i serenitat, per cert– no permet prescindir de cap dels episodis que van teixint una teranyina d’eufòries, rendicions i revelacions totes necessàries, tan necessàries com el caràcter totèmic que, frase a frase, va adquirint el dèdal perdut de la ciutat fluvial o un senzill carrer de Teixidors que després d’esta novel·la assolirà una categoria mítica, fundacional d’alguna cosa que només la literatura i els seus millors demiürgs saben sublimar i protegir.

Tot això, sumat a l’encertada estructura del conjunt, l’alternança complementària i necessària dels Projectes de novel·la amb el relat principal, la lluminositat de moltíssims dels seus paràgrafs (i la tenebrositat tan atractiva d’altres), el singular i ben resolt, sense excessos, joc metaliterari amb el mateix autor, o la versemblança o reconeixença de tants personatges acaben per conformar un fresc tan addictiu i bell com dolorós, una fita impecable i rotunda, de primer nivell, en el conjunt de les lletres valencianes. 

Paradoxalment, potser gloriosament, mentres en el mateix text proclama i lamenta ací i allà la moderna impossibilitat de construir relats que alcen una ciutat per la implacable banalització i uniformització de tot, Rafa Lahuerta ha fet amb Noruega un pas de gegant en la seua pròpia trajectòria i un monument de paraules que estarà sempre unit com una antiga adherència, com una aspra carícia que mai voldrem llevar-nos de damunt, a la més alta memòria literària de la ciutat de València. No és poca cosa.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email