Foto: EVA MÁÑEZ.VALÈNCIA. És curiosa la vida. De sobte apleguen uns pocs i reescriuen les coordenades en les quals molts ens havíem mogut des de sempre, les més pròximes, les més íntimes. I s'atrevixen a parlar en el nostre nom, en el de molts. Realment en són uns pocs, liderats per José Aledón Esbrí, erudit i bon coneixedor de la història de la València marítima, vertebrats a través del grup de facebook Amics del Canyamelar i del col·lectiu Canyamelar en marxa, però han aconseguit un cert ressò mediàtic per a la prentensió que abanderen: un Canyamelar independent. Les raons que esgrimixen són molt discutibles, des d'un punt de vista històric, pràctic, estratègic i sobretot sentimental.
Posem-nos en situació, molt sinòpticament: en els ravals del Grau va nàixer el Cabanyal, ja documentat en 1422, que donà nom a tot el territori al nord de la vila emmurallada fundada per Jaume I. A finals del XVIII apareixen els topònims Canyamelar i Cap de França, però la realitat –palpable i constatable encara hui– és que els habitants han continuat, majoritariament, dient-li Cabanyal a tot i, de portes cap a dins, especificant de quina part són. La majoria dels veïns del Canyamelar, en parlar amb algú de fora, sempre diuen, encara hui, que són del Cabanyal. És la meua experiència i crec que la de molts.
No parle debades. Vaig nàixer en el cor del Canyamelar, estic batejat i combregat en el Rosari, vaig estudiar en l'Hogar i el meu periple vital ha transcorregut, sobretot, entre la séquia d'en Gasch i el port. El meu imaginari personal és el d'estes travessies i carrers; el sentimental, el familiar.
M'estime el meu poble i sempre li he dit el Cabanyal. Jo, la meua família, els meus amics, els pares dels meus amics i tots aquells als qui he conegut. I com totes aquelles coses que t'estimes de forma irracional, amb la força de les arrels i del cor, des que tinc ús de raó he tractat de saber més i més de la història, de la identitat i de la idiosincràcia de l'antic Poble Nou de la Mar. I tot açò no és cap constructe intelectual: m'estime el Cabanyal (com un poble únic i sancer, des de la Cadena fins al port), perquè és el sentiment que he mamat des de xiquet, i per a mi el Canyamelar és una part indissociable del Cabanyal. No ho he llegit, no ho he pensat, no ho he madurat, no ho he racionalitzat. O sí, però no ho sent per tot açò. És com ho he sentit sempre.
El Cabanyal, València, la mar, el valencià, el Llevant… Potser les coses que vols amb més força són aquelles que t'arrelen a les persones i els espais que t'han fet feliç. I quan creixes tractes d'explicar-te el perquè, de donar un argument racional a eixe sentiment. Potser Aledón té raó i jo no he rastrejat suficientment en arxius, biblioteques i hemeroteques, però sempre havia tingut la sensació que els meus sentiments encaixaven, com un puzzle perfecte, amb tot allò que llegia i descobria sobre el Cabanyal, amb tot allò que escoltava dels majors.
Honestament i sense pretensió de molestar a ningú: a cap veí del Cap de França se li passaria mai pel cap dir que no és del Cabanyal. Jo no li ho he sentit dir mai a ningú, vaja. I fins fa no res succeïa igual amb el Canyamelar (és un cas idèntic, perquè els topònims Canyamelar i Cap de França apareixen pràcticament alhora). I de fet, vejau què ocorre amb alguns edificis emblemàtics: el cementeri del Cabanyal està a l'altura del Cap de França i allí, de fet, es traslladaren les restes mortals de les antigues necròpolis del Rosari i dels Àngels. Però així es diu: "del Cabanyal". Ningú l'any 1866, quan es començaren a traslladar les despulles, va demanar que s'anomenara cementeri del "Cabanyal-Canyamelar" ni "del Cabanyal i del Canyamelar". O l'església dels Àngels, patrona del Cabanyal, que està ubicada directament en el Cap de França. O el mercat del Cabanyal que està en el Canyamelar. Sempre s'ha dit que és perquè l'antic ja es deia així i estava en la plaça de Llorenç La Flor però ningú en 1957, quan es va inaugurar en la ubicació actual, va dir: "senyors, açò és el Canyamelar; per tant, que es diga mercat del Cabanyal-Canyamelar, o del Cabanyal i del Canyamelar, o més encara: del Canyamelar i en pau". O el Llevant, que històricament ha sigut conegut com l'equip del Cabanyal i/o del Grau, però que va nàixer, en realitat, en el Canyamelar, per més que mai ningú, en 110 anys d'història, s'ha referit ad ell com "el Llevant del Canyamelar". Algú podria al·legar, potser, que la consciència canyamelera és més recent, però el polideportiu, construït l'any 1997, es va batejar com a "del Cabanyal" i és cert que alguns li recordarem a l'Ajuntament que havien promés (i ho varen oblidar, com a sovint els passa, als polítics) que li dirien "d'Àngels Brull i Frederic Feases" però ningú va protestar perquè no apareguera per cap de lloc el topònim Canyamelar. Fins fa no res que l'Ajuntament ho ha canviat, per la pressió del col·lectiu secessioniste, i ara es diu "del Cabanyal-Canyamelar", per més que encara es nota clarament el postís. I així podríem aportar centenars d'exemples.
