Què tenen en comú el Tribunal de les Aigües i la rumba Catalana?

VALÈNCIA. Uii, els anys 60, els sixties, amb aquesta estètica i looks que tant fascinen. Amb canvis radicals al panorama polític. A tret de pedra d’un tercer conflicte mundial. Anys de la guerra de Vietnam, de la primavera de Praga, del Maig francès, del 68, i tota la pesca. Un temps on el comunisme posseïa territoris i deixava la seua estètica a l’Est. Moments protesta de rondinaires amb texans. Coordenades immenses de novetats delineaven la pulsió d’una dècada. Minifaldilles i cuixes al poder. Cabells llargs i hippies de Califòrnia a Eivissa. 

A la Península, en aquells anys, la televisió llançaria formats en blanc i negre amb poques referències al món exterior. Faria sonar, en companyia de la ràdio, el ritme que avui reclama un lloc en el  Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco: la rumba catalana. La pizza, d’Oliva o de Nàpols, segons es mire, ja forma part del club. La rumba amb un mos de “pizza al taglio”, acabada d’enfornar pels “pizzaioli”, reclama amb sarau, ballant pel carrer la Cera, aquest patrimoni. Encara està calenta, mamma mia!

Els anys que sonava la rumba a les emissores i a l’única tele que existia, el món es delitava també amb altres propostes. Els referents dels joves cosmopolites del moment  arribarien, a aquesta banda de la Mediterrània, anys més tard. Pantalons de cigarret, vestits mini i alguna barba. Mods i rockers. Mary Quant ultrapassant Great Britain, fent goig a Europa. Twiggy seria el nou arquetip de dona, llampant i prima. La píndola s’instal·lava a la butxaca i al cos. Anticoncepció en color cada dia, els drets reivindicats a glop d’aigua. En òrbita, i en majúscules, Yuri Gagarin. L’espai s’envaïa amb la primera petjada, la del 69, a la tele. Hipnotitzava els nens, es desullaven mirant la Lluna per si descobrien la xafada d’Armstrong. Criatures atretes com per un conte màgic, de ciència-ficció infantil. Sotmeses a l’embruix d’ Houston  i al passeig lunar.

Reconèixer els mèrits de vegades costa tant! Poden passar segles, dècades, fins que arribe el moment d’admetre el reconeixement de “persones, animals o coses”. Com és de difícil arribar a port! El patrimoni és  l’herència sense preu. El nostre llegat cultural d’alt voltatge. Com una reserva encisadora dels pobles, de les cultures. Les identitats reconegudes com valors. Béns sense deutes.  

Recentment es parla de Patrimoni, es promociona gairebé com un rècord Guinness. Suma punts a les ciutats i als països? Afegeix creativitat, impuls i euros? A una dècada d’acabar el segle passat s’engegava aquest nou concepte: Patrimoni Cultural Immaterial. A prop, la gran distinció la tenen: El Misteri d’Elx, la Patum de Berga, el Tribunal de les Aigües, les Falles dels Pirineus, el Cant de la Sibil·la, la Muixeranga d’Algemesí, les Falles de València, la Dieta Mediterrània... 

Patrimoni Immaterial és un concepte que es presta a moltes controvèrsies. Al sac tot o res? Les manifestacions artístiques, creatives, que arriben de la tradició, d’una cultura, les expressa un poble mitjançant individus o col·lectius. Són els que reflecteixen la particularitat, la marca  cultural, de la seua societat amb un cert èxit. Però l’evolució s’ha de tenir en compte. Les cultures, la cultura està viva. S’involucra, amb lletres lluminoses, en l’immens patrimoni immaterial de la humanitat. La Unesco, talla el bacallà. La història i la riquesa espontània mai no es divorcien. Com l’home i la natura, encara que se'ns oblida.

La memòria recupera llegats sonors, gustatius, visuals... És com una guia farcida d’hipervincles. Un guateque amb ball lliure. L’agulla que mai no perd els solcs dels vinils, rodant amb r&b, soul, rock'n'roll, pop, glam, punk, salsa, reggae... Gèneres que acompanyen trajectes senzills, com de no res, amb batalles farcides d’excessos. La vida sonora amb amplificació segons calga. I Franco havia de morir. I la Lluna? Trepitjada! I LA RUMBA?!

