Pokemon Go són els gamusinos de tota la vida  

VALÈNCIA. Recordeu eixa pregunta "Vols anar a caçar gambosins (gamusinos)?", amb la qual s'intentava enganyar algú per tal que anara a passejar per la nit a la recerca d'este animal mitològic. Com si foren unicorns, algun despistat pensava que en realitat existien, i que com eren animals molt difícils d'atrapar, calia eixir a buscar-los entre els pins a fosques. Eixa frase ara s'ha substituït per "anem a caçar pokémons".

Haureu vist molta gent pel carrer mirant el mòbil i tocant la pantalla. Com si miraren els whatsapps però sense escriure tant i amb cara de contents, com si estigueren festejant: són els caçadors de pokémons. Els pokémons són uns animalets digitals que "habiten" els carrers, les cases i els parcs de totes les ciutats del món. Formen part d'un joc gratuït dels japonesos de Nintendo que s'ha convertit en un fenomen mundial, i que a Espanya està arrasant.

Fa unes setmanes, quan em contaren en què consistia el Pokémon Go, vaig pensar: "a Espanya triomfarà més que la Coca-Cola". Perquè en un país en el qual invertim el nostre temps mirant "Sálvame", "El Tour de França" i "Acacias 38", invertir-lo caçant éssers inexistents és molt lògic. I ací a més a més ens encisa que les coses siguen gratuïtes, el Twitter, el Facebook, el WhatsApp, el Candy Crush, la música, les series online... tenim la cultura de "tot debades", i este joc és principalment gratuït.

A més, com si foren aquells animalets anomenats tamagotchis, els pots donar caramels, evolucionen, es fan majors i no embruten ni cal anar darrere d'ells netejant-los les cagueraes que deixen pel carrer. Però tampoc cal estar damunt d'ells, si no els fas cas no es moren, així que són els animalets de companyia ideals, llevat del fet que no els pot acariciar ni et posaran ullets tendres.

Per a caçar els pokémons cal tirar-los una bola "pokeball", o moltes, i la gent va passant per davant teu mentre lluites amb un Rattata, que és un pokémon amb cara de rata d'albufera cabrejada. L'altre dia em feia un jugador el gest que m'apartara amb la mà, sembla que els molestes mentre tiren la boleta a la seua mascota virtual i miren la pantalla del telèfon. En la vida real una rata d'albufera els acollonaria, i a la seua mascota ja fa temps que es cansaren de llançar-li la boleta, però en el món digital són mestres de nivell 45 i mentre van mirant a la pantalleta no veuen el món que els rodeja i potser xafen una caguerà de gos, però no una de digital, una de ben pudenta, de les que et fa plantejar-te tirar les sabates al fem.

I si alguns són experts quan toca caçar pokémons, eixos són els valencians. Habituats com estem a lluitar per la cuixa de pollastre de la paella cada diumenge (hi ha cosins que s'han deixat de parlar per furtar-se un tros de fetge), a buscar el millor raconet per a viure la mascletà, a esquivar tots els embussos tirant per travessa, i a trobar-li pegues a tot "no ens quadra res". Normal és per tant que ens convertim en una potència mundial a curt termini del joc este. Perquè a més hi ha una norma que es complix a València, si passa a l'antic llit del riu Túria, triomfa.

El parc que creua la ciutat de València patix una sobrepoblació de runners, ciclistes, passejants, turistes, futbolistes, gent que va al cine d'estiu o a escoltar música, cumpleanyers, firaires... i ara també de caçadors de pokémons. Perquè sembla que "el riu està petat" d'estos animalets, segons m'han dit els meus amics pokemoners. Això de pokemoners té molt a vore amb poligoners: tant uns com altres van en xandall, no et miren als ulls, i estan prou "atrapats".

Però el més curiós no és que la gent vaja pel carrer caçant animals invisibles, és que hi ha "pokeparades" on pots entrenar, agafar objectes per als pokémons i conéixer altres caçadors. Ahí està la utilitat real del Pokémon Go, en la possibilitat de lligar amb un altre "pillat". Així que si la teua parella se'n va a mitat vesprada a "caçar pokémons", jo de tu sospitaria. Perquè per molt graciós que siga Pikachu (el pokémon estrella), si aquell que abans no s'alçava del sofà ni per canviar de canal de la tele ara un dimarts amb la solana se'n va tres hores a rodar pels carrers i no ha passat pel bar, malament.

Insolacions, atropellaments, gent perduda, infidelitats, obsessió... són alguns dels efectes que poden patir els pokemoners. Una cosa, però, he de reconéixer, el Pokémon Go està fent més per la lluita contra el colesterol que tot el Danacol del món junt. Perquè ha aconseguit que per anar a caçar bitxos, molta gent alce el cul del sofà. La famosa ruta del colesterol dels pobles, eixe passeig que reunix a tots els "madurets" pegant rodaes a poqueta nit amb camisetes de la Caixa Rural, ara s'ha convertit en la ruta Pokémon. Encara que hi ha persona que no s'aclarix de normal amb el whatsapp, i ara està mitja hora per a caçar un Zubat (pokémon rata penada).

A tot açò, hi ha altres que estan fent negoci amb el tema més enllà dels japonesos, són els venedors de bateries externes per a mòbil. Perquè amb el 4G, el GPS i la pantalla sempre encesa, si no dus bona cosa de bateria no et dóna ni per a pillar dos pokémons d'eixos. Que no serà tot una idea de les petrolieres? Que no serà una manera de tindre'ns localitzats? Que no serà una trampa per a controlar la natalitat? Són preguntes que deixe ahí, per a digerir-les i estudiar-les, dignes de "Cuarto Milenio".

Jo, si em permeteu, no aniré a caçar pokémons, potser vaig a fer fotos als grafitis de Deih, Escif o Julieta; potser em trobareu buscant algun baret on esmorzar un entrepà de lleteroles; tal volta passejant pel riu en la bici; o xarrant vora mar sobre qualsevol càbala. Perquè si obrim els ulls, les orelles, l'olfacte, el tacte i el paladar, disfrutarem molt més que en un món virtual de colorins sense perspectiva, sense olor ni sabor, i amb el tacte fred d'una pantalla de telèfon mòbil. Perquè per molt que avance la tecnologia, mai serà igual un gosset que un pokémon, una pastilla de vitamines que un gaspatxo, ni un tros de plàstic del sexshop que...