VALENCIA. Ara s’ha posat de moda anar de brunch, que fent-ho curt és anar d’esmorzar finolis. El brunch és un concepte que prové dels americans, que han barrejat les paraules breakfast (desdejuni) i lunch (dinar). Equivaldria a un “desdenar” fort, que no és ni desdejunar ni dinar. No vos equivoqueu, l’horari és molt similar al del nostre esmorzar, de 10 a 12, però un brunch no és un esmorzar, que no vos enganyen.
Per a començar, ells són més de fer el brunch els caps de setmana, mentre que nosaltres l’esmorzar el fem tots els dies. Per a ells és una ocasió especial, resulta un esdeveniment quasi social anar en parelletes, tots en camarilla, el dissabte al matí a fer-se el brunch. Mentre que per a molts de nosaltres (els que poden) l’esmorzar s’ha convertit en una necessitat alimentària, perquè és impossible estar sense menjar res des del desdejuni fins a l’hora de dinar.
Després, els ingredients són molt diferents, a excepció d’un ingredient que és comú als dos, el pa. Però en el brunch et posaran pa de llavoretes, d’espinacs, de ségol, de sabor a herba de la Toscana o qualsevol altra cursileria, mentre que el pa de l’esmorzar com més gran siga millor. L’única floritura permesa respecte al pa en un esmorzar és que estiga torradet, i depén de quina siga la mescla que porte dins potser algun “esmorzador” et mira tort i tot.
Però la resta d'ingredients són diferents. En un brunch pots trobar bròcoli, ruca, chips de moniato, tomaca seca, espaguetis integrals, pizzes sense gluten, croissants d’ametla, sopa de carabassa o carabasseta i un bufet d’ensalades. En un esmorzar valencià tots saben que estan els entrepans amb nom propi com la Brascada, l’Almussafes, el Chivito o el Blanc i Negre, o també pots omplir el pa amb bona cosa de carn, formatge, embotit, verdures fregides i truites amb ous a mansalva. Res d'Eggs Benedict, la truita ben grossa i si és amb llonganisses i maionesa, millor.
A més, el brunch se sol prendre de manera calmada, mentre mires el diari i degustes amb delicadesa cada mosset de la crema de carlota i del bundt de carabassa. Mentre que l’esmorzar és més animal, més ferotge, més salvatge, més d’engolir com si s’acabara el món. El brunch és música jazz i l’esmorzar és rock & roll.
Capítol a banda és la beguda. En el brunch tens aigua de sabors, te fred i molt de suc “detox”, l’únic alcohol que et serviran serà barrejat amb suc com el bloody mary, o la mimosa, i com a molt t’oferiran una copeta de cava. En l’esmorzar, en canvi, tot val mentre siga de batalla: gerres de cervesa, vi de la casa amb llimonà, colpets de cassalla i copa de mistela, com més untós estiga el recipient que guarda la beguda, més sabor tindrà. Però res de demanar un vi reserva o un cava brut nature que et faran fora del Bar Musical per estirat.
Per això l’esmorzar “popular” valencià no pot celebrar-se en un bar pijo, cal menjar-lo damunt d’un mantell de paper, en un lloc on no et faça vergonya deixar una muntanya de corfes de cacaus, llançar la pellorfa del tramús a terra, el pinyol de l’oliva al veí de la taula del costat o alçar la veu si la conversa es posa entretinguda. Mentre que el brunch ha d’estar envoltat de plantes decoratives, de música zen, de vaixelles decorades i de gots de disseny. Si pegues un rot al Bar Manolo ningú pararà atenció, si la rotà la fas al Coffee Corner Fashion, potser de la vergonya demanes el compte abans d’apurar l'smoothie.
Pel que fa a les postres sí que guanya per golejada el brunch, perquè a banda de croissants i brioixos diversos, solen tindre una col·lecció de tortades que fan les delícies dels més llépols. Red velvet cake, New York cheese cake, carrot cake i moltes cakes: que què és? En canvi, al Casino del poble, on esmorzen cada dia centenars de veïns, tenen com a molt algun flam de café, natilles, alguna torrija, un apol·lo de vainilla i alguna magdalena o valenciana que ha sobrat del desdejuni. El brunch també té magdalenes, però s’anomenen muffins o cupcakes i com que parlen anglés i van molt maquillades amb faldes de colors i barrets en forma d’espiral, et cobren per només una el que costa el paquet sencer de magdalenes al forn.
I ja per a rematar la feina arriba l’hora dels cafés. Al brunch el café o el te va per davant, i tenen noms estrangers com latte, macciato o frappuccino. A l’esmorzar el café es pren per rematar la fartà, i duu noms valencians com tallat, café tocat d’anís o l'estrela dels cafés valencians, el carajillo cremat, rebentat o cremaet. Una vegada t’has esclafat una barra de quart, una litrona de cervesa i bona cosa d'envinagrats, cacaus i tramussos, el cos no et demana un te ceilan a la vainilla, el que vol és un cremaet ben fet que pose a treballar a tota virolla el teu intestí.
Quan conclou el festival, arriba l’hora de pagar. Ací aplegarà el propietari del Bar Manolo i dirà en veu alta a tots els comensals: “esmorzar sencer, la part i café: 5 euros”. Mentre que al local de moda de Russafa on has anat a fer-te el brunch, et passaran el compte en una caixeta de fusta molt mona i eixireu a 10€ per cap.
Per a acabar, vos done 10 claus per a distingir l’esmorzar valencià de qualsevol altre menjar mundial que se celebre a la mateixa hora:
- Si no paren en taula plats de cacaus, olives, tramussos o similars sense que els demanes, no és un esmorzar.
- Si no tenen allioli al bar, no és un esmorzar.
- Si els entrepans de la carta no tenen nom propi, no és un esmorzar.
- Si la beguda és light o “detox”, no és un esmorzar.
- Si et costa més de 8 euros per persona, no és un esmorzar.
- Si no hi ha carn entre les opcions d’entrepà, no és un esmorzar.
- Si demanes aigua natural i café del temps i no t’entenen, no és un esmorzar.
- Si l’esmorzar se celebra en dies festius, pot anar acompanyat de partida de truc o de xamelo.
- Si has de saber anglés per poder demanar beguda, café o postres, no és un esmorzar.
- Si després d’espentar-te una barra de quart plena de carn de cavall o de lleteroles, encara demanes un cremaet i flam de café, aleshores no només és un esmorzar valencià, sinó que tu eres un autèntic professional de la “cultura de l’esmorzar”.
Bon profit.
De xicotets, volíem ser majors per a no anar a missa. De xicotets, volíem ser majors per a anar d’esmorzar. L’esmorzar era una manera de créixer cap a fora i en la missa no creixies, o si ho feies, et deien que era cap a dins. Però quan eres xicotet no penses que créixer tinga dos direccions, sinó una. La de fora. Créixer cap amunt, clar. Esmorzar era el paradís