La música sempre ha estat viatgera, sempre ha pogut expandir-se. Els músics també són com nòmades, com ho han estat els gitanos, vagaregen pel món. Els zíngars arribaven de lluny, de l’Índia. Pel camí mostraven les seues grans qualitats, ballaven, cantaven, amb nota excel·lent. Diàspores a banda van arribar a l’Europa central. Bohemis d’arreu buscant-se la vida. Amb drama, amb intents d’acabar amb ells. Segles, anys, on les fòbies per la religió i l’ètnia estaven que bramulaven. 

Molts gitanos s’aturaren a la mediterrània, vivint a la vora del mar, amb la saladura o terra endins. Adobaren i emulsionaren cultura, la nostra i la seua. Milers de gitanos catalanoparlants a Catalunya, al País Valencià, a les Illes, a la Catalunya Nord... A mitjans del segle passat naixia la nena, la rumba catalana. La notícia a punt d’acabar l’any: candidata a ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco. L’anunci corre picant de mans d’Hostafrancs a Gràcia, pel carrer la Cera, vora al Raval. De Barcelona a Lleida, al barri del Canyaret amb la seua “carrinclona manera de fer”, com diuen. 

Els viatges a Colòmbia, Veneçuela, Nova York dels calós de Barcelona per vendre teles i roba alimentaren el ritme. La influència del so de Cuba amb les cançons d’anada i tornada, de la salsa i del rock farien la seua.  Imprescindible per tenir sabor. Fardots de música viatgera amunt i avall. Compartint compàs. Cançons curtetes i ballables, de les que pugen el to, allunyades del dolor, de la queixa del flamenc. Fusió de ritmes ràpids al cos, a l’ànima gitana i a la paia, calfant les llambordes als carrers inquiets. 

El Patrimoni ha de malcriar-se sense prejudicis. L’immaterial, el no tangible, el que localitza tradicions, el de les expressions orals amb l’ajut de les arts, de l’espectacle. Les ciutats, els pobles, esclafen d’alegria en reconèixer la cosa única, el poder de l’exclusivitat. Escenari amb teló aixecat des d’èpoques remotes. La rumba té el focus a la cara, il·luminant-la amb un primeríssim primer pla que tant l’afavoreix. Està per redescobrir, per assaborir-la, per emocionar-nos i sobretot per a ballar-la. Melodia, percussió i persuasió transmesa per “l’onclo” González, el papa d’Antonio González, al fill: El Pescadilla. El poder vindria amb Pere Pubill Calaf, Peret, la joia de viure.  Peret serà el rei republicà. El del repertori, en català i en espanyol. El de la gresca al cos. Més tard Gato Peréz miolaria amb sentiment. Reviscolaria la rumba de finals del 70 amb Carabruta i Romesco, discos essencials d’arrencada, imprescindibles. Xavier Patricio Pérez Álvarez sacsejava el cos i l’esperit dels joves farcits de rock 'n' roll  i ara també amb rumba. Brutal Gato! El llistat amb do, amb “tumbao”, és llarg. Los Amaya, Las Estrellas de Gracia, El Noy, Johnny Tarradellas, Peret Reyes, El Petitet, El Micu, La Troba Kung Fú, Dusminguet, Sabor de Gràcia, La República Rumbera, Los Manolos, Muchacho y los sobrinos... 

La rumba catalana en marxa. Aparquem les nadales i entrem en calor. Piquem de mans, que sone fort la nostra rumba. Ballem-la, són quatre temps i amb lloc per a la improvisació. Vinga, mà a la caixa de la guitarra, ritme! Fem el ventilador, inseparable amb la rumba!  

“La Rumba neix al carrer filla de Cuba i d'un gitanet i sa germana que és l'havanera viu gronxadeta entre mariners...” Diuen que el 2019 serà any rumba o no serà. Reconeixement ja! On s’ha de signar? 365 dies al davant per encoratjar la candidatura. Incorporem la passió en grans dosis al patrimoni immaterial i al personal. Un requisit necessari per reivindicar amb sentiment, amb substància, amb la pell de gallina, el ritme vital. Ventilador en marxa. Tiene tumbao, tiene tumbao... Y no estaba muerto no, no, estaba de parranda. Y no estaba muerto no, no, estaba tomando cañas... Cuchíbiri, cuhíbiri.