El vell Mercat del Cabanyal (1869) © Llibre 'Marítim. 100 instantáneas de la Valencia marinera'VALÈNCIA. Costa de creure però el carrer Escalante, en el tram que transcorre per la “zona zero”, era esplendorós, literalment, fins fa a penes trenta anys. La plaça del doctor Llorenç La Flor, l’amplaria de la via i la quantitat de cases baixes, amb l’encant del seu modest modernisme, permetien que el sol amerara, amb la llum del migdia, a passejants i veïns, fronteres i voreres, netes com una patena, reixes resplandents de purpurina i fustes de mobila llaurada, en portes i finestres. Hui Escalante és un trau, una ferida sagnant que obri en canal el cor del Cabanyal, com una pedrada insconcient de xiquets fent arca, però amb tota la mala llet, alevosament. Una degradació de dècades ha implementat un paisatge de solars i deixadea, de brutícia i, sobretot, de nous veïns que controlen els cantons com en en qualsevol escena de The Wire i que fiscalitzen qui passa pels seus dominis, com i per què, fent impossible tota convivència fins forçar tots els èxodes possibles. Si culpable és qui va obrir la ferida, no ho és menys qui no l’estanya, tenint els mitjans per a fer-ho.
En este carrer –per això té el seu nom– estigué la casa natal d’Eduard Escalante (1834-1895), el símbol indefugible del sainet valencià, junt a la musa del Xúquer, Josep Bernat i Baldoví (Sueca, 1809-1864). Bernat va desviar la seua visió satírica del món cap a les falles; fon l’inventor no només dels llibrets de falla, sinó també de la disposició escènica del monument faller conforme l’entenem hui. I va tindre, a més, una febril activitat política. Escalante, però, va lligar gran part de la seua activitat literària al gènere del sainet i a l’enorme èxit que tingué durant dos segles entre les classes populars valencianes. En realitat el sainet és l’evolució de la fecunda tradició satírica valenciana que es remunta als segles XV i XVI amb autors tan lúcids com Fenollar, Gassull, Vinyoles o Castellví. Què haguera sigut capaç d’enginyar el mestre si haguera vist el drama que es viu hui en el Cabanyal de la seua infància, paret amb paret? No se si haguera tingut humor d’escriure alguna cosa, la veritat.
El vell Mercat del Cabanyal estigué obert fins que s’inaugurà l’actual, el 2 de juliol de 1958. Les autoritats de l’època varen decidir enderrocar-lo, incapaços d’entendre la poesia que tancaven els seus murs. Havia sigut construït l’any 1869 per Pedro Llorca, en un esforç municipal per ordenar i dignificar l’activitat comercial que invadia el carrer. I podia haver sigut una fita arquitectònica en la ciutat d’haver-se construït segons el projecte de Joaquim Mª Calvo que es conserva en l’arxiu municipal. En tot cas, el Mercat era flamant en la seua discreció, amb la portalada de volutes naturalistes i l’escut de la ciutat en pedra. En l’interior les mercaderies s’oferien en cinquanta-dos parades. Als costats de l’entrada principal, recaent a Escalante, des d’abans del trenc d’alba, les “Fregidores” feien llonganisses, botifarres i “tortilles”, torraven pimentons i servien entrepans als treballadors i als primers clients. Les pescateres oferien el gènere abraçat al gel picat de la fàbrica de Terencio. En les rodalies, els tendals s’extenien amb els aparadors del llauradors d’Alboraia, de Beteró o de Vera, especialment els dijous, quan allò es convertia en un autèntic basar on es podien trobar, entre altres enginys –segons ens explica l’erudit Ximo Díez en El patrimonio de la Valencia marítima–, les famoses espardenyes de careta, amb reforços de pell, de Zamora, sabaters encara en tenda oberta en els carrers Benlliure i Lleons.
