El cementeri del Cabanyal, des dels temps de Robillard

VALÈNCIA. "Els murs de pedra i morter del cementeri del Cabanyal estan envoltats d’hortes, en un altre temps fecundes i ara, la majoria d’elles, abandonades a l’espera de convertir-se en solars edificables, en aplegar la requalificació urbanística. Deu anys arrere aquell era un idíl·lic paisatge de conreus i séquies, alqueries i sostres de borró, moreres aïllades i lloms ajocats. Com un vestigi de tot allò, es mantenen dretes dos barraques de parets descarcatades que evoquen l’antiga dignitat. Un retaule ceràmic de la Mare de Déu dels Desemparats beneïx la casa i vetla pels nous habitants, uns gitanos que ensopen la ferralla entre la malea que ho invadix tot. Baix de la porxada es projecta l’ombra d’un immens emparrat i al costat del pou, sense corda ni poal, roman un Seat 1420 de color beix, potser encara en ús. No llunt s’alça una alqueria habitada pels últims natius, que té les parets encalades i dos fanecades contigües de cavallons llaurats amb tiralínies. La casa i la seua horta estan envoltats per un tanca alta que pareix protegir-los del progrés. En les rodalies han posat calçades i voreres, rastrells, albellons, fanals i arbres urbans on ja han encaixat un parell de finques que furten el sol de ponent a la terra, des del migdia fins a la posta.

—No sé qui voldrà vore un cementeri en aguaitar-se al balcó de casa –comenta don Gino al seu primogènit Luigino, després d’ataüllar el paisatge.

Els dos s’allunyen passejant del Mercedes que els ha deixat a l’entrada del cementeri, mentres esperen la comitiva. Bona part d’aquelles hortes abandonades han sigut adquirides per Planells, gendre de don Gino, marit de Sofia i testaferro dels Forlati en molts negocis immobiliaris".

És ficció. Un fragment d'El Cas Forlati, el capítol 10. El cementeri del Cabanyal és açò per a molts de nosaltres: intramurs, l'espai íntim i emotiu on tenim els nostres avantpassats, on regna un aire de trascendència; extramurs, l'espai de la nostra infància que hem vist canviar radicalment en les últimes tres dècades i del qual és símbol preclar l'edifici Arcade, l'ombra del qual es projecta sobre la darrera alqueria i el vestigi d'horta.

Hi ha qui va a diari, a raonar amb els seus, a trobar un poc de pau per a l'ànima adolorida sense remei per la pèrdua. La vida continua, però l'absència a voltes pot ser irreparable. Sobretot quan aguditza la soletat i la nostàlgia. La visita al cementeri, llavors, pot convertir-se en una espècie de mantra que contribuïx a la supervivència. Uns altres, la majoria, van molt de tant en tant. Per a Tots Sants i gràcies.

El cementeri del Cabanyal, com tots, és fill de la voluntat inequívoca que es va escampar durant el segle XIX de traure els morts dels nuclis urbans. La raó concreta, en València i en el Cabanyal, l'epidèmia del còlera (morbo asiàtic) de 1865. Així s'accelerà el procés de construcció del cementeri. Un corrent higieniste recorria Europa, però també n'hi havia un altre, d'arrels més fondes i menys pràctiques, d'extirpació del ritual de la mort de la vida pública, un canvi d'hàbits sense marxa arrere.

Fins a eixe moment els morts se soterraven a l'esquena de l'ermita del Rosari. Quan algú volia esglair els xiquets de l'Hogar, l'escola oberta des de 1965, els deia que baix del cement del pati on almorzaven i jugaven cada dia estaven els morts d'un antic cementeri. Segons la documentació existent, però, l'Ajuntament féu un trasllat progressiu de les restes de la vella necròpoli a les noves instal·lacions del camí del Cabanyal, útils des de 1866, beneïdes en 1872 i acabades de construir en l'any 1880, catorze anys després de l'inici de les obres. En realitat, segons la investigació de Joan Víctor Pasqual, que encara no ha vist la llum, també hi havien soterraments darrere de l'ermita dels Àngels, que estava a l'altra vora del camí d'on actualment està l'església, un extrem fins ara desconegut.

Ha plogut i els mosquits tigres se'ns mengen pels garrons. Anem fotografiant i comentant coses, respectuosos i discrets.

Un senzill bust recorda a un dels lluitadors contra la terrible epidèmia de còlera (morbo asiàtic) que va afectar al Poble Nou de la Mar en 1885, el doctor Vicent Lluch. Lluch, nascut en Bonrepòs l'any 1849, havia sigut contractat com a segon metge del Cabanyal en 1881 i seguiria en el càrrec fins el seu falliment en 1890, amb nomes 40 anys, víctima d'una broncopneumònia. L'any 1917 el carrer Front a la mar es rotula amb el seu nom i fins ara.

