GRUPO PLAZA

VELES E BENS

Marstal i el Cabanyal: matar l'amor per la mar

23/09/2017 - 

VALÈNCIA. Quan escriguí El Grau, un port furtat a la mar vaig fer referència a, en opinió d’eixe excel·lent escriptor d’aventures que és Jacinto Antón, una de les grans novel·les daneses contemporànies: Nosaltres, els ofegats. Gràcies al magistral llibre de Carsten Jensen –que fou entrevistat per Josep Vicent Miralles en el Lletraferit – descobrírem Marstal, el seu poble, i ara nostre.

Ubicat en l’illa d’Ærø té 2300 habitants que, des del segle XVI visqueren de la mar, de cara a la mar, dins –literalment– de la mar, embarcats i massa a sovint ofegats. En aquella ocasió vaig escriure: "La història de Marstal, novel·lada amb mestria per Jensen en Nosaltres, els ofegats, és com la del Cabanyal-Canyamelar-Grau: dos pobles, danés i valencià, bolcats a la mar on un dia les dones, fartes de parir hòmens per a que se’ls engoliren les negres aigües, decidiren posar fi a una existència esguitada de tragèdies. No va ser gens senzill, ni allà ni ací. A banda de buscar alternatives per al sustent vital, calia arrancar d’arrel l’ànima marinera de tot un poble. Ho aconseguiren". 

Hui Marstal viu del turisme, vinculat a la seua mítica història, immortalitzada per Carsten. Això quan la climatologia ho permet, entre maig i setembre, i el termòmetre s’allunya dels –10º de l’hivern. També hi han algunes drassanes, molt prestigiades per la tradició nàutica de la localitat. Abans només existien mariners, calafats i artesans vinculats amb la indústria nàutica, la vida dels quals es pot rastrejar en el discret Museu marítim, que conserva les arrels del que, durant segles, fon el segon port més important de Dinamarca, per darrere només de Copenhaguen.

Amb una població que multiplica per quinze la de Marstal, el Cabanyal-Grau és fill, igualment, d’una tradició secular com a poble de mariners i pescadors que busca refermar la identitat històrica i projectar-la cap al futur, amb un enorme potencial turístic i de servicis i amb l’avantatge de ser la frontera marítima d’una ciutat com València i la frontiça d’un dels ports amb major activitat d’Europa.

[Digressió núm. 1, sobre el turisme. Ara que ens abandonen els rigors de la canícula estival minva la virulència d’alguns sectors, minoritaris, que s’anuncien enemics de la gentrificació i la turistificació, amaina el temporal i es pot reprendre el debat seré sobre com construir el futur del Cabanyal, deixant a banda la sal grossa. Al costat de la platja i amb un gran valor patrimonial no és estrany que hi haja una quantitat creixent de persones que vullguen viure en el Cabanyal i que vullguen visitar-lo. I més encara que passaria si s’abordaren les mides polítiques llargament desitjades per a garantir la seguretat i la convivència i per a protegir el patrimoni. Alguns celebren el manteniment d’esta existència insalubre com a fre a la gentrificació, com si les coses només pugueren ser blanques o negres. Obliden –o potser ignoren– que no és tan llunyà el temps en què el Cabanyal fon un espai digne i esplendent i que els seus fills volen que ho torne a ser. També ignoren –o potser obliden– que si un dia les administracions prenen la determinació de fer complir la llei i d’extirpar la delinqüència, consentida durant dècades pel PP, segurament pujaran els preus de la vivenda, però no necessàriament per la temuda especulació, sinó perquè l’actual situació és una anomalia, per més que una dreta cavernícola la perpetuara fins a fer-nos creure que el Cabanyal era allò: cases tapiades, narcosales, ocupacions, brutícia, fogueres, amenaces, aldarulls, impunitat. Esta conjuntura no és el Cabanyal, ni del passat ni del futur. Cal anar en compte per a construir un futur sense exclusions, però alertar contra la hipotètica (encara, desgraciadament) regeneració del poble quan el teixit comercial seguix destrossat, hi han centenars de cases ruïnoses o tapiades i un ample palmito d’activitats il·lícites és, realment, una broma de mal gust i un atemptat contra la dignitat de la immensa majoria dels veïns.]

Un mercant de Marstal en el port de València.