En la casa on va nàixer Eduard Escalante, mentres el geni de la sal grossa ja vivia en València, amb un cert reconeiximent, es despertaven pels matins amb l’oloreta de l’embotit i l’esgarrat, de l’oli cru i la rosada de la matinada, amb el discret guirigall dels comerciants que es despereaven. Amb el pas dels anys i a l’alcavor del mercat obriren bars i cafens tan emblemàtics com el de Crespo, d’enfeltrida tradició llevantina, del qual encara queden, en Falles, els bunyols que la família ven en la plaça de la Creu del Canyamelar, els més famosos del poble des de 1945, quan començaren a fer-ne a la porta del bar.
El jove Eduard no tingué una vida fàcil. Quan va nàixer el Mercat encara no s’havia bastit. El destí vullgué que sos pares feren un paró en el moll del Grau, en la travessia que els portava des d’Alacant a Marsella, per a tindre’l a ell. I que sa mare morirà en el part. El drama no acaba ací. El pare, oficial carabiner de simpaties lliberals, va ser desterrat a l’any, en companyia de l’editor Mariano Cabrerizo, per a morir poc despres. El xiquet va criar-se en el Cabanyal amb tres germanes, just al costat d’on s’alçaria el vell mercat i va guanyar-se la vida, ja als tretze anys, pintant palmitos. Just en la finca contigua, en el primer pis, casualment, hi hagué en els anys 70 i 80 una extraordinària acadèmia artística, amb un professor remugó que sempre parlava valencià. Els atrils s’escampaven sobre el pis hidràulic, entre les flaires dels olis i la humitat de l’hivern a vora mar. Aquella acadèmia era un de tants escenaris de creativitat que s’escampaven per un poble que, abans del drama de la zona zero, estava ben viu.
Ja més fadrí, i després d’haver viscut uns anys en Madrid, Escalante va abandonar el seu Cabanyal de la infància, el dels anys 40 del segle XIX, quan era un poble de prodigis, on les barraques anaven deixant pas a les cases d’obra, tot i que la rusticitat seguia invadint-ho tot, com dècades després s’encarregarien de fixar J. Lévy i companyia. Se’n va anar a viure a València, al carrer del Salvador núm. 16, on va escriure gran part de la seua obra. En l’any 35 del segle XX la societat L’antigor descobrí una artística placa en homenatge a l’escriptor, amb tots els honors, en presència de l’alcalde i amb les lloes de Rafel Gayano Lluch i de l’escriptor del Cabanyal Bernat Morales Sanmartín, llavors ja un venerable veterà de les lletres. La casa i la placa no existixen i en el seu lloc hi ha hui un conflictiu solar a esquenes de les Corts Valencianes.
L’any anterior s’havia commemorat el centenari del naiximent del mestre sainetiste en 1834, amb la instal·lació d’una placa al principi del seu carrer. D’aire moderniste destacava un retrat en relleu llaurat per l’escultor Francesc Marco Díaz. Aquell día Josep Peris Celda i Gayano Lluch glossaren la figura totèmica d’Escalante, abans del descobriment. Eres les vespres de la Guerra i els valencians vivíem dies d’optimisme, d’anhels democràtics, concretats en les negociacions per l’Estatut d’autonomia, il·lusió col·lectiva que només la maleïda guerra va truncar. Els carrers bollien de Senyeres i reivindicacions valencianistes, de punta a punt del país. Mentrimentres els cantons del Cap i Casal anaven omplint-se de sentits homenatges als prohòmens de la cultura pàtria.