El bust de Juan Antonio y Mª Ángela és la peça artística més valuosa –i bellíssima– del cementeri del Cabanyal. Per baix d'ell l'autorretrat de Marià Benlliure en bronze, extraordinari també. El celebèrrim escultor morí en Madrid l'any 1947 però havia planificat molt abans on volia reposar per a l'eternitat. En 1913, de fet, sepultà a sos pares, que havien faltat uns anys abans, en el Cabanyal, en el lloc on ell també seria soterrat, per voluntat expressa. Observar amb delectació els rostres esforçats dels pares, amb la llum del matí, ben bé mereix, per si a soles, una visita al cementeri.

Ens explica Sanchis Pallarés en la seua Historia del Cabanyal que Fèlix Robillard, fundador de la Malva-rosa, va ser el primer client del nou cementeri. L'Ajuntament li devia diners per uns arbres ornamentals i Robillard li oferí cancelar el deute amb la cessió d'un terreny per a fer un panteó i soterrar a sa filla Felicia, fallida l'any 1877, amb setze anys. Encara que el cementeri, teòricament, estava en marxa des de 1866, sobre 5400 m² d'horta adquirits al tartaner Carmel Nicolau Cubells, les obres es retardaren per les penúries econòmiques del consistori, després que en 1872 es beneïra de forma provisional. Al sendema del dia de Reixos de 1880 les obres queden concloses i el cementeri, a la fi, completament operatiu. En la fotografia s'observa l'interior del panteó de les famílies Robillard i Elizondo.

"Un colp de vent nos dugué al cel" posa en la tomba, junt a les imàtgens d'Àngels Brull i Frederic Feases. Un mal vent. Valencianistes i ferms activistes per la rehabilitació integral del Cabanyal el 25 de febrer de 1989 els caigué damunt un destabacat mur de l'antiga fàbrica de cerveses d'El Águila. Paradoxalment ells havien reivindicat en reiterades ocasiones l'enderroc d'aquella infraestructura pel perill que representava. Els polítics d'aquell temps –Clementina Ródenas era l'alcaldessa– varen anunciar que el polideportiu portaria el seu nom, una promesa caiguda en l'oblit per ells i per tots els que els vingueren darrere.

La làpida de Francisco Mamblona incorpora un artístic relleu seu, vestit de futboliste, la seua gran passió, junt als escuts del Malva-rosa i del Llevant, els seus clubs de l'ànima. Va ser un bon atacant que va jugar en el primer equip en la temporada 43-44, junt a mites com Agustí Dolz o el porter Soro. Aquell Llevant, que havia estat a un pas d'ascendir a Primera uns anys abans, volia escapar del pou de la Tercera. La dena de gols de Mamblona no en varen ser prou per a aconseguir-ho. En la fase d'ascens el Mallorca va ser campió. Com a subcampió el Llevant tingué una altra opció, però isqué derrotat del Metropolitano davant el Barakaldo (3-2). A l'any següent un club en crisi permanent hagué de vendre a Mamblona per a fer caixa. En Castàlia és recordat com un dels grans golejadors. En la 48-49 va fer 23 gols en només 26 partits en 2ª, amb el Castelló. Després arribà la tragèdia, en gener del 51. L'interior viatjava a Mallorca, amb el Melilla, per a jugar promoció d'ascens a Primera. L'autobús els portava de Màlaga a Alacant per a agafar un vaixell, però en Loja patiren l'accident que matà a Mamblona i a dos companyons més.

Localitze a Vicent Ballester Fandos i Enriqueta Gozalvo Pérez, que tingueren dèsset fills, dels quals en sobrevisqueren tretze, entre ells alguns tant il·lustres com José Ballester Gozalvo, ministre d'Exteriors de la República en l'exili i fundador del Llevant. Les restes del matrimoni reposen discretament en una cel·la alta, en la quinta tramada. Acostem una escala. El mestre Viçantico encara és recordat hui en el Cabanyal, després d'una vida dedicada a l'ensenyança i l'educació. José, en el seu llibre En el destierro (Aristide Quillet, París, 1959 / L'Oronella, València 2012), dedica a Enriqueta este ja mític poema: “Si, ya más, no nos vemos, madre mía, / por tardar la justicia que yo espero, / y en esa lejanía, tú mueres o yo muero, / sabe que tu recuerdo me acompaña, / que no dejo de amarte, / que si pienso en España, / es porque en ella estás, para adorarte, / que no me he arrepentido del pasado, / que me siento orgulloso de mí mismo, / que sigo siendo honrado, / que amo la Libertad / y odio el fascismo”.

Abans d'eixir li demane a Eva que per favor fotografie l'última alqueria. L'entorn del camí del Cabanyal i del cementeri va ser l'últim bastió d'horta en les rodalies de l'antic Poble Nou de la Mar. Constrenyida per les noves construccions de Blasco Ibáñez i pel campus de Tarongers esta vella alqueria, amb el seu tros llaurat, és l'últim vestigi d'una forma de vida i d'un espai singular que fa un segle era completament rústic i rural i que hui pareix condemnat a la desaparició.