Quina és la gran cançó sobre València?

VALÈNCIA. Si algú et suggerix que entones una cançó sobre Sevilla et pot vindre al cap la cançoneta del “tiene un color especial” o tal volta la del negacionista cantant Miguel Bosé “el corazón que a Triana va, nunca volverá…”. Hi ha llocs que tenen una cançó que en parla, i que l’han convertit en emblema. El New York, New York de Sinatra, el London Calling de The Clash, Pongamos que hablo de Madrid de Sabina, o el que ha intentat ara Nathy Peluso amb Buenos Aires. Ací tenim algunes cançons que, amb més o menys fortuna, ens transporten a un lloc concret. Luis Aguilé cantava allò de Nadie Me Quita Mis Vacaciones en Castellón, Camilo Sesto va declarar amor etern al seu poble ara fa 30 anys amb El meu cor és d’Alcoi i Manu Chao, tot i que canta sobre Algèria i en àrab, amb Denia, ens transporta involuntàriament a la Marina Alta. Cançons identitàries arreu de tot el País Valencià n’hi ha un bon grapat, com recollia Carlos P. Ziriza fa sis anys.

Ara bé, quina és la gran cançó sobre la capital del nostre territori, la gran cançó sobre València, el nostre himne local?

A mi, la primera que em ve al cap és Camals mullats de la Gossa Sorda, que descriu eixa nit d’amor, festa i joventut que tots hem passat alguna volta. També he ballat molt, confinat, amb Xurro, un temarro dels xavals de Campanar Ding Dong System. Òbviament, Rafael Conde, el Titi, i Valencia en Fallas és un cant d’amor que també podria ocupar el títol d’himne local. Si has sigut un poc punky segur que t’emociones amb el Valencia Ciudad de Benito Kamelas. Podríem coincidir a dir que el pasdoble València del mestre Padilla és la cançó que més voltes han tocat les bandes municipals de la ciutat, i no ens equivocaríem. En fi, hi ha moltes cançons que parlen sobre el cap i casal, sobre la perla del Túria, els seus carrers i la seua llum. La penúltima —mai podem dir l’última— l’Havia de passar de La Fúmiga. De fet, fa ja uns anys, va fer Jorge Salas una playlist molt interessant sobre el tema, amb referències tan importants com Vampire Weekend, Elton John o Devendra Banhart. I entre totes les cançons, hi ha cap himne patri, cap cançó que ens definisca completament?

València de Josh Rouse

El responsable de producció d’Agència Districte, Jesús de Santos, ha estat a punt de triar València no s’acaba mai de Julio Bustamante, “perquè és una imatge alegre i positiva de la ciutat, amb eixe passeig amb els ulls oberts que tots fem alguna volta”. Però finalment s’ha decidit per una cançó que “durant anys bromejàvem amb la idea de dur-la a l’Ajuntament perquè Rita Barberà la convertira en una cançó oficial”. Es tracta de València (El Turista, 2010), del cantautor de Nebraska, resident des de fa 15 anys a la ciutat, Josh Rouse. “Jo tinc una bona relació amb ell i amb els seus músics, i volíem intentar que fora precisament allò que em preguntes, l’himne de la ciutat, i que sonara en falles i tot això. És una lletra graciosa, simple, senzilla, directa, i és molt interessant perquè ens retrata des del punt de vista d’algú que és de fora. I que narrant alguns fets quotidians, mostra la nostra essència, perquè les coses senzilles són les que més ens definixen”. És ben cert que frases de la cançó com “Dime mari ¿a donde vas?, Voy primero y tú detrás” o “camarero ponme un Kas” ens trauen un somriure alegre i despreocupat.

València d’Antiplayax

La periodista Marta Moreira, gran coneixedora de l’escena musical local, ens proposa un tema molt diferent del normativament acceptat com a un himne, València d’Antiplayax, en la línia crítica del polèmic —perquè alguns no entenen la crítica constructiva, o l’amor-odi, i en fan polèmica— tema de Sènior i el Cor Brutal València eres un puta. “Esta cançó del grup de hardcore punk Antiplayax és una bona foto fixa de l'atmosfera de cabreig i frustració que es respirava per ací l'any 2008. Un repàs a tot pinyó a les misèries que fustiguen la nostra terra, des de la bambolla immobiliària i la corrupció política a les invasions de meduses. En realitat, tots els temes del disc València, marca registrada (Trabuc Recorss, 2008) parlen del mateix. Antiplayax va ser un dels grups més potents de l'escena underground del moment, i malgrat la temàtica localista i que les lletres eren en valencià, van rebre un bon nombre de ressenyes positives en mitjans especialitzats estrangers tan mítics (per als seguidors del hardcore) com la revista nord-americana Maximum Rocknroll. El seu so recordava molt als grups de la primera ona del hardcore punk de la primera meitat dels huitanta, i els seus directes en La Residència eren molt bèsties i molt divertits”.

València tensa d’Òscar Briz

Un dels referents del periodisme musical valencià, Carlos P. Ziriza, es debat entre Cambrers de Julio Bustamante i València tensa d'Òscar Briz, tot i que, finalment, es queda amb la crítica d’Òscar, parida en 2013. “No tot és pau i harmonia, clar. La València de l'autoodi, la ciutat provinciana que es nega a assumir part de la seua història, la de la recurrent pudor al voltant d'uns senyals d'identitat pervertits d'una banda de la classe política, també ha d’estar present en la nostra música pop. Sense acritud, però sense complaença. Almenys sempre que el músic pretenga ser fidel a la radiografia del seu entorn. Lleial a eixe equilibri entre el seu neguit sentimental i els condicionants ambientals. Un d'ells és el veterà Òscar Briz, el seu València tensa va ser una esplèndida evocació d’eixe fatigós conflicte que encara es reprodueix ocasionalment en situacions quotidianes (segurament més del compte), nefasta seqüela d'una transició amb moltes ombres que mereixen ser eradicades per sempre. Així ho expressa el de l’Alcúdia: “Vaig pels carrers de València, el blau del cel és menja el sol... De camí pare en una botiga per comprar uns pantalons… El botiguer diu que li parle en cristià, i em trastoca el bon humor… aquesta ciutat confusa —que vol ser oberta i gran— sol ser hostil als germans —inconscient, irracional— que venim del mateix arbre i parlem en valencià”.

València no s’acaba mai de Julio Bustamente

La periodista Amàlia Garrigos no necessita presentació, per a ella hi ha un músic que ha descrit la València actual com ningú, una València que no s’acaba mai. “Julio Bustamante ha dedicat tantes cançons a la seua ciutat... Des de la meravellosa Al sur del corazón fins a València no s'acaba mai (de l’àlbum Viento desatado, 2012), que després de quatre dècades retratant-la pense que algun carrer hauria de dur el seu nom. Són molts els artistes que ho han demanat públicament per retre-li homenatge en vida. Julio fa una mena de diari cantat de l'evolució dels barris, els fets quotidians i els sentiments que li desperten. Esta cançó també dona títol a un llibre de Vicent Baydal que revisa els més de dos mil anys d'història del cap i casal”. A més, com si fora la resposta definitiva a la nostra pregunta, Amàlia ens recorda que “València no s'acaba mai va guanyar fa anys un concurs convocat per l'Ajuntament com a millor cançó que versa sobre la ciutat. Jo formava part del jurat. Quan la vaig descobrir era com si l'haguera escoltat tota la vida i es va enganxar a mi per sempre”.