Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

Generació avariada

Quan Amèrica era el paradís al nostre ideari adolescent

8/09/2020 - 

VALÈNCIA. No sé si recordeu el film Feivel y el nuevo mundo, una pel·lícula de dibuixos i ratolins del 1986 que després de vore-la al cinema es va convertir en ma casa el mateix que Frozen, Gru o Toy Story en moltes llars actuals, la pel·li recurrent. El somni americà de Feivel Ratonovitz es feia realitat mentre un colom cantava “nunca, di nunca, di nunca, jamás” amb accent francés. El protagonista era un poc com Marco buscant sa mare, i en este cas també estava a Amèrica, però en la del nord. Perquè quan els estatunidencs parlen d’Amèrica, s’obliden que és un continent, i s’apropien del terme. I no només del terme, perquè com el ratolinet, molts dels adolescents nascuts a finals dels 70 i als 80 veiem els Estats Units com el paradís, el símbol de la llibertat, el lloc on els teus somnis es fan realitat, i allí segur que triomfes en el que siga que t’agrade. Beneïda ignorància provocada per l’altra invasió, la cultural. 


Perquè molts ens férem majors mirant l’MTV, menjant amb els amics a McDonald’s o Burger King, mirant Jurassic Park, Forrest Gump, American Pie i les pel·lícules de l’oest de les vesprades de Canal 9. Les Tortugues ninja, Spiderman o Batman eren els nostres herois de ficció, i Bill Gates i el seu Windows l’exemple d’un home fet a si mateixa que havia revolucionat el món amb les seues finestres. Encara que després, potser, només fora una còpia del sistema d’Apple, però tant se val, era milionari, i còpia o original, ningú ens ho plantejàvem. Menjàvem dònuts amb forat, M&M’s i somiàvem en tastar la peanut butter;  per descomptat la nostra beguda favorita era qualsevol del grup Coca-Cola, tot i que la Pepsi tingué alguns adeptes. Els pantalons que havies de portar sí o sí per a estar a la moda eren els Levi’s, i les sabates Nike i les Reebok competien per ser les més fardonesespecialment les Jordan i les Pump. En eixe context, els EUA eren la font per la qual brollaven tots els nostres desitjos, fins i tot d’allí eren Brad Pitt i Jennifer Aniston, dos dels sex symbols per antonomàsia de la nostra generació, amb permís de tots els Vigilants de la platja o els membres de Beverly Hills 90210. 

Spoiler alert que es diu ara. Tant jo com el meu germà vàrem viure allí un any de la nostra adolescència, jo a Illinois i ell a Arizona, i vos puc assegurar que de paradís, rien de rien. 

El cinema, la literatura i la televisió han rebut en forma de milions de dòlars el dopatge made in America, l’equivalent a l’EPO d’Armstrong. I en ambdós casos han aconseguit victòries tramposes en la seua lluita, pels Tours de França el ciclista i pel domini cultural els estatunidencs. Així passava que Beavis & Butt-Hhead o South Park tenien més èxit que Makinavaja, encara que els referents emprats siguen llunyans; o que tots volíem viure a Bel Air com el príncep o ser Salvats per la campana. Ara no penseu que la cosa ha canviat molt, simplement s’ha fet gurmet. Les hamburgueses costen el doble i venen avalades per Obama, la televisió la pagues i s’anomena Netflix, HBO o Amazon Prime, i els documentals com The Toys That Make Us o The Last Dance han triomfat entre els membres d’una generació que vol saber més dels seus referents infantils. 

La música és un altre clar exemple, encara que ací els britànics han plantat cara en una lluita fraternal que ens ha fet girar la vista a les músiques de la resta del món. De fet, de menut recorde escoltar molta música espanyola, alguna cançó en francés i italià, també nadales i cançons populars en valencià, i molta música en anglés, però res asiàtic ni africà. He agafat d’exemple la llista de números u dels 40 Principals del 1999, en plena adolescència de la generació avariada. De 52 números 1 en la llista, 36 eren cançons en anglés, 15 en castellà i Living la vida loca en spanglish, cap referència de la resta de llengües. Com un sandvitx mixt, només pernil dolç i formatge, sense possibilitat de tastar altres ingredients que puguen enriquir la barreja. 

Calçotets de Calvin Klein amb el logotip ben visible, gorretes amb el símbol dels Yankees, jaquetes Carhartt, i algun que altre complement amb la bandera americana. Viatges a Disney World París (abans Eurodisney), el Mickey Mouse omnipresent fins i tot en la mortadel·la, et rentes les dents amb Colgate i per al teu aniversari et regalen una raqueta de tenis Wilson que era la que gastava Sampras. I això que nosaltres encara tinguérem la sort de què Mortadelo y Filemón, Tintin o Asterix ens oferien certa diversitat fora dels universos de Marvel i DC. Ara som conscients que hem sigut invadits per la propaganda blanquejadora de l’imperi americà, eixe imperi que en Star Wars representa l’opressió, i que en canvi han aconseguit vendre’l com la panacea de la llibertat. I si no en som conscients, només cal preguntar-se per què coneixem millor la ubicació dels estats que formen els EUA que la dels països africans. Per què coneixem la vida i miracles del president dels EUA i no sabem qui mana a l’índia, o molt poc dels qui manen a la Xina. O per què Hollywood i Silicon Valley tenen més influència sobre les nostres vides que qualsevol iniciativa que passe al nostre barri.

Està clar que no cal generalitzar i que de segur en moltes cases vos ensenyaven francés, vos portaven a l’Algarve portugués a estiuejar o vos feien vore totes les pel·lícules del neorealisme italià. Encara que podem concloure, sense por d’equivocar-nos, que la convencionalitat imperant porta el segell de la NASA. Que no és bo ni roín, però segurament som la primera, o com a molt la segona generació, que va idealitzar la superpotència dels cowboys i els texans. I, en canvi, vam deixar costums pròpies com Tots Sants o els Reis d’orient, per tradicions foranes com Halloween o el Pare Noel. No tot el que fem ací és millor, però moltes coses que estem oblidant, i molts productes que estem substituint, sí que eren millors, com els cacauets del collaret o les ametlles marcones, sense voler entrar en el brunch i l’esmorzar. 

Ara segurament molts d’aquells joves ja han visitat Nova York, han aprés a parlar anglés i són més crítics amb el sistema sanitari, policial i educatiu americà. Tot i això, molts dels productes culturals o materials que d’allí venen ens continuen creant la mateixa atracció que el nostre primer amor. Des dels cotxes de Tesla a The Boys, passant per la Vogue o els Oscars, són els mestres en crear fascinació mundial. Ara bé, quan venen ací i disfruten de la nostra gastronomia, les nostres festes, la nostra horta i la nostra manera de viure, aleshores com diu el meu amic de Baltimore Eric, “Who cares about baseball?”, en clara referència al fet que ací és viu molt millor. Jo m’imagine a Eric pels carrers on transcorre The Wire i puc entendre la seua afirmació, però la seua dona Jill, californiana, pensa igual, així que potser no estiguen tan errats. I aleshores potser podem intentar mirar-nos més el melic, no viure d’esquena al nostre entorn, valorar el que generen (en tots els sentits de la paraula) els nostres veïns i no fer realitat allò “d’Amèrica vindran que de casa ens trauran”.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email