Vera, mar i horta

VALÈNCIA. Fa només quaranta anys entre la València intramurs i els seus pobles mariners existia un extens calidoscopi d’hortes, amb la riquea i diversitat tradicionals de la fèrtil vega valenciana. Tant és així que qui els parla, nascut en el 69, ha jugat a futbol en l’espai que hui és l’avinguda Blasco Ibáñez, entre les hortes de Beteró. I ha anat a agarrar fulles de morera per als cucs pels camps de l’entorn del cementeri del Cabanyal, dels quals tinc viu un record que s’ajusta molt a les descripcions que feien els viatgers francesos del segle XVIII, bocabadats amb els valors etnogràfics que s’havien conservat al llarg dels segles entre alqueries, barraques, séquies i camps llaurats. 

En la biografia que Ramon Andrés Cabrelles esbossà sobre Constantí Llombart conta que alguns dies delitosos el mestre i ell preparaven uns entrepans de botifarra i faves, se n’anaven a l’horta de Russafa i llegien baix d’una figuera el Mireia de l’occità Frederic Mistral, premi Nobel de Literatura en 1904. I és que “no hi ha un recer com la Russafa. / La reguen núvols generosos de  primavera.‎ / L’enyore i també la gent que hi tinc”. Els versos d’al-Russafí (segle XII) ens recorden que, ja des del seu temps, les hortes valencianes eren –a més de viver riquíssim de fruites i verdures– lloc d’esplai per als sentits. 

Els veïns de la València que mira a la mar teníem aquelles hortes que eren abraçades a diari per la brisa marítima i hui encara és possible – miraculosament, si tenim present com ha anat per ací això que diuen el progrés–, trobar rabasses vives d’aquell paradís de les tres o quatre collites a l’any. Per a les gents del Cabanyal i la Malva-rosa la partida de Vera representa hui una herència fidedigna d’allò que encara en els anys 60 era la feraç horta que tenien en la rebotiga de casa.

Una arcàdia aràbiga

És ben sabut que l’apedaçada horta que envolta el Cap i Casal –el reducte que queda hui– és hereua de la impagable intel·ligència agrícola que va transformar, durant cinc segles (711-1238), la València àrab. L’horta eren els conreus i els regadius, les tècniques i l’organització, els animals i les ferramentes. I també, sobretot, les persones que la treballaven i vivien d’ella i en ella, amb el seu solatge cultural, les pulsions, els anhels, els somnis, els desigs, les estimes. Un païsatge, per humanitzat que estiga, pot aplegar a ser  idíl·lic si l’home el fa seu amb l’harmonia i la bellea que hui trobem encara en cada cavalló de les hortes resistents. 

Sabem que l’horta valenciana és un “continuum” d’eixa arcàdia aràbiga. I també que, abans de l’arribada de Jaume I, no existia cap nucli poblacional d’entitat en l’actual València marítima. El monarca conqueridor, amb una visió estratègica preclara i la determinació que el paradís valencià no seria una conquista efímera, va vore d’immediat la urgència de fundar la Vilanova del mar de València, posteriorment dita Vilanova del Grau i hui Grau… d’establir un lloc de puixança comercial i militar, mercantil i defensiva, a la vora de la desembocadura del Túria i als peus del que estava cridar a ser el gran port de la ciutat.

Fins on arribarien les hortes, en temps dels moros, en direcció a les nostres platges? Sovint em faig la pregunta. La qüestió no és frívola. És tant com preguntar-se fins on arribaria la calcigada humana. Com preguntar-se si en l’espai que hui ocupen la Malva-Rosa, el Cabanyal, el Canyamelar, el Grau i Natzaret existiria una població estable –encara que escassa– des de fa dotze o tretze segles, com a mínim. Si la nostra història, vaja, es remunta més enllà del raval feréstec que el Cabanyal fon del Grau, fins que cobrà entitat pròpia. Cert és que hi havia aiguamolls i marjals (en la Malva-rosa fins fa només centúria i mitja), però no ho és menys que la fertilitat extrema d’estes terres convidaria a l’aterrament des de la nit dels temps. M’agrada pensar que els hortolans de la València musulmana alçaven el cap del solc, amb el front suat, cap a la mar i ataüllaven el mateix horitzó que nosaltres.

La bodega de Polit

La partida de Vera ha canviat molt en els últims 50 anys, com la ciutat sancera. Des que van fer el convit del meu bateig en el pati de Polit, he tornat mil voltes per aquelles senderes. A “fer running”, quan encara es deia “anar a córrer”, a rodar amb la bicicleta, a passejar, en moto o en cotxe, sentint a Miquel Gil amb les seues remembrances orientals. Sempre, sempre, he deixat anar l’esguard entre alqueries, séquies i solcs, fantasiejant amb els moros que construïren, a colp de lligona, aquelles estampes que han esdevingut un dels símbols més potents del costumisme agrari europeu. La bodega de Polit fill estigué oberta des de 1947 al costat del pas a nivell –sense barreres, crec recordar– del camí de Farinós, en terme d’Alboraia, pels pèls, com una fita en un encreuament de camins. Fins que s’obrigué el túnel de Serradora i l’espai que tenia tota la màgia per al passejant assedegat que emmurallat i allunyat de tot.

L’horta contemplativa de Llorente

Des de la nostra òptica distanciada –en el temps i també en l’esforç i el sacrifici– tenim una tendència natural a idealitzar la rústica vida del camp i les hortes. No és un defecte exclusiu dels valencians, ni molt menys. No hi ha més que tirar un ull a les expressions artístiques del romancitisme per a entendre que les cabanyes de Normandia o Bohemia són igual de bucòliques que les del Palmar. No cal insistir en que, a pesar de la infinitat de tòpics que s’han vessat durant segles, en negre sobre blanc, al voltant de les ventures i desventures dels llauradors valencians, amb un rosari inacabable de costumismes, la vida en el camp, a més de duríssima –tot i el sol, l’aire lliure i l’alimentació de quilòmetre zero–, comportava no poques misèries humanes. On hi ha fam, hi ha drama i desassossec i és inevitable que broten les ànimes negres. 

Ni un ni l’altre degueren ajocar mai el llom, però sí, hi ha un abisme entre les glosses contemplatives de Teodor Llorente («La barraca», 1833): 

“Allà dins, entre alfàbegues florides, / en lo corral, baix l’ample taronger, / murmurejant pregàries beneïdes, / la mare agrunsa a son infant darrer; / i al cim de la cabanya, fent-la un temple, / santificant sos gojos i dolors, / obri eterna la Creu, per digne exemple, sos braços protectors!”

i el cru realisme de Blasco Ibáñez («La barraca», 1898):

“[…] esta mujercita que, antes del amanecer, ya estaba en el mercado de Valencia sentada en sus cestos, tiritando bajo el delgado y raído mantón. Miraba con envidia, de lo que no se daba cuenta, a los que podían beber una taza de café para combatir el fresco matinal. Y con una paciencia de bestia sumisa esperaba que le diesen por las verduras el dinero que se había fijado en sus complicados cálculos para mantener a Toni y llevar la casa adelante […]”.

Una fecunditat indòmita i ancestral

La cabalosa séquia de Vera –frontera entre Benimaclet i Alboraia– serpeja entre els camins de Farinós i el propi de Vera i és la penúltima al nord, en l’imaginari fluvial dels habitants del Cabanyal i del Canyamelar, especialment si encara varen conéixer obertes les venes –çò és, les séquies– que venien d’irrigar carxofars, cebes i encisams i que encara donarien un últim servici, com a llavador on fer les bugades al seu pas pels pobles marítims. Més amunt de Vera queda la séquia de la Mar, que desaigua al costat del càmping d’Alboraia, junt al camí que porta a l’ermita dels Peixets, vora el Carraixet. Cap al sud, i en este orde, vindran els ramals de La Cadena (avgda. Tarongers), Pixavaques o els Àngels (c/ Pintor Ferrandis), En Gasch (c/ Mediterrani), Riuet (c/ Francesc Cubells), tots ells coberts, i el vell Túria, passat el Grau, que aplega exhaust, després d’haver-les alimentades a través de les séquies mare de Mestalla i Rascanya, en una festa de la fecunditat indòmita i ancestral.

El camí de Farinós, un atzucac

Hui el camí de Farinós, que arriba fins a les vies del tren en companyia de la séquia, és un atzucac. L’aigua, però, discorre afanyosa, com ha fet secularment, ara des d’ací per baix terra, salvant les vies per a endinsar-se en el límit entre Malva-rosa i Patacona. El camí que sempre havia arribat fins a la mar és hui un anhel truncat, amb un gos malcarat que no convida a acostar-se massa i vigila els dos vivers de palmeres. Una alta tanca a les dos vores del ferrocarril protegix els vianants de l’entrada i sobretot l’eixida dels trens del túnel de Serradora, obert al trànsit ferroviari el 13 d’abril de 1991. Des de llavors la partida de Vera ha viscut aillada de les platges. On abans, des de la mar, es rebia una invitació quasi irresistible a descobrir l’horta idealitzada de Llorente, i un camí, el de Farinós, per on endinsar-se, durant 25 anys només s’ha vist una tanca, la bodega Polit mig en ruïnes i  fins i tot un parell de palmeres desmotxades pel morrut roig que pareixen voler sumar-se a la deriva decadentista.

La via silvestre cap a l’estadi d’Orriols

Orriols era el cul del món quan el Llevant es va mudar en 1969. Les postals de l’obra de l’arquitecte Juan José Estellés on es veu el nou estadi envoltat d’hortes, i amb a penes uns pocs camins d’accés sinuosos, són una metàfora de l’atzarós trajecte vital de l’esquadra blaugrana valenciana. Solíem arribar en cotxe, formant una certa caravana que transitava impacient els camins de Farinós, de Vera o, sobretot, el Fondo, en funció de la climatologia i l’entitat del partit, variables per a establir les previsions del trànsit i optar per la via més ràpida. A voltes no es posaven d’acord abans d’eixir i cascú anava per un dels camins.

Ratpenats i fanals groguencs

Jo era molt menut però recorde el Seat 850 blanc de mon pare, amb cromats (metàl·lics, no com les burdes imitacions d’ara), seients d’escai roig i ple de gent. Sempre anàvem apretats com anxoves en confit, lo qual donava certa seguretat. En els partits nocturns allò era aventurar-nos en la foscúria més tenebrosa, a penes trencada pel fanal aillat i groguenc d’alguna alqueria. Amb la gelor i la humitat de l’hivern no es veïa una ànima. Entre la por i l’excitació féiem els càlculs de si un cotxe caigut en la séquia d’al costat cabria per aquell clavill de la terra i fins on s’afonaria, si hi hauria manera d’eixir, encaixonats com anaven, de traure el cotxe, si les finestretes resistirien o el vehicle acabaria omplint-se a poc a poc d’aigua abans que algú donara avís –però qui?– i vinguera a traure’ns d’allí. Als majors no els feia massa gràcia tota aquella especulació en veu alta, encara que normalment la veu dels xiquets quedava sepultada per la cridòria d’ells que, a més, fumaven sense parar i baixaven les finestres per a tirar la cendra. I se’ns colava l’olor rància del guano i dels camps de cebes, la colossal humitat de la terra oberta en canal i els mosquits que alimentaven una població, omnipresent en aquell temps, de ratpenats. Ensomiàvem en estar en Primera, clar, però això tampoc és que fóra molt més important que l’entrepà de llonganisses en tomata fregida que portava en la butxaca de la jaqueta eixos dies i que em menjava com un més dels hòmens, en els escalons de cement d’Orriols que feien de grada.

Tot era Vera…

Un llenç de finques residencials ha cobert gran part de les fèrtils hortes d’Alboraia, Benimaclet i Orriols en l’entorn de l’avinguda d’Alfauir on, en aquells anys 70, un llaberint de caminals oferia entradors de barraques i casones on deixar tirat el cotxe –literalment els dies de tempesta– i avançar entre sequioles fins a l’estadi. Tot era camí de Vera per a nosaltres, pràcticament fins allà, encara que eixe en concret, precisament, el de Vera, era el camí que menys acostumàvem a freqüentar. La séquia, el punt de partida, l’església, l’ermita, el molí, el clot, el pont. Tot era de Vera. Massa com per a que a aquell espai salvatge, del temps dels àrabs, que s’obria entre el Cabanyal i el Llevant no li diguérem així, genèricament.

El diàleg entre l’horta i la mar

Com de prop de la mar estarien les hortes mentres València fon musulmana? I després, fins que es documenta el primer nucli de població estable en el Cabanyal? Més tard ja sabem que els llauradors dels conreus més propers venien als mercats del Cabanyal i del Grau a vendre les seues collites, generalment en les rodalies, com encara hui es fa, qui sap si amb ancestrals drets adquirits. D’eixe diàleg entre horta i mar varen nàixer plats com la titaina o l’esgarraet, amb pimentó torrat i tonyina de sorra o abadejo. I, si em permeten la disgressió, en eixa bicefàlia identitària (mar-horta) es va desenrotllar el singular caràcter de les gents del Cabanyal i del Canyamelar i de les hortes limítrofs. 

Ahí radicava gran part de l’enxís de la bodega aquella on els meus se’n varen anar de “fartà” amb el pretext que jo estava en el món. I ja veus en què han parat la bodega, el camí i la via trencada! Tot pel túnel, la possibilitat d’ampliació del qual està en estudi. I si 25 anys després el camí de Farinós recuperara el sentit del seu nom, reobrint-se de nou i tornant a comunicar la partida de Vera amb la mar de València i les seues gents? Disculpeu l’atac de nostàlgia

Hi hagué un temps, no tan lluntà, en que els veïns del Cabanyal anaven a empinar el catxirulo, els dies de Pasqua, a l’ermita de Vera, el centre neuràlgic de la partida, al costat d’El Famós, el restaurant –diuen– més antic de València. Construïda en el segle XVIII, sobre la base d’una altra anterior del XV, l’ermita té paret amb paret, el molí al que solien acodir els forners d’Alboraia i del Cabanyal. Prop hi havia el pont dels moros, que creuava la séquia. Es feren malbé els passamans laterals, de pedra llaurada, i abans que se’n vinguera avall del tot l’Ajuntament d’Alboraia el traslladà i reinstal·là en un jardí de la població, en el passeig d’Aragó, amb el regust agredolç que sempre deixa el fet de traure un element patrimonial del seu entorn històric, per més que siga a fi de preservar-lo. Des de llunt sobreïx poderosament el jardí arbori de la finca de Robillard, el botànic que dessecà la Malva-rosa. I hi havia un brollador d’aigua que formava un estany, el Clot de Vera. 

La vella partida de Vera, llaurada amb tiralínies des de temps immemorials, resistix encaixonada entre la Universitat Politècnica, l’autovia de Sagunt i el mur del ferrocarril com un espai on encara és possible revifar l’estampa de lo que foren les hortes marítimes de la València musulmana fa mil anys, que pràcticament arribaren plenes de vitalitat fins als anys 60 i 70 del nostre segle. Amb el mateix horitzó blavós i la mateixa brisa primaveral.