Per què a David Lynch li agradarien les falles?

VALÈNCIA. Si hagués... Ens passem cercant la felicitat perpètua al llarg dels dies. Condicionem amb un “si...”, com a excusa, quan no enganxem a la primera tot allò que ens agradaria. El gaudi fabricat, com imposat, i literari sembla que no existeix. Regirem calaixos, armaris, cofres del tresor, cel i terra, procurant el plaer al nostre petit i íntim país, el personal. Les coordenades les construïm amb els anys. Fronteres que obrim i tanquem amb exultació o amb el cap cot. El límit, el llindar, on tenen cabuda les penes i les emocions, les alegries desbordades i els moments terribles. Sort que m’ho he passat tan bé, que ens ho passarem millor! Acompanyen el trajecte els nostres, els de casa. Els amics que coneixem al llarg del temps i que hi són per sempre, com diu la rumba. Nodrint l’esperit, adobant els dies. Especiant, condimentant, la vida. La felicitat incessant mai no s’allotja. Magnifiquem amb eufòria els moments de benestar. No som zombis encantats. Sentim i patim, obvi. Equalitzem el nivell d’intensitat sentimental, d’allò que ens agrada i el que no. El pensament té el tiquet d’entrada per conduir-nos a la lucidesa, és l’interruptor que ens apaga i encén.

El cens mundial té prop de 7.500 milions d’habitants interconnectats i dispersos al mateix temps. La revista Science publicava recentment un estudi fet per un grup d’investigadors. Analitzaven el parentiu de 86 milions de persones. Tots solets han elaborat l’arbre genealògic més gran de la Terra. Han pogut estudiar migracions, tendències demogràfiques, socioeconòmiques i genètiques dels darrers 500 anys. Una gran base de dades digital que ens permet conèixer amb pèls i senyals, saber com se les gasta, la història i mig món.

Hi ha maneres d’allunyar-nos de la tristor, de les decepcions. Com també hi ha mètodes i dreceres per aconseguir el nostre decàleg hedonista, la guia de la joie de vivre. Joan Fuster, quan parla de l'absència de dolor, diu: “En realitat, l'autèntic símbol de l'hedonisme és l'aspirina”. I per descomptat, sense cap mena de polèmica ni de publicitat a l’empresa química-farmacèutica alemanya Bayer, té raó. Buscar l’indret de passar-s’ho bé ja és un assumpte d’apreciació, de gust i de disgust. No tothom calça els mateixos punts, no som tan semblants. Si de cas tenim un aire.

Ara mateix ens trobem amb uns dels exemples més clars pel que fa a l’alegria, a l’entusiasme, a l’obsessió, al plaer desmesurat, a clonar-se per una afició. Humans valencians, grans i menuts, uns 90.000 i escaig són fets i plantats, clònics, per dur a terme l’exercici faller. Any rere any viuen amb aquest esperit, no aïllat de la seua quotidianitat, 391 comissions agrupades per sectors. De cap a cap de la ciutat. De La Seu-La Xerea-El Mercat a La Creu Coberta. El tema Falles és tot un clàssic, arrossega molta controvèrsia. Associat a la manipulació, a una evident ideologia política, a la batalla lingüística de la burrera i a la triperia. Quan les vísceres formen part de l’argument... Pensament únic, extensible, els 365 dies de l’any. Qüestió d’hàbits, costums familiars? Decisions meditades? Genètica fallera? El cas és que ho duen, això diuen, a la sang. Té seqüeles a la seua salut? I en la nostra, als que no ho portem en vena? Una elecció lliure, personal i intransferible, de passar la vida però que esquitxa i contamina a tothom. Els fallers, fins al moll de l’os, també disposen d’un nou servei. Una empresa de la comarca de la Vall d’Albaida pot disparar les cendres d’un difunt per 300 euros. Ofereixen un gran assortiment de colors i de trons a disposició dels clients. Tot controlat, subjectes a la normativa pirotècnica. Quines coses!