“Podeu anomenar tots els barris de putes del món i totes les marques de begudes i, en acabant, podeu comptar-les i sumar-les i, així, aplegareu a una quantitat que mostra, matemàticament, per què ofegar-se és una terrible bajania”. Este és un dels molts cants a la vida que inunden Nosaltres, els ofegats i el cant a la vida, en un context tan hostil com la vida en la mar, en Marstal, té més vàlua.

Fa unes setmanes vaig trobar la foto de la goleta Atlantic fullejant el llibre Marítim. 100 instantáneas de la València marinera i em va vindre al cap tot allò de la suma de barris de putes i marques de begudes. Em sobtà llegir el nom de Marstal, en lletres de bronze, sobre la mètopa de popa del vaixell. Trobar un dels mítics velers de Marstal entrant en el port de València a primeries del segle XX convida a fabular. Marstal i el Cabanyal-Grau abjuraren de segles de tradició marinera per a pegar un gir copernicà a la història i defugir les estretors de la vida en la mar, en el fil d’aram, per més que, indefugiblement, tant en Marstal com en el Cabanyal i des que el món és món, les travessies marítimes eren també el paradís de romàntics i idealistes. ¿Com fon aquell encontre entre mariners valencians i danesos, tan units, sense saber-ho encara, pel destí?

“Tot mariner hauria d’experimentar alguna volta en la vida tindre dalt del cap el càlid sol i les torres de velam amb el vent alisi en popa, assentar-se en el penol de la verga major a vint metros de terra i sentir-se l’amo del món” posa Carsten en boca dels seus personatges. Excita pensar en les inquietuds i les expectatives dels marins que, ansiosos per tocar terra, observaven el remolcador que arrossega –per més que el cap que els unix estiga sem– la goleta, amb la mirada atenta del pràctic, a popa, cap als molls del Grau. Són segur les mateixes que ens trasmet Jensen en la novel·la.

El mercant mostra orgullós sobre el costat la llona amb el nom del país, del vaixell i amb la bandera de la creu blanca sobre fons roig, en un ritual habitual de salutació a les gents del port d’arribada, una cortesia comercial. La foto, per la vestimenta dels curiosos que observen l’entrada des de la riba de la vella bocana del port (hui desapareguda), està presa en hivern i, per tant, l’Atlantic s’aventuraria fins a este racó del Mediterrani per a fer la clàssica carregada de taronges amb destinació a Alemanya o a la pròpia Dinamarca. Les il·lusions d’aquells mariners de Marstal, veient ja tan prop l’hora d’abaixar l’escala reial des del portaló, es devien emmarcar en el càlcul matemàtic aquell de les bagasses i les begudes. Potser alguns ja conegueren d’altres viatges els locals més sòrdids del Corralàs, el vell barri de carrerons estrets, on a penes entrava la llum –però si l’olor a brea i mar–, entorn a l’església de Santa Maria del Mar, desaparegut després dels bombardejos feixistes durant la Guerra Civil. Potser inclús tingueren alguna vella amiga entre les finques destabacades de darrere del Grand Hotel del Port. O fins i tot un amor efímer, encara que, com deixà escrit Jensen: “A les dones els agradaven els hòmens que les feien riure; però amaven a l’home que les feia patir”.

[Disgressió núm. 2, d’arribar a port. Diuen que en aquell temps tots els barris portuaris del món eren molt semblants: abeuradors on asseciar les ànsies dels mariners vinguts d’altres latituts, després de molts jorns de mar; on dilapidar els jornals, amb generositat i succedanis d’amor; on atipar-se de sensacions, després de navegacions dures, ataüllant suggerents horitzons; espais farcits de bocamolls i busca-raons, de querelles i bregues, de sang i traus, navalles i pals. Tot allò ha canviat, encara que no tant com pareix. Les ciutats oferixen al visitant –que ja té poc a vore amb aquells marins– altres atraccions. Açò nostre és l’eufemisme que empraven els Soprano per a referir-se a eixe negoci que sempre funciona, hi haja crisi o bonança”, com expliquen en una de tantes mítiques escenes, en la rebotiga del Bada Bind. Però tot i la vigència de la prostitució, el joc i l’alcohol –amb major o menor luxe i millor o pitjor destil·lació– el foraster ara busca el bar, el pub o la disco, la botiga, el futbol local i, en alguns casos, la gastronomia i fins i tot, algun acostament a la cultura local. I per descomptat fer-se un selfie cada quinze minuts per a alimentar l’instagram. Els mariners eren els viatgers del temps antic, quan rodar països era una distracció reservada als aristòcrates. Molt abans que Ryan Air i Airbnb universalitzaren el turisme]

