Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

València, quina paciència

Del prêt-à-porter cultural a la Tarara

25/03/2018 - 

VALÈNCIA. El temps recorre València a força de sumar segons. Creua un pont d’un riu sense aigua, anatomitzat, i s’endinsa en la Gran Via en qüestió de minuts. Travessa uns altres més llunyans, en tenim tants! Les hores giren i passegen pels carrers. S’aturen uns instants a una cantonada, fan l’ullet als edificis mínimament conservats. La ciutat visible viu als espais oberts, l’íntima tanca la porta amb pany i forrellat. Els barris no ens acullen amb la calidesa necessària, no faciliten la imprescindible privacitat urbana. Molts districtes s’escampen per les perifèries maltractades de naixement. Codis postals ferits per la desídia dels anys. L’operació estètica metropolitana és cara. La intervenció és qüestió de gustos. Només cal repassar els retocs recents i remots per veure l’espifiada, com l’han feta bona. Cirurgia poc rigorosa, incisiva, amb deliris exagerats, ha intervingut la ciutat. Anem servits pel que fa a les imitacions de grans projectes arquitectònics i rèpliques mal cuinades, sense gens de respecte visual. Bulevards i places amb materials de tercera. Construccions horripilants. Blocs, habitatges, ofensius a la mirada sota la protecció pública. Col·lapse estètic expandint-se a ritme d’aquella bombolla immobiliària i especulativa, la de les runes contemporànies. La València postal del 2018 queda reflectida fent un passeig urbà amb humitat incorporada. L’skyline de València ens espera, accepta una mirada sense massa complicitat. 

Ciutat endins, un dia qualsevol. Explorem la rutina. Contemplem el caràcter dels districtes sense retocar. Són com un butlletí informatiu i meteorològic de l’estat anímic dels ciutadans de la vila, dels gustos, de les tendències, de la temperatura. El veïnat podria assaborir, si volgués, si pogués, un seguit de propostes i formats que arriben des de latituds més cèntriques. Passejar per la ciutat irresistible de València pot provocar un enfit extracultural. La digestió és pesada. Ciclons d’esdeveniments de tota mena saturen les setmanes. La calma mai no es contempla. La freqüència sembla que enriqueix. La varietat és enorme. La ciutat i els seus carrers obren les portes a produccions cuidades, atrevides, rigoroses, brutals, impresentables, prepotents, innecessàries... Espais expositius, museus, llibreries, teatres, cinemes, sales de concerts... Ens esperen a cada passa, en tombar la cantonada. Tot al nostre abast. El laboratori de les coneixences, la cuina de la cultura, ofereix un tast a qui li vinga de gust i a la valenciana.

La curiositat, segons diuen els científics, és necessària. El safareig és un dels indicadors del tarannà. La predisposició i el nostre codi de barres potencia aquesta inèrcia xafardera cap al coneixement. Alimenta la nostra retina i la memòria. Un homenatge condimentat gràcies a les habilitats artístiques, sàvies, erudites, dels altres. Tot de bat a bat a València. La informació a la mà dels veïns tafaners, amb misèries incloses. Prêt-à-porter cultural a la nostra  predisposició.

Si repassem cartelleres,  guies d’oci,  trobem un assortit d’ofertes que ens  esperen amb els braços oberts. Nedem en l’abundància mediterrània. Col·loquis amb supersabuts, ponències forçades, xarrades amb pesos pesants, d’opereta, repetides, anecdòtiques, transcendents... Exposicions amb olor de pintura fresca, esperpèntiques, inefables, brutals, immillorables... Llibres acabats de coure, amb portades cridaneres o de pegar a fugir. Actors maquillats i músics en harmonia amb els instruments, a to. Persones vestides de diumenge mediterràniament valencià, amb estilisme variat a l’escena de la inauguració. Canapès i cerveses artesanes animant els saraus. 

Som-hi, vinga?! No, ni de bon tros. El consum cultural dels ciutadans sota mínims. La màquina de la curiositat no acaba d’engegar a València, fa figa. Tenim goig sense alegria. El que més desconcerta té a veure amb la cultura, amb majúscules o minúscules. La pobra no suma, no puntua. Quina tragèdia! No ho dic jo! No m’atreviria. Ho constata el Baròmetre Municipal d’Opinió Ciutadana. Les respostes a l’enquesta, pel que fa a costums i hàbits culturals, alarmen. Els valencians contestaven, a punt d’acabar l’any 2017, que llegien ben poc o res. Un 53,4% dels enquestats no ha comprat cap llibre en els darrers tres mesos. El 87,5% van dir que no s’asseien a  escoltar cap xarrada, conferència, col·loqui... No veien un abaixament del teló un 80,8%. Cap escena a recordar. Els museus de la ciutat tampoc peten. El 80,3% no han contemplat les obres que els omplen. Si pugem als escenaris musicals, i mira que hi ha tabarra, bona i dolenta, la xifra  canta: un 79,5% de la població no ha vist un directe. El 47,1% dels ciutadans, d’octubre a desembre, no han entrat al cinema. Ni pel·lícules, ni crispetes. Quina davallada, quin declivi tan trist. Un escàner, el del Baròmetre, amb un resultat perillós per a la salut, per a la creativitat. Està a l’abast dels interessats al Portal Municipal. Diuen que el marge d’errada és d’un 2%. Depriment és poc, fa feredat. Sense comentaris.

No ens espantem davant les enquestes. Coratge per tothom! Tenim tants exemples que il·lustren el control del gust, les inclinacions artístiques, l’estil... Carlos Aimeur, a Valencia Plaza,  ens alertava d’una altra trista notícia. L’Ajuntament sembla que es permetrà el luxe de no protegir el Cinema Metropol, una icona de sempre. Dobles sessions de cinema, fins fa quatre dies, seleccionades per l’estimada família Fayos, han nodrit el cervell de moltes generacions. Javier Goerlich, un cop més,  l’arquitecte maltractat de valent.  El Metropol, tot un clàssic demolit? Cap valor arquitectònic? I faran un hotel?  

Per acabar d’adobar l’article, abans de fer vacances de Pasqua i Pasqüeta, m’assabente de l’existència d’un altre qüestionari. Ara és  Rafael Muntaner qui ens facilita la informació. La IV Enquesta Adecco és l’encarregada de valorar les millors empreses i els caps adients per tal de dirigir-les. Ningú no vacil·la, tothom diu que cal estar content al treball. I tant! La resposta a les preguntes ha estat impactant. El 49% dels valencians enquestats serien molt feliços, bojos d’alegria, si pogueren treballar a Mercadona. Com a caps  trien Rafa Nadal, Will Smith, Andrés Iniesta... I, evidentment, Juan Roig. No faré cap subordinada valorant l’hecatombe del consum cultural segons el Baròmetre d’Opinió. No avaluaré l’Enquesta Addeco. Ni diré ni piu de l’empresa desitjada, ni dels caps somiats, ni del treballador happy. 

Aquests dies de descans consumim, clavem mossegada a la cultura! Si per ventura ens feren l’enquesta, desmuntem la tendència. Sortim al  carrer, entrem al cinema. Busquem escenaris musicals, deixem que sonen. Passegem museus, visionem propostes. Regirem llibreries, comprem volums. Deambulem la ciutat. Ja som a la primavera. Tenim temps, el dia ja s’allarga. Mengem la mona. Empinem catxerulos, estels i milotxes, si bufa un vent molt nostre. Cerquem l’amagatall, trobem els ous de xocolata. La Tarara sí, la Tarara no, la Tarara mare que la balle jo... Quina civilització més kafkiana!


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email