La psicologia, la neurologia, la sociologia, l’antropologia, la sociolingüística... ajudaran a aprofundir en aquesta rutina de comboi i traca? La qüestió reclama un assaig il·lustrat o mil. Una anàlisi en la vida real dels implicats en la festa sota el patrocini de marques d’arròs, cerveses, assegurances o rosquilletes amb llavoretes. Ai, el poder hipnòtic de la terra de les flors! Exercici monumental indultat i continu en qualsevol govern viscut. Interpretarem amb confiança les paraules de Pere Fuset, el regidor de Cultura Festiva: “No volem la ‘santfermització’ de les Falles”. Encara que desconcerta, inquieta molt, tot dient, desestacionalitzar la festa, que vaja més enllà del 15 al 19 de març”. Què més vol? De moment, petards i esvalot ja tenim tot l’any.

El plaer i el gust. L’apreciació del bell i del lleig. La provocació, la sospita perpètua davant el concepte artístic, es qüestiona aquests dies. Multitud de propostes, de registres, s’escampen als districtes de València. Ciutat espectacle. Tot un festival de color. La il·luminació, els focs d’artifici guarneixen els carrers. Vestits recarregats i lluents en dones i homes, amb propostes múltiples de gala o d’anar per casa. Rams exagerats i flors que esclaten segons trams. Guardons i cercaviles. Músiques matraca o pasdobles ben sonats. València, nanananananananananananàaa... Festes amb la interpretació més sui generis del bon gust i que molts valencians posem en quarantena. Podrem permetre’ns aquesta llicència? Som a un territori plegat de “mines”. Au, deixem que córrega la pólvora.

Gillo Dorfles, l’assagista, metge, psiquiatre, pintor, crític i molt més, moria a Milà amb 107 anys no fa massa dies. Només saber la notícia vaig voler refullejar un llibre essencial, El Kitsch, una antologia del mal gust. Un manual imprescindible d’aquest triestí tan sabut. Quin goig farien les seues classes d’Estètica a la Universitat de Florència. Quina vida tan curiosa acompanyada d’artistes, de figures necessàries per entendre l’art, per educar el nostre gust. El kitsch segueix vigent avui en dia, es transfigura en cada època. Com no hauria d’estar present a València? Impossible. Si és com la terra promesa. Un art carregat de sentimentalisme momentani com el de les Falles és ben susceptible d’estar a l’altra banda del bon gust. L’elegància és prou subjectiva com a concepte. Atracció, folklore, harmonia, repetició... Cànons indefinibles o ben indicatius. Tantes concepcions, percepcions artístiques tan relatives... Imitar, voler semblar, forma part del convencionalisme fester. Fórmules coentes, carrinclones, que entren en el pack indiscutible del “kitsch, kistch, hurra” del planeta faller.

Els monuments són com una reproducció, a gran escala, d’atmosferes recarregades, descuidades, inconfusibles. Cultura de massa fallera íntimament lligada al tarannà, a la particularitat del districte i del casal. La moda per l’ornamentació sense massa motivació estètica i commovedora. Un poti-poti de foc i flama a la disfressa artística, al patrimoni festiu i popular d’un sector de la població. Ara amb una sospitosa, suposada, avantguarda de comboi. Enguany incorporant coreografia. La fallera major i la seua cort d’honor vestides de falleres, no apareixen fallers, ballen a ritme de La Casa Azul. La Revolución Sexual, tema de Guille Milkyway, ha estat l’impuls que ha fet moure els pesats espolins multicolors de les falleres. La seqüència, l’escena, podria formar part d’una pel·lícula de David Lynch. Si ho sabés, vindria com un llamp, a la carrera.

Els ciutadans, més allunyats de la festa, observen aquests dies uns insaciables batalladors de la causa fallera. Atònits reviuen cada any, si no peguen a fugir, l’eufòria pretensiosa de les aparences indultades. El kitsch com a actitud indiscutible de la geografia pròxima configura el paisatge de petards i traca. Un escenari amb perfum de bunyols de carabassa i xocolata desfeta. Metròpoli amb aroma de pólvora, de flor de taronger i de sofregit de paella. L’essència Eau de València impregna el territori.