 

Mariners, esglésies i vaixells votius

Fins fa no res en la immensa majoria dels pobles pesquers del planeta la vida s’organitzava sobre tres coordenades: l’església, el mercat i el port. La senzilla església de Marstal, bastida l’any 1738 era l’epicentre dels anhels i desvels de la població local, com les dels Àngels, el Rosari i Santa Maria del Mar, en la València marítima. Era el lloc on encomanar-se a Déu, pregar pels que estan en la mar, demanar bon oratge per als que van a partir i oferir gràcies pels que han tornat sans. I on buscar respostes davant dels grans reptes de la vida i la mort, amb les que els hòmens de mar i les seues famílies convivien a diari.

 

Del sostre de l’església de Marstal pengen set vaixells votius. En el Cabanyal, si existí alguna volta esta bella tradició, s’ha perdut el rastre, com en els altres ports valencians. Les naus votives són maquetes –algunes amb un nivell de detall impressionant– que els mariners més devots confeccionaven i oferien a la mare de Déu en què s’emparaven, en agraïment per haver sobreviscut a un temporal o un naufraugi. També ho feien alguns armadors i capitans, per a que vetlara per la nau. En Tarragona, en l’ermita de sant Magí, pengen uns quants vaixells entre les arcades; també en Marsella o en molts pobles d’Euskadi. La tradició pareix que era sobretot nòrdica.

[Disgressió núm. 3, sobre maquetes, memòria i museus. L’estampa més semblant que tenim, probablement, a la de l’església de Marstal, és la de l’interior dels magatzems municipals del polígon de Vara de Quart, on es conserven les maquetes procedents del xicotet museu marítim que existí en una de les torres dels Serrans, material que és la base del que es projecta des de la Generalitat. L’orige del modelisme naval, fins on sabem, es remunta als egipcis i costa poc imaginar que en moltes i antiquíssimes tradicions culturals europees, les maquetes existirien com a exvots. Qui sap si alguna d’eixes maquetes valencianes prové d’alguna ermita marinera o, fins i tot, si no està inspirada en alguna nau votiva. Per última volta s’issaren les veles. Per última volta el port estigué ple de vaixells es llig en Nosaltres, els ofegats. Les dones de Marstal varen decidir que el poble no viuria mai més de la mar i ho aconseguiren. En el Cabanyal passà alguna cosa molt semblant: en els anys 40 els últims grans mariners varen ordir el tall generacional i decidiren un futur sense angoixa ni tragèdia per als que havien de vindre. Ací i allà fon una decisió conscient per a millorar la qualitat de vida. No és menys cert que ací i allà calgué matar del cor dels hòmens l’amor per la mar, calgué un esforç insòlit per evitar la transmissió de l’amor per la mar als descendents. El Museu Marítim de València té tanta importància perquè, més enllà del plaer lúdic que sempre entranya una exposició permanent, ha de ser el catalitzador que retrobe definitivament a València amb la seua mar. El projecte inicial inclou la rehabilitació i readaptació d’espais per a bastir diverses seus, alguns d’ells els mateixos on els cabanyalers del segle XIX i part del XX forjaren la identitat que hem heretat i que pretenem preservar. València, el cap i casal però també el país, necessita un gran museu marítim que permeta entendre la identitat del Cabanyal, de Torrevella, de Vinaròs, de Borriana o de Santa Pola].

 Mentrimentres, des de la iniciativa privada es llancen projectes com el llibre Marítim. 100 instantáneas de la València marinera, coordinat per Pep Martorell i Dani Reverter, que “rescata part de la nostra memòria col·lectiva, en este cas visual” –expliquen– i que pretén ajudar als nouvinguts a comprendre què és i què fon el Marítim”. Perquè un dels grans reptes del Cabanyal del futur és precisament eixe: integrar als centenars de famílies que vindran a repoblar-lo després de vint-i-quatre anys de progressiu despoblament. I per a fer-ho està bé entendre que darrere de cascuna d’estes cent estampes gràfiques, i de tantes altres, perviuen grans històries. Com la de Marstal i el Cabanyal, units, ara també, per la bella fotografia, d’autor desconegut, de la goleta ‘Atlantic’ entrant en el port del Grau.


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme