Fotos: DANI VALEROVALÈNCIA. "Partit a partit". La frase feta icona del que, fins ara, ha estat la frase futbolística més rellevant del futbol al segle XXI connecta amb el que els Manel sostenen de la seua tasca creativa. Arriba un nou disc, el quart, vuit anys després d'aquell -no menys icònic- Els millors professors europeus (2008). Però els membres del grup rebutgen sovint cap vinculació a les identitats per les quals no els qüestiona esta conversa per a Valencia Plaza. Potser per a entendre les dades de vendes de discs a Espanya (han estat número u amb el seu anterior disc, els únics junt a Lluís Llach i Joan Manuel Serrat a aconseguir-ho) cal acceptar la ficció 'de gent normal' als seus treballs, allunyats de la causa política, molt menys de la independentista i per igual de la futbolística. Tot i que els mitjans, de tant en tant, han vist un punt de paranoia en la identitat del grup amb els símbols.
El nou disc, Jo competeixo (2016), és una volta de rosca, que estira al límit la capacitat dels seus seguidors per a adaptar-se ràpid a les noves inquietuds i abandonar per sempre el so iniciàtic d'ukelele o les cordes protoorquestrals del seu segon disc (10 milles per veure una bona armadura, 2011). Capaços d'omplir durant dies consecutius sales multitudinàries a Madrid, Catalunya, les Illes Balears i la Comunitat Valenciana, "són la nostra casa" i no troben punt d'inflexió a les gires que ara de nou s'enceten i que els portaran el pròxim 10 o 11 de juny a València (Festival de les Arts).
Al concert compareixeran eixes noves cançons, després d'una producció a Nova York que allunya prou l'estadi de so dels anteriors treballs d’estudi. Cançons amb una fília electrònica més avançada, hereves dels sintetitzador que han explorat i que el seu productor, Jake Aron, ha fet muscular al llarg d'un disc amb ambients especialment interessants i fins i tot una mena de rap a la cançó que tanca el disc i li posa nom.
-Tot i que el disc sona a una suma d'inquietuds amb arrels a la resta d’àlbums (amb l'excepció de les branques més folkies), és difícil no barrejar excessives idees, capes i sons als treballs actuals?
-Roger Padilla: No, perquè sempre treballem els discos cançó a cançó. Una mateixa cançó evoluciona cap a diferents llocs i no ens limitem. Les cançons, de fet, al disc busquen ambients més buits, per tractar amb textures noves per a nosaltres.
-Martí Maymó: Seria molt interessant fer-ho... és a dir, saber fer-ho. Nosaltres no fem discos així. El que uneix les cançons d'un disc de Manel és que les cançons estan fetes alhora.
-I trieu, per primera vegada, fer les cançons una a una i deixar el treball de producció en mans d'un tercer, Jake Aron. Per què ell?
-R.P.: Era una de les idees que volíem treballar. Un disc que no estiguera obligatòriament fet a Barcelona. No tornar a dormir a casa, sinó fer treball d'estudi. A més, volíem deixar-ho tot en mans d’un tercer. Amb aquest objectiu vam començar a buscar en els crèdits dels àlbums que ens agradaven perquè, de cap, és possible que només ens sorgiren noms com George Martin i Phil Spector. I així és com vam trobar Jake Aron, amb qui a més va sorgir un contacte directe.
-M.M.: Una de les coses que ens feia vertaderament por era anar a un país que no coneixes i trobar-te amb un productor que et diga: ‘pagues la tarifa, faig el meu treball i marxes per on has vingut. Tan contents’. Així que era important saber la seua implicació. Però resulta que havia escoltat els discos, que ens va enviar idees de cada cançó... A més, ens va agradar que fos un persona jove amb moltes ganes, que ha participat en distintes parts de processos de màster i gravació.
-I també hi ha una part de teràpia de grup en el fet de deixar-ho tot en mans d’un tercer.
-R.P.: La veritat és que les cançons estaven molt enfocades, però tu saps com fas les coses, saps fins on arriben els teus companys, i ell té la capacitat de portar-ho a un altre nivell.
-M.M.: Ens abellia veure com funcionava el disc quan l’agafava algú de fora. Nosaltres creiem que som un grup de persones amb les idees molt clares i el fet que algú des de fora ens digués el contrari sobre algun tema ens agradava.
-Ara pot haver-hi molta distància entre el vostre primer disc i aquest en un sentit de producció i de so. Com a curiositat, quant de temps fa que no escolteu el primer?
-R.P.: Crec que l’altre dia sopant a casa d’un amic va sonar, així en mode random. Segurament hi ha molta distància de so entre l'un i l’altre, però no és millor l’un que l’altre. Va ser de la manera que havia de ser i, de fet, el seu encant és eixa personalitat tan... parsimoniosa.
- Heu passat un mes junts a tots els nivells, molt concentrats per fer el millor disc possible, en mans d’un productor musical… Vos imagineu ara fer un disc d’una altra manera?
