Menjar amb un estrany està de moda a València

VALÈNCIA. Des de menuts ens ensenyen a no parlar amb estranys, però la literatura i el cine han recreat la inoblidable experiència emocional que pot arribar a ser amar (Robert Mulligan, 1963) o ballar (Mike Newell, 1985) amb un estrany; hores de confraternització, clímax i separació que han acabat, en no poques ocasions, en noves vides al món. A pesar del caràcter extravertit mediterrani, són els nord-americans i europeus dels nord els que ens demostren les virtuts de socialitzar-se amb desconeguts, ara també a la taula. Cada vegada trobem més restaurants que, siga per qüestió d’espai, siga per convertir el menjar en una vivència irrepetible en tots els sentits, ens conviden, o fins i tot, ens obliguen a menjar amb altres comensals.

És l’essència de Fierro, un taller gastronòmic instal·lat al cor de Russafa, envidriat amb vistes a l’església de Sant Valero. Però en creuar les portes d’entrada, l’argot de cuina moderna es desplaçat per la sensació vital d’anar a sopar a casa d’una parella de grans, Germán Carrizo i Carito Lourenço, un mestre de la carn i una postrera, com es defineix ella mateixa. Deixebles de Quique Dacosta a l’original El Poblet de Dènia, a les seues esquenes reposa també l’èxit de Vuelve Carolina i la primera Estrella Michelín d’El Poblet de València.

El ritual en “sa casa”, tal i com fan els bons amfitrions als que agrada ajuntar amics diversos, comença amb l’aperitiu descongestionant a la mateixa cuina; sí, la cervesa és miraculosa en este sentit. En eixe moment en què es trenca el gel i ja et sents com a casa es quan passes a seure a la gran taula per assaborir quatre tapes suggerents, entres elles, una empanada criolla amb recepta octogenària. “Hace dos años esa fue mi experiencia en un restaurante de Nueva York que no es más que una barra para 14 personas. Me lo recomendó Ricard Camarena. Se llama Blanca el restaurante. Estuve embobado viendo al chef como cocinaba todos los platos. No los decoraba. Sus chicos eran los que le ayudaban a emplatar”, recorda Germán d’aquell moment inspirador per al nou projecte. Com no, havia de compartir-lo amb la seua alma mater, Carito, qui desvela l’essència de Fierro: “Queremos poner en valor los productos que usamos. Por ejemplo, nuestra ensalada de calabaza y queso azul està elaborada con la mejor calabaza de la temporada, tierna, dulce... y en el momento en que ya no esté a punto dejaremos de prepararla. Lo mismo pasa con el queso azul. Es el de Ramón Lizeaga, de San Sebastián. Con sus manos lo elabora desde que pastan las ovejas hasta que nos lo manda. Los nuestros son platos de intensidad, de sabor”.

Un menú sorpresa, nocturn i en directe

Els essers humans estem fets d’interacció social i més si l’experiència ens es comuna, com es degustar un menú sorpresa cuinat en directe per a 12 aventurers. Esta nit l’arròs és un risotto amb només un bon fons i tòfona blanca Ningú parla. Moment místic. I de sobte, l’esclafit. En acabar, tots comencen a aplaudir. Un d’ells, Laura: “Somos valencianos. Estamos muy acostumbrados a comerlo, no precisamente por la noche y la sensación ha sido increible. Ha sido una reacción espontánea y conjunta”. La interacció brolla de nou en este misteriós passatge, on es descobreix un porc ibèric simplement marcat en la graella i postres que combinen vegetals, un punt de sal, un altre cítric i un més picant.

“Una noche reunimos en la mesa seis parejas, solo dos se conocían. Acabaron creando un grupo de whatsapp y yéndose de copas”, rememoren els amfitrions, que han escrit ja quasi un diari d’anècdotes: “El dia de Halloween un hombre reservó la mesa para diez amigos que no se conocían entre ellos y hay un chico que nos ha pedido la mesa para él y su chica solos. Quiere pedirle matrimonio”, somriu amb picardia Germán.

Una experiència més vibrant tindran els que s’atrevisquen a entrar en Samsha, el restaurant del televisiu Víctor Rodrigo que es reinventa com a sala d’espectacle en el seu dècim aniversari. Anar-hi a sopar suposa ara comprar prèviament entrada per a un xou que combina sessió DJ, una galeria d’art i un teatre comestible sobre una única taula en forma d’u. La paraula restaurant desapareix i Samsha passa a ser entreteniment per a 16 comensals disposats a ser sorpresos pels cinc sentits.

Ni restaurant, ni carta, ni plat

De fet, es volatilitza el concepte de plat. “Para poder crear una nueva experiencia necesitábamos un material que nos permitiese tener una base para poder emplatar directamente sobre la encimera de cocina. No se raya, es un material totalmente apto para el contacto directo con alimentós, tampoco se quema ni absorbe ningún líquido, y encima es muy fácil de limpiar”, ens explica el seu artífex i mestre de cerimònies.

Més casolana, diürna i econòmica és la taula de Domèstic. La probabilitat de veure’t obligat a dinar a soles es multiplica exponencialment al ritme que es reprodueixen tablets i smartphones. “Hay muchas persones que trabajan solas. Y cuando comes solo, no desconectas, continuas trabajando. En cambio, si te rodeas de gente, escuchas conversaciones a tu alrededor e incluso te animas a opinar, te sientes más relajado. Es muy normal comer solo en mesas compartidas en las grandes capitales de Europa y aquí parece que està mal visto estar solo”, assegura Esther mentre assaboreix un rollet de pasta filo amb verdures i tofu.

Menjar en companyia ajuda a desconnectar

Per aprofitar l’espai, per efectes estètics i per explotar l’oportunitat de conèixer gent diversa, Pablo i Carla van ubicar una gran taula al centre del seu restaurant d’anar per casa, una metamorfosi de la botiga de menjars per a emportar que obriren fa sis anys al barri del Carme. “La gent major es tal vegada la més reticent”, subratlla Carla, qui assegura que “una parella estava tan a gust amb la conversa que va sorgir improvisadament que va preferir romandre i anar més tard a treballar aquella vesprada. Des d’aleshores, cada vegada que tornen em demanen que volen seure en la compartida perquè ho passen fenomenal.”

Una relació, un treball, unes rialles, una reflexió existencialista, o més probablement estos dies política, pot ser el fruit de menjar amb un estrany; qui sap si també una criatura. Relacionar-se forma part de les nostres arrels humanes, una essència que estem perdent en una societat tecnològica que ens aïlla del contacte diari amb les persones. Per això, esta setmana valga la pena revisar la màxima de Rousseau passant-se per una d’estes taules socials. Bon profit!