ALICANTE. En l’edició contemporània, el temps de vida de les publicacions en les taules de novetats oscil·la entre una setmana i un parell de mesos, com a molt. Una publicació de fa mig any ja comença a fer olor de naftalina. Una publicació dels darrers 5 anys forma part de la prehistòria. Una publicació de fa 10 anys no existeix. Més antic que això rep el mateix tracte que els incunables.
Diuen que es publiquen massa títols, massa autors, però potser part del problema siga la manca de guies, de mapes amb els quals elaborar una ruta lectora, mapa i territori units per una litúrgia, com a les novel·les de Michel Houellebecq.
Una de les tasques de la premsa cultural haurà de ser la de cartografiar no només el present absolut, els avisos de novetats de les editorials, l’agenda de actes i presentacions, els autors i autores fent bolos com si foren la darrera esperança blanca de l’indie. I per a cartografiar s’ha de coneixer bé aquest territori editorial, reunir i analitzar mesures i dades, per projectar-les sobre entrades en forma de cartografia temàtica, recuperar, ressuscitar aquelles obres i aquells autors que durant tres llargs dies sembla que caminen cap a l’oblit.
Sergei Dovlatov…
el nom que els seus hereus obliguen a tots els editors a consignar en les cobertes de les seues publicaciones, tot i que a les portades puga aparèixer en la seua transcripció corresponent, Serguei Dovlàtov al català-valencià, Serguei Dovlátov al castellà, és un d’aquells autors que han de tornar de l’estat catalèptic a què els ha llançat la voràgine de les taules de novetats.
Què fa un escriptor si li diuen que serà un gran autor pòstum? Morir-se? Planificar la seua obra en funció d’una data de caducitat vital? Cagar-se en l’ànima de l’autor de la declaració?
Serguei Dovlàtov (Ufà, 1941-Nova York, 1990) forma part i al mateix temps no en forma, de la generació d’escriptors que acabada la Segona Guerra Mundial, miren de construir una veu pròpia, mentre al seu voltant va pujant el mur de l’autarquia, la pressió perquè totes les veus siguen una sola. Fill de Nora Dovlatova, correctora d’origen armeni i un director d’escena jueu, DonatMechik, afincats a Píter (Sant Petersburg-Petrograd-Leningrad-Sant Petersburg), i evacuats fins a la Baixkíria al començament de la guerra amb alemanya. L’any 1944 torna a Leningrad amb sa mare, amb qui viurà a partir d’aleshores.
Abans d’arribar, l’any1959, amb 19 anys, a la Universitat de Leningrad, per estudiar finés, Serguei havia passat ja per una factoria on va fer de treballador del metall, obtenint la seua primera experiència amb el món del proletariat i la producció planificada. Només un parell d’anys va aguantar a la universitat, fins que el van expulsar. Arran d’això, i de la seua decisió de convertir-se en narrador, que pren contacte amb d’altres autors de la resistència passiva a la uniformitat, com el posterior premi Nobel, el poeta Joseph Brodsky, amb qui compartirà trajectòria vital. A partir d’aquí, una mili de tres anys com a vigilant de camps de concentració de la República de komi, que li aportaran el nucli d’anècdotes argumentals per als seus primers contes i l’obra La zona: apunts d’un vigilant de camp (1982- Labreu Edicions, 2009). Torna a Leningrad i de nou fa un intent universitari, aquesta vegada en la Facultat de Periodisme, on sembla que té millor sort, i de la qual ix per anar a Estònia (aleshores encara dins de la URSS, però amb un grau de llibertat major que la resta de repúbliques), per treballar de periodista entre 1972 i 1975, tot i que no descarta fer de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin. Però, tot i que el periodisme ompli gran part del seu anhel d’escriptor, és amb la narrativa amb qui Dovlàtov té un compromís, i torna de nou a la ciutat del Palau d’Hivern per veure com el seu humor àcid, la seua prosa plena d’ironia i bombes de rellotgeria cap a la cerimònia de l’absurd que era la vida diària a la Rússia de la dictadura del proletariat, li fan la seua pròpia vida invivible. Només mitjançant les publicacions clandestines, les samizdat, els seus relats ixen a la llum, una llum esmorteïda, anorreada per les contínues negacions de les editorials oficials. El 1978, Serguei Dovlàtov ficatotes les seues possessions en una única maleta, i marxa cap als Estats Units, on ja s’hi havia instal·lat el seu amic Joseph Brodsky.
Dovlàtov es un paio grani maldestre, amb poca traça per a la indumentària i una tendència a la ingesta d’alcohol per llitres, molt pròpia de la seua ascendència, així com una dèriadostoiesvskiana pels deutes i la vida al límit de la indigència: “un diapassejava per la ciutat buscant sis rubles”, escriu a La maleta.
D’ell va dir el seu granamic Brodsky, “el més important en ell és el to, una cosa que qualsevol membred’una societat democràtica podrà reconéixer: l’individu que no es deixarà arrossegar al paper de víctima, que no està obsessionat per allò que el fa diferent”. Però tot i aquesta manca de pretensió, o justament a causa d’ella, l’experiència personal de Dovlàtov esdevé universal i el converteix en lectura recomanable, sota la dictadura del comerç planificat.