-M.M.: Valorant-ho ara mateix, et diríem que tornaríem a fer-ho igual, però fins que no tens les cançons i no saps cap a on van, no té sentit pensar en això. Per al següent buscarem el mateix o una altra cosa, no ho podem saber.
-Les vostres lletres han sigut una punta de llança per a connectar amb bona part del vostre public. Aron ha conegut les lletres o ha fet algun treball específic a partir d’elles?
-R.P.: No, i això era un al·licient. Fins ara les lletres han tingut molt de valor i, sense dir que eren la part més important, semblava que molt del que fèiem girava al voltant de la lletra. Volíem saber què passava si la producció musical quedava en mans d’un tercer, si ens sotmetíem musicalment a un punt de vista extern. És estimulant.
-D’alguna manera, en el vostre entorn s’hauran fet comentaris sobre la idea d’anar a gravar el disc a Nova York...
-M.M.: Tothom ha pensat: ‘mira, se’n van a Nova York, que és una cosa que queda molt bé en una nota de premsa’. Bé, hem anat a Nova York perquè ell vivia allà i treballava allà. Hem parlat amb gent d’Alemanya, França i fins i tot de Barcelona, però la persona amb la qual volíem treballar estava allà. No hi ha hagut res més.
- I, de fet, l’estudi tampoc és precisament i en un sentit interiorista una ‘nau espacial’.
-R.P.: No. Aron és un productor amb molt bon material, però l’estudi en si no és que siga una flipada.
-M.M.: És una persona que ha invertit per tenir tot aquest material i no tant per crear un espai zen. Al final, l’experiència ha estat de puta mare. Ens abellia i ho hem fet i no té res a veure amb el fet de marcar una fita per haver gravat un disc a Nova York. Era bo per al grup, bo per a aquest disc en concret i bo per al que fem. No ho diem amb la boca petita, perquè estem molt contents amb el resultat.
- A les maquetes ja apunteu que hi ha una recerca pels sons de sintetitzadors analògics, però amb el material d’Aron s’ha disparat la seua presència (i importància) en el disc. Com ho traslladareu al directe?
-M.M. Doncs tal com va succeir amb les cordes del segon disc, que té cançons que són gairebé orquestrals, el que no ens plantegem és reproduir el que hem gravat al detall. Arreglarem les cançons i les adaptarem. A més, creiem que és interessant per al públic poder escoltar-les d’una altra manera i en gran mesura et pots aproximar amb les guitarres o el baix al que fas amb el sintetitzador.
- Però mai no és una qüestió que vos limita: ‘no graves açò o allò altre, que s’ha de traduir al directe’.
-R.P.: Crec que no mai. Potser un poc al tercer disc (Atletes, baixin de l'escenari. 2013). Tenir eixe pensament que dius és ser molt cabró i pot fer-te mal al final i limitar el disc o el so.
-Quines són les sensacions amb el disc?
-R.P.: Recorde l’últim dia en eixir de l’estudi, les sensacions, ho comentàvem: hem fet una cosa que té molt bona pinta. Passarà el que haja de passar, però continuem pensant el mateix.
-M.M.: La veritat és que estem molt molt contents i tranquils. No per haver treballat moltíssim. És la vegada que els quatre coincidim per complet en les bones sensacions. Després arribaran els moments de trobar allò que hauries fet en aquesta o aquella cançó... No serà mala senyal; haurem de gravar un altre disc nou.
-Per cert, el sistema de mitjans i tot el que l’envolta, el propi dia a dia amb la llengua i el suport institucional ha generat que vosaltres sigueu a Catalunya i a la Comunitat Valenciana un grup de masses, però, per exemple, Senior i el Cor Brutal ho siguen només a Catalunya. Sou conscients que el pop i el rock ací i en valencià és una barrera d’accés i que, alhora, no ho ha sigut per bandes com vosaltres?
-R.P. La veritat és que... no, no ho sabia. Nosaltres, clar, en el cas de Senior el veiem actuar allà davant de centenars o milers de persones si és un festival.
-M.M. La meva sensació és que quan començàvem hi havia més referents de grups valencians que escoltàvem que ara, però pot ser per altres factors...
-Perquè ací, per a vosaltres, és com actuar a casa.
-R.P.: Sí. És que... mai no hi ha hagut cap morbositat al respecte. Poden ser més quilòmetres o menys, però a traves de la llengua tenim la sensació d’estar en un lloc igual de pròxim que Lleida o Tarragona o... aquí.
- I si haguéreu de citar un referent dins del rock o el pop ‘dels d’ací’?
-R.P.: Jo tinc clar que diria Senior. Per la música i per la banda en directe.
-M.M. De fet, a Nova York vam fer amistat amb un músic en un concert. Vam anar a sopar a sa casa un dia i el tio ens parlava de Senior! Va ser genial.
El grupo catalán presenta Per la bona gent, un disco lleno de nuevas referencias, que presentará en el Festival Deleste