Vint-i-cinc anys i una terrible guerra després, l’any 1959, durant un acte d’homenatge a l’escriptor, es descobrí una nova placa, esta volta en la frontera de la casa natalícia, que tampoc ha arribat als nostres dies. Ni la placa ni la casa, com en els altres casos. En 1995 Amics del Marítim commemorà el centenari del falliment i en col·locà una altra just en el mateix lloc de l’anterior, que se salvà de l’enderroc, amb una insòlita decisió municipal. L’Ajuntament del PP autoritzà que entraren les excavadores i s’alçara sobre el solar una finca de quatre altures, lletja i impersonal com un dimoni. Allí queda hui només la memòria, junt a l’altra memòria, la del Mercat. Junt a tantes altres memòries del poble que fon. I la placa de l’any 95, traslladada al nou edifici, en el número 183 del carrer. I si l’autoritat competent no posa remei tot serà memòria –o no– i no quedarà cap casa en peu, ni cap veí que les habite, capaç de resistir l’“escrache” quotidià d’una convivència impossible.
En un dels cantons de la plaça de Llorenç La Flor –el solar, en realitat, del mercat de 1869– se n’alça, entre les costelles de les cases adjacents, un altre, el d’allò que fon el Forn de l’Estrela, amb el seu miramar, enderrocat també per orde municipal l’any 2009. L’establiment tenia predicament en tota la ciutat de València per les seues rosquilletes i contribuí a la popularitat de les del Cabanyal per tot arreu, amb un subtil punt de llavoretes. Dien que venien, fins i tot, dels pobles de l’Horta a comprar-ne. El forn era també el lloc on els treballadors del Mercat –aquells per als qui era massa matí per a la fritanga–, compraven panellets acabats de coure i feien cassoleta en les mans, calfant-se-les, en les dures matinades dels hiverns que no duraven un sospir, com passa ara. Gaspar Rubio, el genial futboliste de Serra, essencial en la història del Llevant, anava cada matí, en els anys 20 i 30, a comprar pa, pastissets i rosquilletes a l’Estrela i la fornera no consentia mai que li pagara. S’estimava més que marcara uns quants gols el diumenge.
Paret amb paret amb el forn de l’Estrela hi ha una discreta casa de poble amb balcons al jardí que encara roman en peu. És l’última que s’alça mirant al sud, de front a la llum que tamisen els arbres, aillada entre enderrocs, propietat de la família de José Ballester Gozalvo, aquell il·lustre fill del Cabanyal que acabà dirigint els destins de la República des de l’exili francés. Entre les fronteres del carrer dels Àngels trobem el Teatre de l’Estrela i un parell de finques on els professionals de la ferralla no han deixat ni rastre de les reixes dels balcons ni dels marcs de portes i finestres. Podrien ser escenari immillorable de qualsevol ciència-ficció post-apocalíptica.
En un altre temps el Bar Granota oferia àgora de debats i trobades, a més d’almorzars tan dantescs com l’entorn que ara l’envolta. Va resistit estoicament, pero hagué de tancar també, al remat. Just a l’altra banda, tornant a Escalante, queda obert, com un milacre, l’antiga casa La Guapa, en un altre edifici aillat entre enderrocs i abraçat per parroquians de llarg recorregut, alguns dels quals peguen cabotades entre quintet i quintet veient algun remember en la televisió, com si el present fóra massa hostil. El vermut és bo i fer-se’l sobre el taulell, millor. Desviar la mirada cap a dins i cap a la porta de vidre, aleatòriament, trasmet una sensació d’espai que ja no està, de decadència pacífica, de provisionalitat, com qui espera la mort sense por. A través dels cristalls de La Guapa han transcorregut els anys i la destrucció com un “timelapse” pervers.
Enfront del bar, i amb el casal al costat, es plantava la falla d’Escalante-Empar Guillem, ubicada hui en Josep Benlliure, des que la comissió va decidir que els reunia l’amor per la festa, més que la gresca permanent per salvar el monument i a la xicalla dels vàndals. A l’altre costat, cantó amb Empar Guillem, al costat del solar que acull fa uns dies un reten de la policia local, una casa se sosté, en precari, perquè la planta baixa estava atabacada de prestatgeries a seny de llibres de segona mà que rodaven –o roden, si encara estan o si hi ha algú que els compre– per fires, rastres i mercadets. En tot cas fan més servici a l’equilibri que pilars i forjats.
En una escena de la novel·la El cas Forlati el detectiu anglés, en un dels seus primers tombs pel Cabanyal, es troba a un iaio assentat en una cadira de boga pintada de blau celest, com el cel que entra vertical pel carrer Escalante, apedaçant xàrcies sobre la vorera, amb la rabasseta caiguent-li de la comissura dels llavis. Era una de les cases pròximes a La Guapa, probablement un dels solars. Aquell vell ja era una anomalia, una espècie en extinció, en el meu record de fa 30 anys, com les xàrcies de fil i l’ofici.
En el tram de carrer des d’Empar Guillem a la travessia de Pescadors –i inclús fins a Cura Planells– destaca la sensació d’abandó de les cases i dels comerços, com si haguera hagut un atac sobtat i els habitants hagueren fugit amb pijama. Don Pollo encara conserva els rètols, mig trencats, la ferreteria ni això… Sobreïx, entre tanta tristor, l’edifici cantoner amb Pescadors, una finqueta clàssica, celest i blanca, que és la seu de la Societat Musical Poblats Marítims. Una miqueta més enllà s’enfila cap al cel un dels miramars més emblemàtics de tot el Cabanyal, que aguarda, amb poca esperança, alguna intervenció d’emergència que el salve d’un deteriorament imminent. Dos anys i mig després del nou govern municipal no existix ni una simple llista del patrimoni que caldria preservar de forma urgent ni per descomptat cap intenció de protegir-lo. Si El Cabanyal ha de tindre algun futur, més enllà del que vinga marcat per la iniciativa privada i les lleis del mercat, tot este tram d’Escalante hauria de protegir-se, rehabilitar-se –i fins i tot reconstruir-se– abans que fóra tard. O això o no quedarà rastre d’allò que fórem.
Sospite que Escalante s’inspirà en la vida d’eixe tros del Cabanyal en què va fer-se un homenet per a escriure obres tan cèlebres com Bufar en caldo gelat. Els valencians, en general, som prou de voler aparentar i no és cap secret que d’eixa exacerbada actitud, tan pròpia del Cabanyal, va nàixer l’esclat de modernisme popular més important del món. Per als humils habitants del poble la frontera, allò que veuen els altres, era la part més important de la casa. Havia de lluir refulgent i per això l’arquitecte Víctor Gosalvez va trobar tan fàcil convéncer als veïns per a decorar les fronteres amb taulellets de Manises, ornaments i reixes naturalistes i senyorials portes de mobila. L’ostentació anava per barris, però en les zones més humils del Cap de França no solia passar del rebedor de la casa, que és fins on entraven els veïns i familiars. Disposat amb les engrunsadores i amb els taulellets figuratius fins a mitja altura, cobrava el ple sentit de la paraula: el lloc de rebre visites, de filosofar de la vida, de posar problemes damunt la taula, de demanar la mà de la filla, de sol·licitar un prèstec, d’oferir una faena i arreglar un jornal, de tindre un quinzet d’intimitat, sense perdre de vista el carrer, l’epicentre de la vida. Del corredor cap a dins tot era pura austeritat. Escalante sabia de la capacitat dels valencians per a riure’ns de nosaltres mateixos. El Mercat que s’alçaria just al costat de la casa on va nàixer era un sainet permanent, un “casting” on trobar personatges amb una versemblança impossible de recrear per al millor actor del món. Fins i tot els pilars de l’entrada principal –com es veu en la fotografia– s’usaven per a publicitar les obres (sobretot sainets) que es representaven en els teatres del poble. Bufar en caldo gelat, com tants altres sainets d’Escalante, eren un reflex de la societat valenciana d’aquell temps. Em pregunte quin gènere seria capaç de retratar tot allò que ha succeït en el Cabanyal en els últims 30 anys. Potser Cabanyal Z… L’amargor, mentrimentres, fa niu, encara, en l’ànima de milers de veïns. Just al costat del lloc on Escalante vingué al món, envoltat en el drama.
