Qui dimonis ha escrit el llibre més esperat de l'any?

VALÈNCIA. Ningú no ha vist mai Elena Ferrante. No té compte de facebook ni de twitter. No existix una mala foto seua. Ni tan sols se sap cert que siga una dona. No concedix entrevistes; les poquíssimes declaracions que ha realitzat, han sigut per escrit. Si algú coneix la seua identitat, hauria de ser anomenat BBF (Best Friend Forever, en terminologia parishiltoniana) de l’any. Només els seus editors saben qui és. I mai no ho diran.

Perquè matarien, sinó, la gallina dels llibres d’or. Una gran lloca italiana que en els últims anys ha post, entre d’altres, la saga napolitana Dos amigas.Una lectura perillosíssima, de les que només es poden abandonar quan el rellotge marca una hora d’un sol dígit. D’eixes per les quals no t’importa caminar el tros que hi ha entre la teua parada de bus, que et saltes per no alçar el cap del llibre, i el lloc on finalment acabes baixant. En poques paraules, una pira de sacrifici de la teua vida social. 

Una addicció de més de mil pàgines que patix mig món, i que no ve generada pels típics artificis d’altres drogues literàries barates, sinó per un xut al cor més directe que la injecció d’adrenalina a Uma Thurman en Pulp Fiction. Les practicants: Lila i  Lenú i les seues misèries. Dos xiques napolitanes que no podran traure de la seua vida ni amb salfumant. 

Però no només de personatges inoblidables viu el lector. Morbo som, i morbo busquem. I el fet de no saber qui ha sigut el/la/els/les demiürgs de la que molts consideren la gran saga feminista del segle XXI ens en produïx a cabassades. I això és així.

Amb l’esperança de ser les titelles d’una estratègia de màrqueting, molts confiaven que el misteri es desvetllaria amb la publicació de l’última i esperadíssima entrega de la tetralogia. Però amb La niña perdida ja al carrer, haurien de començar a assumir que, potser, Elena Ferrante no és com Robert Galbreith. Eixe pseudònim que J. K Rowling va fer servir per a llançar la seua primera novel·la adulta, La vacant imprevista, i a qui va fer eixir de l’armari amb la rapidesa de la granera voladora del seu lucratiu Harry Potter (150 km/h en 10 segons). Rowling encara està negant que tot fóra un pla publicitari per a vendre més llibres, i explica haver-ho fet només per a sentir de nou els inicis d’un escriptor novell que treballa sense bombo ni expectatives (sic). Li va faltar tractar de convéncer-nos que el Pare Noel existix.

Per a tornar a creure en ell, en Sant Judes Tadeu i en el patró de les exclusives impossibles (en cas d’existir), té Paolo di Stefano. Este periodista d’Il Corriere della Sera va ser l’afortunat destinatari d’una treva en el blindatge biogràfic de Ferrante que tenia forma d’e-mail. En eixe correu de quatre fulles l’autora explicava els motius de la seua invisibilitat: “No me’n penedisc del meu anonimat. Descobrir la personalitat de qui escriu a través de les històries que proposa, dels seus personatges, dels objectes i paisatges que descriu, el to de la seua escriptura, no és ni més ni menys que una bona manera de llegir”.

A eixa ànsia per mantindre el text pur, incorrupte, sense cap adulterant que el contamine, hauria de sumar-se-li la voluntat de protegir una història que sembla ser autobiogràfica, i que per la seua cruesa només podria contar-se des de l’ombra.

No és la primera que ho fa, ni molt menys. En la història de la literatura trobem un bon grapat d’autors que, per gust o per necessitat, han signat els seus escrits amb un nom inventat. Un dels casos més paradigmàtics de les nostres lletres és el de Víctor Català, nom de ploma d’una Caterina Albert avançada als seus temps que va haver de transvestir la seua signatura per a poder continuar publicant, entre altres perletes, Solitud.

Precisament altra Solitude, en este cas la que dóna nom al primer poema d’un matemàtic anglés, va ser la que va esperonar Charles Lutwidge Dogson a signar per primera vegada com a Lewis Carroll. Volia diferenciar així l’autoria dels tractats d’àlgebra que havia publicat fins aleshores, de la d’un cabdal de literatura fantàstica que acabaria desembocant en Les aventures d’Alícia en terra de meravelles. 

Altre tipus d’aventures, de més alt voltatge, són les que s’amaguen darrere de Lucrècia de Borja (la del segle XXI). A meitat camí entre Carry Bradshaw, Vicenteta (la del virgo) i Bridget Jones, l’autora del sexy-blog Les dones no som (tan) complicades, ha aconseguit passar al paper, de la mà de Llibres de la Drassana, sense haver de llevar-se l’antifaç. “Vaig crear el personatge per a escriure a la revista satírica La Cabota, on pel seu tarannà irreverent tots utilitzàvem pseudònim. Com que va tindre prou d’èxit, vaig decidir continuar emprant-lo.”, explica Lucrècia de Borja. 

Però no tots els autors estan disposats a fer una renúncia integral de la notorietat, i decidixen crear-se un heterònim. Açò seria com un pseudònim pero solo la puntita. Un nom inventat que inclouria una personalitat i estil propi en el pack, i que han adoptat escriptors com Antonio Machado (aka Juan de Mairena) o un dels xiquets mimats de l’editorial Bromera: John Banville (Benjamin Black si escriu novel·la negra). El puto amo d’esta pràctica, no obstant, sempre serà Pessoa.

En esta voluntat per llevar-li importància a l’autor hi hauria un més difícil encara.

Criatures sorgides del laboratori d’un col·lectiu d’escriptors, el nom de les quals és emprat per a signar les seues malifetes literàries. En les prestatgeries valencianes trobem Subsòl d’un tal Unai Siset, fill de set reconeguts escriptors de la terra, o el Cantamapes de Wu Ming, l’última aposta editorial de Sembra Llibres i el primer del col·lectiu italià en la nostra llengua. “El cas dels Wu Ming és ben peculiar, perquè no es tracta només d’un autor o grup d’autors que fan una o diverses obres, sinó d’un projecte més global i multidisciplinar. Des de la seua fundació han promogut fins i tot un grup de punk rock”, explica Joan Carles Girbés, responsable de Sembra Llibres.

Són només algunes de les maneres que els escriptors tenen de jugar amb la seua identitat, i de pas amb nosaltres. El preu a pagar és únic: l’ego.