Canyamelar en marxa i al seu capdavant José Aledón exigien en principi que es visibilitzara el topònim Canyamelar però en realitat era una reivindicació de mínims. La intenció última és aconseguir ser una entitat administrativa diferenciada. Ja no és prou la fòrmula "Cabanyal-Canyamelar"; cal eliminar el guió, trencar una unitat que havia sigut indissoluble des dels primers assentaments extramurs del Grau, molt abans fins i tot de l'aparició documental del topònim Cabanyal (1422).
En els últims mesos la premsa s'ha fet ressò de que "els veïns del Canyamelar" volen independitzar-se del Cabanyal, com si es tractara de tots els veïns, d'una majoria, o fins i tot d'un col·lectiu nombrós quan, en realitat, són una exigua minoria que gosa parlar en nom de tot el Canyamelar. Per una altra banda, si la reclamació és "independitzar-se del Cabanyal" estan reconeixent, de forma tàcita, allò que és evident: que hui, en la ment i en el cor de molts, el Canyamelar és part del Cabanyal.
El fet que les coses hagen sigut des de sempre –des d'algun moment en concret, en realitat– d'una forma determinada no significa, per se, que hagen de ser així per a sempre. Esta premisa, aplicada a tots els àmbits de l'existència, no ens haguera permés evolucionar, el propi Darwin mai haguera aplegat a existir i a les hores d'ara no estaríem amb estes disquisicions. Potser és una perogrullada, però mai està de més recordar-ho.
En realitat, l'expressió "això ha sigut així tota la vida" amaga, al marge de subtilitats i contexts, una inequívoca militància en la tradició, però no és més que una fal·làcia: la vida és canviant. Si alguna cosa definix l'existència precisament és el canvi; la permanència és sempre l'excepció. I de fet, les tradicions no són, en orige, més que la ruptura d'una tradició anterior.
Vullc dir amb tot açò: el fet que el Canyamelar puguera aplegar a independitzar-se del Cabanyal (si una majoria considerara que té suficient entitat per a fer-ho) i que canviara l'estructura administrativa i la nomeclatura de la frontera marítima de València no és una cosa preocupant ni alarmant en si mateixa. Potser sí ho siga que açò represente un trencament en la unitat secular del poble.
La diferència essencial entre el Canyamelar i el Cabanyal estricte té un orige ben recent: és el clavill, la ferida oberta en canal, en què s'ha convertit hui la zona de la prolongació. Un dels grans objectius de les tres dècades de lluita contra la prolongació de l'avinguda de Blasco Ibáñez era evitar el trencament de la graella tradicional, amb tot allò que representa, i la partició del poble per la mitat. Que alguns desitgen que el Canyamelar, la part menys degradada amb diferència i on, amb més entusiasme, s'ha reactivat la vida comercial, deixe de la mà al Cabanyal estricte just en este moment decisiu, no pareix que puga contribuir en res ni a la rehabilitació integral ni a la recuperació de la dignitat dels veïns, amb una ferma aposta de futur per a tot el poble sancer, del Riuet a la Cadena.
Molts, després de tant de patiment i de tant de treball, es neguen a tirar la tovalla i renunciar al somni d'un Cabanyal sancer i viu, tot i el decebedor pla urbanístic de l'Ajuntament de València (ací la meua anàlisi). Després de Rita Barberà i de tres anys de Joan Ribó, el Cabanyal estricte supura per la ferida, en una situació dramàtica. Un Canyamelar independent no arrossegaria este llast i podria constituir, des de la part més rica i puixant del poble, una reserva d'alt standing, deixant per al vell Cabanyal el rol de guetto de problemàtiques socials, delinqüència i marginalitat.
Sovint em pregunte d'on naix la vocació per a un trencament i una reivindicació com la de constituir un Canyamelar independent. Com a canyameler tinc curiositat per explorar les raons últimes. A voltes tinc la temptació de pensar que darrere de tot només subjau el clàssic "divide et impera" que, al remat, podria aplanar el camí, en el futur, amb una hipotètica tornada de la dreta al consistori, per a l'anhelada –per constructors i especuladors– prolongació de l'avinguda de Blasco Ibáñez. Però no pot ser. No puc creure que els impulsor de la iniciativa vagen tan llunt.
És curiosa la vida, en tot cas. Després de 24 anys de destrucció calculada i de tres anys i mig de decepcions; en un moment crític per al futur del nostre poble; mentres es prenen decisions que ens afecten directament, per a algunes persones la preocupació primordial és esguellar una gran part i obrir un conflicte nou, que podria aplegar a convertir-se, si se seguix sobredimensionant des de la premsa, com ha succeït fins ara, en una cortina de fum que solape els problemes reals d'este antic Poble Nou de la Mar, que en són molts i per als quals no s'acaben d'aguaitar vies de solució. I enmig d'este panorama desolador, frustrant i decebedor, ja va prenint cos, per si faltava alguna cosa, este altre motiu de divisions internes.
*
Ací Vicent Baydal ens oferix una sinopsi històrica del Cabanyal, per si en voleu saber més d'este aspecte.
